L’epilèpsia representa un dels problemes neurològics més freqüents en gossos i gats. Es produeix per una activitat irregular a les neurones del cervell animal i pot ser causada per diversos factors.
Aquest trastorn es dóna quan moltes neurones sobreexcitades manen senyals elèctrics al mateix temps i xoquen; és en aquest moment en què es produeix l’atac epilèptic. Dues de les accions més comunes del tractament és suprimir la fase tònica (inicial de les convulsions) de l’electroshock i augmentar el llindar entre les neurones.
Les causes de l’epilèpsia en gossos poden ser per intoxicació en consumir una substància, traumatismes al cap, malalties metabòliques, tumors cerebrals, entre d’altres. Per la seva banda, l’epilèpsia en els gats s’origina per lesions cerebrals, malformació congènita, malalties degeneratives o vasculars, toxoplasmosi i les seves variants.

Com i quan ha de ser medicada la mascota

L’epilèpsia té cura segons les causes i el tipus. Tant en gossos com en gats, es divideix en epilèpsia idiopàtica (crònica), que és aquella que es manifesta netament per causes genètiques i no demostra problemes estructurals; i l’epilèpsia criptogénica, que és causada per malalties secundàries.
La primera es diagnostica en els gats joves de 3 anys d’edat mentre que la segona en gats grans que desenvolupen malalties al llarg de la seva vida. En canvi, en els gossos la manifestació pot donar-se indiferentment de l’edat.
Les convulsions es donen tant focal com de forma generalitzada. La classificació de l’epilèpsia és un factor determinant en l’aplicació del tractament ja que alguns tipus poden curar-se depenent de les causes. Per exemple, els atacs epilèptics poden produir a causa d’un tumor cerebral o una malaltia secundària que en tractar-se d’arrel fa que les convulsions desapareguin.
Els tractaments més comuns per a l’epilèpsia crònica (no té cura) són els anticonvulsius utilitzats per reduir l’impacte dels atacs i la freqüència dels mateixos.
La majoria dels veterinaris recomanen iniciar el tractament quan la fase sional postictal s’estén per més de 24 hores o és tan agressiu que causa ceguesa, agressivitat, desmais, etc .; quan la freqüència de electroxoc augmenta cada vegada més o quan tenen dos o més crisi en un període de sis mesos.

Tractaments: farmacologia, dosi, efectes secundaris i monitorització

Fenobarbital

El Fenobarbital pertany al grup dels barbitúrics i té una efectivitat de 60-93%. És el més emprat ja que té acció sedant-hipnòtica, anestèsica, suprimeix la fase tònica de la resposta de les crisis epileptiformes i augmenta el llindar entre les neurones. A més, s’aconsegueix fàcilment i és el antiepilèptic més econòmic.

És absorbit per l’organisme en aproximadament 2 hores. En gats, la semivida d’eliminació és de 34-50 hores i en gossos 40-90 hores. Els nivells terapèutics recomanats estan entre 23-30 g / ml. S’usa com el primer abans de decidir per un altre.
Els efectes secundaris, que poden aparèixer en iniciar el tractament o quan la dosi s’incrementa, generalment desapareixen en 2 setmanes. Es manifesten per sedació, atàxia, polidípsia, poliúria, polifàgia i canvis com la hiperexcitabilitat.
L’hepatotoxicitat no ha estat evidenciada en els gats, però sí en els gossos, encara que en una freqüència i proporció molt baixa. De la mateixa manera, s’ha evidenciat leucopènia, trombocitopènia, hipersensibilitat cutània. Totes aquestes reaccions desapareixen després de suprimir el tractament.
La dosi recomanada per a tots dos és de 2.5-3 mg / kg via oral cada 12 hores.
És molt important monitoritzar les concentracions terapèutiques de fenobarbital en sèrum que arriben a nivells estables a les 3 setmanes de l’inici del tractament. A partir d’aquest moment, s’ha de fer anàlisi als 15,45, 90 i 180 dies; posteriorment, la revisió serà cada 6 mesos.

Bromur potàssic

Per la seva banda, el bromur potàssic és una sal inorgànica i el segon tractament anticonvulsiu emprat en gossos i gats que té una efectivitat del 73%; en utilitzar com a segon tractament lligat amb el fenobarbital, aquesta augmenta fins a un 95%. La tolerància en gats és rara.
L’organisme l’absorbeix més ràpid que el fenobarbital, aproximadament en 1 hora i mitja. La semivida d’eliminació en gats és 11 dies i en gossos és més llarga, triga entre 15 i 46 dies. A diferència de l’fenobarbital, no desenvolupa hepatotoxicitat així que es recomana a pacients amb patologies hepàtiques.
Igual que el fàrmac anterior, els efectes adversos comencen a manifestar-se a l’inici del tractament i van disminuint quan els nivells terapèutics són estables a la sang. Entre el 35% i 42% dels gats han manifestat pneumonitis al·lèrgica. Entre els efectes secundaris més comuns estan la polifàgia, polidípsia, poliúria, atàxia i debilitat. En altres casos s’ha evidenciat vòmit per la irritació de la mucosa gàstrica produïda pel bromur potàssic.
Es recomana una dosi diària de 20-40 mg en iniciar el tractament, encara que això varia segons la forma d’administració, si és monoteràpia o és utilitzat per complementar un altre fàrmac. Per evitar que la mucosa s’irriti s’ha d’administrar en dues preses diàries.

Levetiracetam

Inicialment es feia servir per complementar altres fàrmacs antiepilèptics, però investigacions recents demostren que pot emprar-se com monoteràpia, aconseguint una efectivitat de fins a 64%. És recomanat per a pacients amb hepatopaties.
La semivida d’eliminació en gossos i gats té un temps mig de 3-6 hores. Gràcies a la unió amb la proteïna SV2A, actua sobre el nivell del flux de calci neuronal i propicia que els neurotransmissors inhibidors s’alliberin.
Aquest medicament s’ha de subministrar 20 mg / kg via oral cada 8 hores o segons l’indicat pel metge veterinari.
Els efectes adversos són molt rars, però pot produir letargia, atàxia i inapetència. Els nivells estables a la sang es donen entre 1 i 2 dies. Pels pocs efectes adversos que poguessin manifestar-se, el monitoratge s’ha de fer 1 setmana després d’iniciat el tractament. Es fa principalment perquè la dosi sigui la correcta ja que té un nivell de seguretat alt.
Altres fàrmacs que es poden subministrar en cas de requerir un canvi de tractament o intolerància als abans esmentats, són la zonisamida, Pregabalina, Diazepam en gats, felbamat en gossos i Topiramato. Aquests són més difícils d’aconseguir i més costosos, però funcionen correctament com alternatives.
És molt important portar a la mascota a la clínica veterinària abans d’iniciar qualsevol tractament; l’especialista en neurologia podrà realitzar un diagnòstic precís i establir el medicament adequat.