Una infecció en l’úter generada per diversos factors pot produir piometra, malaltia patida per gosses i gates en edat reproductiva i que pot arribar a ser mortal si no és tractada a temps, d’aquí la importància d’actuar amb urgència al moment en què és detectada.

Aquesta afecció també es pot presentar en femelles de fura, conill i cobai, encara que de manera menys freqüent. En general, es presenta després del zel, quan estan més alts els nivells de progesterona i sol causar problemes renals futurs als exemplars que la pateixen.

La piometra és una malaltia hormonal infecciosa de l’úter i el desenvolupament del qual, malgrat ser coneguda des de fa molts anys, és encara matèria d’estudi per part dels científics. Si bé aquesta patologia es produeix per la presència de bacteris, és sabut que la progesterona i l’estrogen exerceixen un paper preponderant en el desenvolupament d’aquesta afecció.

Diverses anàlisis realitzades al teixit de l’úter d’animals infectats donen compte de la presència de bacteris que solen trobar-se en la vagina o en els intestins, per la qual cosa es considera una infecció ascendent que procedeix de la vagina, contaminació fecal o una infecció urinària simultània.

Ara bé, durant la fase lútia del cicle reproductiu o zel de l’animal, la progesterona arriba a aconseguir nivells molt alts en la sang, considerant-se aquesta com la principal responsable de la patologia.

A més de comprometre la capacitat reproductiva de la femella, la piometra també pot ser letal per a l’animal. La seva prevalença és molt alta en les femelles d’edat mitjana i adulta, així com en les més joves que han rebut algun tipus de tractament hormonal.

D’aquesta forma, la piometra es produeix a conseqüència d’un augment considerable dels nivells de progesterona, que desenvolupa canvis hiperplásicos en la membrana mucosa que recobreix la cavitat de l’úter, afavorint la contaminació bacteriana secundària.

En la gran majoria dels casos, l’agent que causa la infecció és la enterobacteria Esterichia coli, mentre que en una menor proporció estan involucrats estafilococs i estreptococs. En les femelles joves, l’administració exògena d’estrògens o de progestágenos també poden impulsar l’aparició d’aquesta malaltia.

Tenint en compte els signes clínics locals, la piometra pot ser classificada en dos tipus; la piometra a coll tancat, en la qual no s’observa descàrrega vulvar pel fet que el coll de l’úter es manté tancat i que sol estar acompanyada d’una distensió abdominal; i la piometra a coll obert, en la qual sí que s’observa descàrrega vulvar de manera contínua o intermitent per la permeabilitat del coll de l’úter.

També, és possible classificar la malaltia d’acord amb la seva evolució, la qual pot ser aguda, associada amb septicèmia i que provoca la mort en molt poc temps, encara que no és la més comuna; o crònica, que és la més freqüent i que té a la insuficiència renal aguda com la seva complicació més greu, la qual cosa també pot originar la mort de l’animal.

Per a realitzar un diagnòstic adequat, el veterinari té en compte l’estat de la femella afectada, la qual se sol trobar en l’etapa final del zel, denominada fase de destre. A més, considera si existeixen antecedents d’administració d’estrògens o progestágenos.

• Abatiment.
• Anorèxia.
• Abdomen dilatat.
• Augment considerable de la set.
• Descàrrega vulvar.
• Micció excessiva.

L’exploració física i alguns exàmens complementaris com la presa de plaques radiogràfiques, ecografia i hematologia, poden ajudar a obtenir un diagnòstic definitiu d’aquesta malaltia.

En cas d’existir afecció renal associada, el pronòstic de la piometra és molt greu, per la qual cosa resulta indispensable avaluar els nivells d’urea i creatinina.

La cirurgia és el tractament tradicional d’aquesta afecció, la qual cosa representa la fi de la vida reproductora de la femella. No obstant això, en l’actualitat existeix un tractament a base de medicaments que permet evitar el procediment quirúrgic, encara que la seva eficàcia està condicionada al nivell de gravetat de l’afecció, l’edat de la femella o la presència d’una altra malaltia concurrent.

El tractament farmacològic, que consisteix en l’administració de prostaglandines i antibiòtics, presenta resultats favorables recentment a partir de les 48 hores d’iniciat, raó per la qual no és recomanat en els quadres més greus; a més, porta amb si alguns efectes secundaris com a tremolors i excessiva salivació, encara que la seva aparició dependrà de la dosi, via i freqüència de l’administració.

En cas no sigui possible optar pel tractament farmacològic o aquest no hagi brindat els resultats desitjats, el veterinari proposarà l’alternativa quirúrgica, sent aquesta última l’única opció possible per a tractar a les gosses adultes o quan l’estat de la malaltia és de gravetat.

La cirurgia consisteix en l’extirpació de l’úter i els ovaris i és considerada la solució més segura, representant el tractament més utilitzat en la majoria dels casos. Durant el postoperatori, cal controlar els signes d’infecció a fi d’evitar qualsevol complicació en la salut de l’animal.

Quan el procediment quirúrgic ha estat realitzat a temps, l’evolució de l’animal és favorable, no obstant això, d’acord amb certs factors com l’estat de la malaltia o l’edat de la femella, existeix la possibilitat que la mascota no suporti la cirurgia i mori durant el procediment o en el postoperatori.

També, hem de considerar que és usual que les femelles que han patit piometra pateixin d’insuficiència renal per a tota la vida, condició que haurà de ser controlada pel veterinari.

Por su condición de enfermedad infecciosa grave, es esencial que la piometra sea detectada a tiempo, a fin de salvaguardar la salud del animal; así, ante las primeras sospechas, se recomienda llevarla cuanto antes a una revisión veterinaria. Además, se aconseja utilizar solo en ocasiones los medicamentos anticonceptivos en las hembras y realizarles una esterilización temprana cuando no se quiera tener descendencia.