Category: Salut animal

Ningú vol que el seu gat es posi malalt, però algunes malalties es poden controlar fàcilment amb el tractament adequat. L’hipertiroïdisme és una d’aquestes malalties i és força comú en els gats grans. En conèixer els símptomes comuns d’aquesta malaltia, és possible obtenir l’atenció veterinària que necessita el gat per tractar-la i controlar-la abans que es desenvolupin altres problemes greus.

Què és l’hipertiroïdisme?

L’hipertiroïdisme, allò oposat a l’hipotiroïdisme, també es coneix com a tirotoxicosi i ocorre quan la glàndula tiroide s’engrandeix i produeix hormones addicionals. La glàndula tiroide està ubicada al coll i produeix hormones anomenades T3 i T4, que tenen un paper en una varietat de funcions corporals, inclòs el metabolisme i la regulació de la temperatura corporal. Quan un gat desenvolupa hipertiroïdisme, es produeixen massa T3 i T4, cosa que fa que el gat es emmalalteixi cada vegada més amb el temps.

Símptomes de l’hipertiroïdisme en gats

Aquests són alguns dels símptomes més evidents de l’hipertiroïdisme en gats:

• Fam excessiva.
• Pèrdua de pes.
• Augment de la set.
• Augment de la micció.
• Vòmits.
• Canvis de comportament.
• Pelatge descuidat

Els signes clàssics de l’hipertiroïdisme són la gana excessiva juntament amb la pèrdua de pes. Alguns amos de gats solen dir que el seu gat sembla menjar qualsevol cosa en gran quantitat, sense engreixar-se. Els gats hipertiroïdals perden pes i també poden començar a beure i orinar més. Altres símptomes comuns inclouen vòmits, pelatge embullat i despentinat i canvis de comportament com agressió i hiperactivitat.

Causes de l’hipertiroïdisme en gats

Hi ha dos tipus de tumors que causen hipertiroïdisme als gats. La majoria dels casos d’hipertiroïdisme es deuen a un tumor benigne anomenat adenoma, però en casos rars, la causa és un tumor cancerós anomenat adenocarcinoma. Tots dos tumors fan que la glàndula tiroide s’engrandi, però ningú sap què causa el creixement de cada tipus de tumor.

Diagnòstic d’hipertiroïdisme en gats

Si el vostre gat mostra símptomes d’hipertiroïdisme, és important fer una visita al vostre veterinari. El veterinari farà un examen físic i obtindrà l’historial del teu gat abans de recomanar que es faci una anàlisi de sang. De vegades, les glàndules tiroide engrandides es poden detectar durant l’examen físic. L’examen de sang observarà què tan bé estan funcionant els òrgans del teu gat i mesurarà la quantitat d’hormona tiroïdal que produeixen les glàndules tiroide de l’animal. Si aquests nivells hormonals són alts, al teu gat se li diagnosticarà hipertiroïdisme. També es poden recomanar altres proves per buscar complicacions comunes que s’observen amb l’hipertiroïdisme, com ara la pressió arterial alta.

Tractament de l’hipertiroïdisme en gats

Hi ha quatre maneres de tractar un gat que ha estat diagnosticat amb hipertiroïdisme: tractament dietètic, cirurgia, medicació i teràpia amb iode radioactiu. Cada opció té els seus pros i contres i pot ser que no sigui adequada per a tots els gats, però la majoria dels propietaris opten per tractar la malaltia amb dieta o medicaments. Els medicaments redueixen la quantitat d’hormones tiroïdals que produeixen les glàndules tiroïdals i la dieta especial restringeix la quantitat de iode que consumeix un gat. El iode és essencial per a la producció d’hormones tiroïdals, per la qual cosa limitar la ingesta de iode limita la producció d’hormones tiroïdals.

El iode radioactiu sovint es recomana com a opció de tractament ideal, si el teu gat és candidat, i destrueix el teixit tiroïdal anormal. Aquest procediment, en general, tracta a la perfecció la malaltia, per la qual cosa no sol ser necessari cap altre tractament. La cirurgia també pot guarir la malaltia, però és més invasiva que les altres tres opcions, per la qual cosa no es recomana amb tanta freqüència.

Es pot prevenir l’hipertiroïdisme en gats?

Com que ningú sap què fa que un gat desenvolupi els tumors que causen l’hipertiroïdisme, no hi ha manera de prevenir la malaltia. El millor que pots fer com a amo d’un gat és abordar qualsevol símptoma d’hipertiroïdisme tan aviat com ho vegi. A més, el tractament oportú de la malaltia després del diagnòstic ajudarà a prevenir el desenvolupament daltres problemes. Les revisions regulars i les anàlisis de sang per al teu gat més gran poden ajudar a trobar un problema abans que es torni greu, de manera que el seu veterinari juga un paper important en la salut a llarg termini del seu gat.

Factors de risc per a l’hipertiroïdisme en gats

Si bé cap raça de gat específica té un risc més gran de desenvolupar hipertiroïdisme que una altra, qualsevol gat més gran té un risc més gran de desenvolupar la malaltia.

Alguns estudis suggereixen que els gats que mengen principalment aliments enllaunats, especialment aliments enllaunats a base de peix i de mala qualitat, tenen més risc. Un estudi va mostrar que els gats de pèl llarg que no són de pura raça tenen també un risc més gran de desenvolupar la malaltia d’hipertiroïdisme, mentre que els gats siamesos, birmans, perses, abissinis i britànics de pèl curt tenen un risc menor en comparació amb els gats domèstics de cabells curts.

Cal més informació per continuar ajudant els propietaris de gats i, amb sort, algun dia poder prevenir l’hipertiroïdisme a tots els gats. Si sospites que la teva mascota està malalta, ens pots trucar immediatament al 932 460 805. T’atendrem i en cas de necessitar-ho, concertarem una cita per explorar i analitzar l’estat de salut del teu pelut.

L’anèmia s’utilitza per descriure un recompte baix de glòbuls vermells i/o d’hemoglobina a la sang d’un gos. Diverses patologies i condicions mèdiques poden provocar anèmia als gossos. Aquesta pot ser aguda o crònica segons la causa subjacent i el tipus d’anèmia canina. El pronòstic també és variable i haurà de tenir en compte diversos factors, com ara l’estat de salut del gos i la progressió de la causa subjacent.

En aquest article analitzarem les causes, els símptomes i la diagnosi de l’anèmia en gossos. També analitzem els diferents tipus d’anèmia canina.

Què és l’anèmia a gossos?

La sang dun gos es compon de cèl·lules diferents. Aquestes inclouen glòbuls blancs, glòbuls vermells i plaquetes. També es troben minerals, proteïnes i altres nutrients, molts dels quals estan continguts al plasma sanguini. Aquests elements es mantenen en certa proporció, però els canvis en aquestes proporcions poden passar, per una varietat de raons i tenint algunes conseqüències.

Els glòbuls vermells es produeixen a la medul·la dels ossos del gos. Contenen hemoglobina, que és una proteïna que es troba als glòbuls vermells i s’usa per transportar oxigen a diverses parts del cos. Tot i que un recompte baix de glòbuls vermells provoca anèmia, és possible que el gos tingui prou glòbuls vermells, però no contenen quantitats suficients d’hemoglobina per subministrar la quantitat d’oxigen que necessiten.

Una proporció normal de glòbuls vermells a la sang d’un gos és entre el 39% i el 60%. Quan un recompte de glòbuls vermells és inferior al 39%, és un indicador clar de la presència d’anèmia als gossos. Aquest és un problema de salut greu perquè es correlaciona amb una falta directa d’oxigen als diferents òrgans i teixits del cos.

Les raons d’un recompte baix de glòbuls vermells generalment s’agrupen en tres categories principals:

Pèrdua de sang: quan un gos té un traumatisme o un altre motiu de pèrdua de sang, vol dir que els glòbuls vermells abandonen el cos i no poden transportar oxigen.
Disminució de la producció de glòbuls vermells: quan el cos no pot produir glòbuls suficients, no es pot transportar l’oxigen. Pot ser degut a una patologia, condició genètica o fins i tot a factors ambientals.
Augment de la descomposició dels glòbuls vermells: els glòbuls vermells es descompondran naturalment després d’uns 3 mesos al torrent sanguini, després de la qual cosa es reciclaran per crear noves cèl·lules sanguínies. Si una patologia o qualsevol altra raó augmenta la taxa de degradació cel·lular, es produirà anèmia.

Les conseqüències de la manca d’oxigen no només afecten la sang, sinó tot l’organisme del gos. Es produiran símptomes i fallades sistèmiques i el gos desenvoluparà trastorns greus. Aquests poden amenaçar la vida del gos.

Més informació sobre la sang i les malalties amb els nostres articles sobre paràsits sanguinis en gossos i coàguls sanguinis en gossos.

Quines són les causes principals de l’anèmia en gossos?

Hi ha quatre tipus principals d’anèmia als gossos. Cadascú està directament relacionat amb les causes subjacents que donen com a resultat un recompte baix de glòbuls vermells o d’hemoglobina. Per comprendre millor les causes de l’anèmia als gossos, analitzem cada tipus individualment:

Anèmia hemorràgica

Aquest tipus d’anèmia canina està directament relacionada amb la pèrdua de sang. Hi ha diferents raons per les quals això es pot desenvolupar, incloent ferides, paràsits externs o úlceres. En definitiva, un gos que està perdent sang però no necessàriament per una ferida externa.

El sagnat intern es pot veure per la sang a l’orina o la femta del gos. Aquesta és una raó greu per la qual és important controlar les deixalles del teu gos, especialment si observes altres símptomes.

Anèmia hemolítica

Amb anèmia hemolítica en gossos, el sistema immunològic de l’animal està afectant el recompte de glòbuls vermells. Els problemes amb el sistema immunitari signifiquen que s‟interromp el cicle natural de creació i destrucció de glòbuls vermells. S’estan creant quantitats insuficients de nous glòbuls vermells i no hi és present la proporció adequada al sèrum sanguini.

L’anèmia hemolítica sovint pot ser deguda a problemes hereditaris, però també pot ser el resultat de paràsits interns, infeccions, un efecte secundari de certs medicaments o fins i tot un consum excessiu de vitamina C. Pot afectar el fetge i presentar-se en icterícia, però sovint comença amb el gos que té baixos nivells denergia. Hi ha dos tipus d’anèmia hemolítica a gossos:

• Anèmia hemolítica immunomediada: aquest sol ser el tipus més comú d’anèmia canina i la destrucció dels glòbuls vermells es produeix per l’aparició d’anticossos que ataquen directament aquestes cèl·lules.
• Anèmia hemolítica congènita: en aquest cas la destrucció de glòbuls vermells és un tret genètic heretat i és particularment comú en certes races com el Cocker Spaniel i el Springer Spaniel Anglès.

Anèmia aplàsica

En aquest cas la producció de glòbuls vermells a la medul·la òssia no és suficient per compensar la pèrdua natural d’aquestes cèl·lules. Pot ser causada per tumors, toxines, infeccions (parvovirus i ehrlichiosi), radiació i insuficiència renal crònica. També es coneix com a aplàsia de la medul·la òssia en gossos.

Aquests són alguns dels símptomes d’anèmia en gossos

Els símptomes de l’anèmia en gossos poden variar segons el tipus d’anèmia que pateixi l’animal o la progressió d’aquesta anèmia. Tot i que poden ajudar a diagnosticar l’anèmia als gossos, els següents també poden ser símptomes d’altres malalties. Els més comuns inclouen:

• Genives i mucoses pàl·lides.
• Debilitat.
• Depressió.
• Letargia.
• Manca de gana.
• Sang a la femta.
• Baixa tolerància a l’exercici.
• Taquicàrdia.
• Síncope (desmai).
• Respiració dificultosa.

Com es diagnostica l’anèmia canina?

A més dels símptomes i un examen físic general, el diagnòstic amb un hemograma (anàlisi de sang) és fonamental per confirmar que el gos està anèmic. També es poden analitzar mostres d’orina o femta per a aquest fi.

Aquest diagnòstic no indica les raons exactes per les quals l’anèmia s’ha desenvolupat. Si no se n’ha determinat la causa subjacent precisa, es requeriran més proves. Algunes de les proves que es realitzen són:

• Llegrat de medul·la òssia.
• Biòpsia de medul·la òssia.
• Abdominocentesi.
• Radiografia.
• Ultrasò.
• Endoscòpia.
• Anàlisi de paràsits.
• Anàlisi de toxines.

El tractament administrat dependrà de la causa subjacent. No oblideu que el veterinari és l’única persona capaç de diagnosticar aquesta malaltia. Mai no s’ha de tractar un gos sense un diagnòstic d’un professional. És possible que fins i tot puguis reconèixer l’anèmia, però la causa subjacent pot ser molt greu, especialment si és degut a un càncer en gossos.

Si creus que el teu pelut pot estar passant per aquesta malaltia, no dubtis a portar-ho al nostre hospital veterinari a Barcelona. Els nostres professionals veterinaris s’encarregaran de fer totes les proves per conèixer el tipus d’anèmia i la causa subjacent del problema, i així poder trobar el millor tractament. Posa’t en contacte amb nosaltres i demana una cita!

L’alfàbrega és una de les herbes més utilitzades a la Mediterrània. No només es fa servir en una varietat de plats, sinó que també té un ampli historial d’ús a les pràctiques medicinals tradicionals. També és relativament fàcil de cultivar, ja sigui en un jardí a l’aire lliure o dins d’una casa en un test. Si tens gats i tries cultivar alfàbrega a l’interior de casa, o fins i tot a l’exterior, és possible que et pregunti si el teu gat pot menjar alfàbrega. És saludable per a ells? Pot ser tòxic? Vegem què passa si el teu gat menja alfàbrega.

La planta d’alfàbrega és segura per als gats?

L’olor de l’alfàbrega pot intrigar el teu gat prou com per fer-lo tastar les fulles o dues. Però tranquil, l’alfàbrega no és tòxica per als gats.

L’alfàbrega és en realitat el nom comú de “Ocimum Basilium” i és una herba que pertany a la família Lamiaceae. Comunament coneguda com la família de la menta, aquesta família de plantes també inclou l’herba gatera, l’espígol, la sàlvia, el romaní, l’orenga, la melissa i, òbviament, la ment. Cal assenyalar que en la majoria dels plats occidentals, el terme “alfàbrega” s’usa comunament per referir-se a l’alfàbrega dolça, també anomenada alfàbrega genovesa.

Si bé hi ha una gran quantitat de varietats d’espècies d’alfàbrega, totes pertanyen a la família Lamiaceae. També pots trobar l’alfàbrega llistada com Tulsi (a la medicina ayurvèdica) o herba de Sant Josep.

Hi ha beneficis per a la salut en el consum d’alfàbrega en gats?

L’alfàbrega conté vitamina A, vitamina K, ferro, manganès i calci i és baixa en calories. S’ha estudiat en humans per al seu ús en el manteniment de nivells estables de glucosa a la sang, estimular el sistema immunològic, reduir l’estrès i l’ansietat i ajudar a la memòria, però l’evidència de qualsevol d’aquestes afirmacions és escassa.

No obstant això, l’alfàbrega podria tenir efectes similars en els gats? Cal assenyalar que els gats són carnívors obligats i requereixen proteïnes animals a la seva dieta diària. Les persones, fins i tot els autoproclamats “carnívors”, són en realitat omnívors. De manera que la nostra digestió funciona de manera diferent de la digestió d’un gat. És possible que els gats no digerissin l’alfàbrega de la mateixa manera que ho faríem tu o jo. Això vol dir que és possible que el seu gat no pugui absorbir les vitamines i els minerals presents a l’alfàbrega de la mateixa manera que els humans.

Possibles problemes de salut en alimentar el teu gat amb alfàbrega

Encara que l’alfàbrega no és en si tòxica per als gats, hi ha coses que has de tenir en compte abans de donar-la al teu gatet o permetre que la ingerís per ell mateix. Com hem dit anteriorment, els gats són carnívors obligats i requereixen la taurina de la proteïna animal a la seva dieta perquè no poden sintetitzar-la per si mateixos. Això significa que els gats no requereixen necessàriament tantes plantes o vegetals a la seva dieta com potser els humans.

Una petita mossegada en un full d’alfàbrega aquí o allà probablement no esbiaixarà tant la nutrició diària del teu gat, però massa alfàbrega podria provocar un desequilibri en la seva nutrició. Si el teu gat menja massa alfàbrega, això també pot provocar malestar gastrointestinal, inclosos vòmits i diarrea. En casos rars, un gat pot ser al·lèrgic a l’alfàbrega i això pot manifestar-se com a vòmits, però també pot provocar urticària, inflor o fins i tot dificultat per respirar. L’oli essencial d’alfàbrega té un alt contingut de fenols sintètics, que poden provocar dany hepàtic, per la qual cosa se n’ha d’evitar l’ús en gats.

Quin tipus d’alfàbrega poden menjar els gats?

Realment no hi ha una sola varietat que un gat pugui i no pugui menjar. L’alfàbrega fresca tindrà un sabor i aroma menys potent que l’alfàbrega seca. Les vitamines i els minerals també estaran presents en concentracions més petites a l’alfàbrega fresca que a l’alfàbrega seca. Aleshores, encara que no s’ha investigat, és possible que el balanç de nutrients diari d’un gat es desviï més ràpidament amb grans quantitats d’alfàbrega seca, en comparació de l’alfàbrega més fresca.

Per tant, si bé és segur per al teu gat que un dia rosega una fulla d’alfàbrega, probablement és millor evitar compartir aquesta planta amb el teu gat de manera regular.

Si creus que el teu gat s’ha pogut intoxicar amb aquesta o qualsevol altra planta, acudeix al nostre Hospital Veterinari Glòries de Barcelona i atendrem el teu company d’urgència.

El Teckel, també conegut com a gos salsitxa, és una raça de potes curtes molt popular. Igual que amb altres races, els gossos salsitxa tenen certes malalties i problemes de salut que generalment s’hereten i estan relacionats amb la raça. És important familiaritzar-se amb qualsevol possible problema de salut que pugui afectar el teu Teckel si té o està pensant en adoptar-ne un.

En aquest article t’expliquem quins són alguns dels problemes de salut més comuns als gossos Teckel.

Malaltia de disc invertebral

Per descomptat, és l’aparença allargada del Teckel el que els ha valgut el sobrenom de gos salsitxa. No obstant això, aquesta característica que fa que la raça sigui tan única també és un problema per a ells, ja que molts exemplars pateixen hèrnies discals o malalties de disc. Tot i que el Teckel és la raça més notòria d’aquesta malaltia, qualsevol gos la pot patir.

Aquesta malaltia causa un dolor extremadament sever als gossos a causa de la seva estructura corporal. La columna allargada i les cames curtes exerceixen molta pressió sobre els discos intervertebrals. Els símptomes més comuns inclouen mal d’esquena, pèrdua parcial de la funció de les extremitats i, en casos més greus, paràlisi i pèrdua de sensibilitat.

Com a resultat, accions simples com saltar o pujar una escala es poden tornar molt doloroses.

Alguns experts suggereixen que aquest problema està relacionat amb l’estil de vida sedentari que experimenten a la vida moderna, on es mouen i exerciten més aviat poc. Tot i això, els estudis no són concloents. Tot i així, no hi ha dubte que la salut del teu Teckel es beneficiarà d’un estil de vida actiu.

Acantosi pigmentària

L’acantosi pigmentària és una malaltia de la pell que causa una decoloració fosca als plecs del cos. En general, afecta les aixelles, l’engonal i el coll.

Els gossos no només desenvolupen una pell engrossida, sinó que també pateixen infeccions, descamació i pus a més d’aquest engrossiment. Si bé hi ha diversos tractaments per a l’afecció, que van des de cosmètics fins a medicaments, una vegada que un gos la pateix, l’afecció roman de per vida.

Fins on els científics saben, només la raça Teckel pateix aquest tipus d’acantosi, i és especialment freqüent en cadells d’aquesta raça.

Trastorns oculars

Els gossos salsitxa són propensos a patir certs problemes de visió, la majoria dels quals són hereditaris. Aquests són alguns dels problemes més comuns:

• Cataractes: igual que en els humans, les cataractes als gossos es desenvolupen a mesura que envelleixen. Una fina capa de color transparent, però tèrbola, es diposita al cristal·lí de l’ull i evita que entri la llum. Les cataractes ocorren quan les proteïnes als ulls del gos comencen a acumular-se, formant una substància similar a un núvol al cristal·lí de l’ull. Com a resultat, apareix una membrana blanquinosa que impedeix la visió.
• Glaucoma: una afecció dolorosa caracteritzada per un augment de la pressió intraocular dins de l’ull, que és causada per un drenatge inadequat de líquids, l’afecció pot progressar ràpidament i causar danys a la retina i al nervi òptic.
• Atròfia progressiva de retina: és un grup de malalties degeneratives que afecten aquestes cèl·lules fotoreceptores. En aquesta malaltia, les cèl·lules es deterioren amb el temps, fins i tot poden conduir a la ceguesa al gos afectat.

Hipotiroïdisme

L’hipotiroïdisme és una malaltia que passa quan la tiroide no produeix ni allibera suficient hormona tiroïdal al torrent sanguini, cosa que pot provocar problemes cardíacs i fins i tot diabetis. Els gossos salsitxa solen patir aquesta malaltia a partir dels 5 anys.

Als gossos, l’hipotiroïdisme es manifesta com un augment de pes incontrolable, canvis d’humor, apatia, etc.

Si tens un Teckel a casa i vols conèixer i millorar el seu estat de salut, no dubtis a portar-lo al nostre hospital veterinari a plena ciutat de Barcelona. Estarem encantats d’ajudar-vos! Truca al 932 460 805 i demana la teva cita avui mateix.

Acaronar el nostre gat no només és una experiència plaent tant per a l’animal com per a nosaltres, és un recurs pràctic important en la cura del benestar del nostre gat. Ens permet enriquir el vincle afectiu que tenim amb el nostre pelut i ofereix l’oportunitat d’observar certs símptomes clínics. Un bony subcutani pot ser un dels símptomes més preocupants, ja que pot implicar la presència de càncer. No obstant això, hi ha molts tipus de quists de gat que poden donar lloc a un bony o tumor, sense ser malignes.

Aquests són els tipus de quists en gats més comuns, causes i tractaments

Lipomes

Els lipomes també es coneixen com a tumors grassos. Això és degut a que són causats pel creixement excessiu de cèl · lules greixos (les cèl · lules que fan créixer el teixit adipós). Aquestes masses d’origen mesenquimatós solen desenvolupar-se al teixit subcutani. Generalment, aquests bonys tenen una consistència esponjosa, tova i ferma i poden aparèixer sols o en grups. Són mòbils, cosa que significa que es poden moure a la palpació.

Els quists de lipoma són benignes, però s’han d’eliminar immediatament. Això és perquè la seva taxa de creixement sol ser relativament ràpida i pot causar molèsties o comprometre la funció de certs teixits. No tenen la capacitat de fer metàstasi a altres teixits propers o distants.

Certes races estan més predisposades a desenvolupar quists grassos. Els gats de tipus siamés són particularment propensos a desenvolupar lipomes, però generalment els gats amb més risc de desenvolupar lipomes són els gats majors i castrats.

Tractament dels lipomes felins

La cirurgia d’escissió (extirpació de teixit) és el mètode per eliminar les lipomes als gats. Després de l’avaluació veterinària, és possible que pugueu triar opcions quirúrgiques o esperar per veure si el lipoma es desenvolupa de manera problemàtica. Si decidiu esperar, és important que els lipomes es revisin regularment per determinar si cal extirpar-los.

Hem de tenir en compte que com més gran sigui el lipoma, més teixit cicatricial tindrà el gat una vegada operat. La mida també pot perllongar el temps de recuperació del gat.

Quists falsos

Encara que les neoplàsies es deuen a un creixement excessiu de cèl·lules, aquest creixement excessiu pot tenir diverses causes. Una raó comuna és un procés inflamatori que té diverses causes. Les al·lèrgies són una causa d’inflamació comuna, tot i que la inflamació resultant sol tenir la forma d’una urticària, en lloc d’un quist.

Encara que no és gaire comú als gats, el trauma pot resultar en un quist. Aquests de vegades es coneixen com a quists falsos i difereixen dels quists de veritat. Es produeixen per una hemorràgia o traumatisme que no es resol adequadament. En lloc de dissipar-se, el líquid dins el quist s’acumula perquè no hi ha un revestiment secretor. El fluid és causat per teixit mort liquat. Si el quist fals és causat per l’acumulació de sang, tindrà un aspecte fosc.

Tractament de falsos quists en gats

En molts casos, la inflamació causada pel fals quist es reduirà per si mateixa. Normalment hauria de desaparèixer, encara que pot quedar una mica de decoloració a la pell afectada. Si el quist fals causa problemes al gat, es pot extirpar mitjançant escissió quirúrgica.

Quists dermoides

Els quists dermoides són un altre tipus de neoplàsia subcutània en gats que es produeixen a causa d’un creixement cel·lular anormal. Tenen un origen genètic i es consideren rars als gats.

Els quists dermoides no només contenen un creixement excessiu de cèl·lules, sinó que fins i tot poden provocar el creixement de teixits sòlids madurs. Aquests poden incloure cabell, dents i ossos. En humans, sovint s’associen amb quists ovàrics, però no n’hi ha gaire evidència en gats. Es produeixen per un tancament defectuós de la capa epidèrmica de la pell, aïllant-se a la dermis o teixit subcutani.

Tractament de quists dermoides en gats

Després de la diagnosi, l’únic tractament disponible és l’extirpació quirúrgica. Encara que és relativament senzill, cal anar amb compte per fer la dissecció correcta del quist. Això s’haurà de fer amb molta cura perquè volem evitar el retorn del quist.

Quists sebacis

Un dels tipus més comuns de quists felins són els quists sebacis. Aquests són bonys plens de líquid que poden supurar, especialment si reben un traumatisme. Poden tenir una aparença similar als papil·lomes cutanis, un altre tipus de tumor benigne.

Les raons per les quals es desenvolupen els quists sebacis es deuen a un problema amb el fol·licle pilós, sovint pel fet que s’obstrueixen amb sèu o un altre material. Quan això passa, el sistema immunitari del gat intenta aïllar el fol·licle danyat, cosa que dóna com a resultat l’encapsulació de líquid i el posterior quist.

Encara que no són causats per una infecció, es poden infectar si es trenquen i es permet l’entrada de bacteris. Això sovint és perquè colpegen quan el gat s’està movent o fins i tot quan el gat s’empolaina. Els quists sebacis en gats poden desenvolupar-se a qualsevol part del gat que tingui fol·licles pilosos. Hauran de ser diagnosticats per un veterinari en cas que es confonguin amb un tipus diferent de quist de gat.

Tractament de quists sebacis en gats

És important assenyalar que els quists sebacis en gats són benignes. En general, només causen un problema si s’infecten, però en molts casos es poden ignorar. Si el quist continua creixent i omplint-se de líquid, es pot engrandir i trencar. Si el veterinari decideix extirpar els quists, serà possible un tractament més agressiu d‟extirpació quirúrgica, però es considera cirurgia menor.

Quists malignes

És important tenir en compte que els quists en si mateixos no són cancerígens. No són malignes i no fan metàstasi. No obstant això, hi ha tipus de quists de gats que acullen el material genètic que es pot convertir en tumors malignes que després es poden estendre a la resta del cos. Aquest tipus de quists poden aparèixer de forma subcutània, en aquest cas podrem sentir-los quan acariciem el nostre gat. També es poden desenvolupar internament, cosa que és més difícil d’observar.

Tractament de quists malignes en gats

El tractament dependrà de la gravetat del càncer. Requerirà cirurgia, quimioteràpia, radioteràpia o alguna combinació de les mateixes. En casos de metàstasi, el pronòstic serà pitjor. En alguns casos, això resultarà a l’eutanàsia de l’animal.

Davant de qualsevol embalum que notis a la pell del teu gat, no dubtis a acudir a la nostra clínica de Barcelona perquè examinem i diagnostiquem com més aviat millor el seu estat de salut. Truca’ns al 932 460 805 o contacta amb nosaltres mitjançant el formulari web.

Moltes persones tenen un règim diari de vitamines i suplements. I cada cop més persones també donen vitamines i suplements als seus gossos. El teu gos també necessita prendre vitamines i suplements? És segur donar vitamines als gossos? Les respostes depenen del gos i dels tipus de suplements en qüestió.

Les vitamines i minerals essencials per a gossos

Tots els gossos necessiten certes vitamines i minerals per mantenir la salut, que normalment aconsegueixen mitjançant el menjar, mitjançant una dieta completa i equilibrada. Si estàs alimentant el teu gos amb una dieta comercial certificada i regulada (cerca l’etiqueta ANFAAC), aleshores l’aliment hauria de contenir totes les vitamines i minerals necessaris per mantenir el teu gos saludable. Fins i tot podeu anar un pas més enllà i triar una dieta elaborada amb ingredients naturals d’alta qualitat personalitzada per al vostre pelut. Molts experts coincideixen que les vitamines i els minerals de les dietes elaborades amb ingredients d’alta qualitat són més fàcilment absorbits i utilitzats per l’organisme del teu gos.

Si tries alimentar el seu gos amb una dieta preparada a casa (com normalment es fa la dieta BARF), és possible que hagis d’afegir vitamines i minerals perquè el menjar sigui complet i equilibrat. Has de treballar amb el teu veterinari i especialistes per trobar les receptes correctes i obtenir les vitamines, els minerals i els suplements apropiats.
Si esteu alimentant el vostre gos amb una dieta completa i equilibrada, generalment no hi ha raó per complementar-la amb vitamines i minerals. Afegir suplements pot causar problemes si el teu gos rep massa d’alguna cosa. Per exemple, una quantitat adequada de vitamina A és important per al metabolisme i el sistema immunològic dun gos, però massa pot causar una toxicitat greu. La sobredosi de vitamina A pot causar pèrdua de gana, letargia, nàusees, descamació de la pell, debilitat, tremolors, convulsions, paràlisi i mort.

• Només hauries de donar al teu gos vitamines, minerals o suplements en les situacions següents:
• El seu veterinari prescriu vitamines/minerals específics després de diagnosticar el teu gos amb una deficiència.
• El seu veterinari recomana afegir certes vitamines, minerals o suplements per ajudar a tractar una condició de salut o ajudar un gos amb poca gana.
• El veterinari recomana certes vitamines, minerals o suplements perquè vols alimentar-lo amb una dieta preparada a casa.
• El vostre veterinari aprova l’ús de certs suplements per al teu gos després que li preguntis sobre ells.

De qualsevol manera, mai no hi ha una raó per començar a donar vitamines al teu gos a l’atzar. Actua sempre sota la supervisió d´un veterinari. També és important verificar la informació de dosificació amb el veterinari abans de començar qualsevol suplement.

Suplements específics per a gossos

Es poden fer servir molts tipus diferents de vitamines i suplements per a gossos. Alguns dels més comuns són les multivitamines, els àcids grassos, els suplements per a les articulacions, la fibra i els probiòtics.

• Multivitamines: mai donis multivitamines humanes als gossos. Si el vostre veterinari recomana un multivitamínic diari per al vostre pelut, sol·licita recomanacions de productes. Has de triar un multivitamínic que estigui fet especialment per a gossos. En alguns casos, pots triar un multivitamínic fet per a gossos amb necessitats especials, com a suport per a les articulacions o edat avançada.
• Àcids grassos omega 3: aquests suplements poden ser beneficiosos per a gossos amb malalties articulars, cardíaques o renals. L’oli d’una llauna de sardines normal podria no ser suficient. Així que assegureu-vos de triar una fórmula amb la concentració adequada d’EPA i DHA segons les recomanacions d’un veterinari.
• Glucosamina/condroitina/MSM: aquests suplements per a les articulacions poden ser molt beneficiosos per als gossos amb problemes ortopèdics com artritis, displàsia de maluc, lesions creuades, etc. Poden reduir la inflamació al cos i ajudar a proporcionar més lubricació a les articulacions.
• Fibra: el veterinari pot recomanar afegir fibra a la dieta del teu gos en alguns casos. Això pot passar per augmentar el volum de la femta i prevenir problemes amb les glàndules anals. També pot ser per ajudar amb el restrenyiment o altres problemes gastrointestinals.
• Probiòtics: aquests són suplements nutricionals dissenyats per restaurar els bacteris saludables al sistema gastrointestinal. Molts veterinaris recomanen probiòtics per a gossos amb problemes gastrointestinals crònics o per combatre els efectes secundaris dels antibiòtics.

Hi ha moltes vitamines, minerals i suplements nutricionals. Alguns poden ser molt útils per a certs gossos. Altres poden causar mal. Només recorda que les mascotes saludables que segueixen una dieta completa i balancejada no necessiten suplements. Però si la teva mascota realment necessita prendre vitamines i suplements, assegureu-vos de seguir les recomanacions d’un veterinari. Contacta amb el nostre Hospital Veterinari Glòries a Barcelona i et donarem una cita per analitzar si el teu gos realment necessita prendre algun tipus de complement alimentari.

La pupil·la és la part negra de l’ull al centre de l’iris, per on entra la llum al globus ocular. Quan l’ull rep llum, la pupil·la es contrau, mentre que es dilata quan la llum és tènue o absent. Encara que el nom no et soni de res, l’anisocòria en gats és una afecció ocular molt típica en què les pupil·les dels ulls del gat varien de mida. La mida desigual de la pupil·la és símptoma d’un trastorn subjacent i el tractament es basa en el diagnòstic. Coneix més sobre aquesta malaltia a continuació.

Què és l’anisocòria als gats?

Com es va esmentar anteriorment, les pupil·les són la part negra de l’ull, ubicada al centre de l’iris. L’anisocòria és una condició en què les pupil·les dels ulls del gat són de diferents mides. La pupil·la afectada pot ser més gran o més petita que la pupil·la normal.

L’anisocòria en gats pot passar de dues maneres:

• Anisocòria dinàmica: quan la pupil·la estimulada es contrau més que l’altra pupil·la no estimulada després de l’estimulació per una font de llum directa, la qual cosa és normal en gats sense problemes.
• Anisocòria estàtica: quan hi ha una diferència en la mida de la pupil·la tot i que ambdues pupil·les reben la mateixa il·luminació, aquest tipus d’anisocòria és completament anormal.

Símptomes d’anisocòria en gats

El símptoma més comú d’anisocòria en gats és la diferència en la mida o el diàmetre de les pupil·les d’un gat en les mateixes condicions d’il·luminació. Tot i això, depenent de la causa subjacent, l’ull amb anisocòria pot patir altres canvis estructurals i el gat també pot comportar-se de manera diferent.

Aquests són els altres símptomes comuns associats amb l’anisocòria:

• La part blanca de lull afectat està vermella.
• La còrnia (la superfície exterior de l’ull) està tèrbola o de color blavós.
• Hi ha secreció de lull.
• La parpella de lull afectat està caigut.
• El gat parpelleja o es frega l’ull.
• El gat està menys actiu del que és habitual.
• Canvis a la visió del gat.

Causes de l’anisocòria en gats

Les causes de l’anisocòria són moltes, és un símptoma i per si mateix motiu suficient per a una visita urgent al veterinari, sobretot si es presenta de forma sobtada. Encara que l’anisocòria en gats pot passar com a resultat d’un trastorn en el sistema fisiològic de l’animal, generalment és causada per una malaltia. Les més comunes són les següents:

Síndrome d’Horner: consisteix en un conjunt de símptomes deguts a una malaltia o problema derivat d’una manca d’irrigació simpàtica. Es manifesta per ulls enfonsats, una midriasi i una miosi, a més d’altres símptomes com un prolapse de la tercera parpella o una diferència en la mida dels ulls. Continua llegint aquest altre article si vols saber més sobre la síndrome de Horner.
Lesions corneals: el dany a la capa superficial de l’ull pot provocar úlceres i, per tant, una diferència en la mida de la pupil·la degut a canvis a l’ull afectat.
Glaucoma: l’augment de la pressió intraocular, també conegut com a glaucoma, fa que l’ull afectat es dilati una mica més, cosa que provoca que una de les pupil·les del teu gat s’engrandi més que l’altra. Continua llegint aquest altre article si vols saber més sobre el glaucoma a gats.
Leucèmia felina: el retrovirus de la leucèmia felina pot causar diversos símptomes i trastorns sanguinis als gats afectats. Els signes clínics que es poden presentar inclouen diferències en el diàmetre de la pupil·la, així com altres símptomes com anèmia, trastorns orals o gingivitis, febre, letargia, pèrdua de pes o infecció. Continua llegint aquest altre article si vols saber més sobre la leucèmia felina.

Altres causes de pupil·les anisocòriques en gats són:

• Trauma.
• Uveïtis.
• Tumors oculars.
• Degeneracions de l’iris.

El tractament de l’anisocòria en gats

El tractament de l’anisocòria depèn completament de la causa subjacent de l’afecció i el tractament específic s’adapta específicament al diagnòstic. Per tant, un diagnòstic precís i ràpid és fonamental per a la ràpida recuperació del gat. L’anisocòria en si és menys important que tractar la malaltia subjacent que la pot causar.

Alguns medicaments poden causar problemes amb les pupil·les. Si el teu veterinari descobreix que un medicament que està prenent el teu gat està causant la diferència en la mida de les pupil·les, ho has de deixar de donar. L’anisocòria es curarà quan el medicament hagi desaparegut del cos del gat.

És fonamental que sàpigues que potser no hi ha tractament per a alguns trastorns. Alguns dels trastorns subjacents que causen l’anisocòria no posen en perill la vida. Per això, no requereixen tractament, tal és el cas de la hipoplàsia o atròfia de l’iris.

El vostre veterinari us plantejarà les opcions de tractament que siguin més apropiades per a les circumstàncies individuals del vostre gat.

L’exercici regular és essencial per mantenir-se saludable i en forma, i els gossos, no són una excepció a això. L’exercici és només una de les necessitats bàsiques del teu pelut. La vida es torna atrafegada, és per això que molts de nosaltres ens oblidem de donar als nostres gossos l’exercici que necessiten. T’animes a descobrir quin esport pots practicar amb el teu gos?

Realment necessiten exercici els gossos? Quant és bo per a ells?

En general, la majoria dels gossos han de fer una o dues hores d’exercici al dia per ajudar-los a mantenir-se saludables. El gos pot necessitar més o menys segons l’edat, la raça i la resistència. És possible que un Shih Tzu gran només vulgui fer el gandul al sofà, mentre que un Border Collie o un Pinscher poden estar fent agilitat durant quatre hores al dia i encara voler més.

No hi ha dos gossos iguals, de manera que descobrir les necessitats d’exercici del teu gos pot requerir una mica de temps. Si comenceu un nou programa d’exercicis per al vostre gos, assegureu-vos de començar lentament i deixeu que desenvolupi resistència i tolerància a l’exercici. Has d’estar atent a l’esgotament, com panteix intens, sibilàncies, coixesa, desorientació i disminució de la velocitat o aturar-se per ficar-se al llit durant les activitats. Evita les activitats a l’aire lliure en dies molt calorosos i assegura’t que tingui accés a aigua fresca en tot moment. Per a o redueix l’exercici, si el teu gos sembla cansat, adolorit o desinteressat a l’exercici. Posa’t en contacte amb el teu veterinari si notes algun signe de malaltia o molèstia durant o després de l’exercici.

Quin tipus d’exercici és millor per al teu gos?

Fer esport junts pot ser una excel·lent manera de crear vincle amb el teu gos mentre us manteniu actius i saludables:

Caminar

Passejar és la forma clàssica d’exercici que acostumem a donar als nostres gossos. I està bé, a la majoria dels gossos els encanta caminar! A més de fer una mica d’exercici, una caminada és una manera excel·lent perquè el teu gos explori el món amb el seu nas. No tinguis pressa. Deixeu que el seu gos es prengui el temps que necessiti per ensumar durant el passeig. Tracta de prendre una ruta diferent cada cert temps perquè pugui veure i olorar coses noves.

Córrer

Córrer és una gran forma d’exercici per a alguns gossos. No tots els gossos poden tolerar aquest tipus d’exercici, això ho has de tenir en compte. Córrer amb el teu gos pot ser més fàcil quan uses una corretja lleugera (córrer sense corretja no sol ser una bona idea per raons legals i de seguretat). Quan comencis a córrer amb el teu gos per primera vegada, assegureu-vos de començar lentament i avançar cap a velocitats més altes i distàncies més llargues. Evita córrer a temperatures altes, especialment sobre asfalt calent, ja que pot cremar les potes. Controla el teu gos amb regularitat per controlar la seva tolerància a l’exercici i pren descansos segons calgui. Recorda portar aigua amb tu per a les curses.

Ciclisme

No tots els gossos estan fets per córrer amb una bicicleta. Això pot ser perillós en alguns casos (per a tu i el gos). Així i tot, anar en bicicleta amb el teu gos pot ser divertit si ho feu bé. El més important és començar a poc a poc. Deixa que el teu gos s’acostumi a la bicicleta. A continuació, deixeu que s’aclimati a córrer i seguir-li el ritme. Pedaleja el més lent possible al principi i evita fer molts girs i voltes. El teu gos sempre ha de portar corretja, de manera que és possible que vulguis trobar un bon accessori per a bicicletes per no haver de subjectar la corretja tu mateix.

Senderisme

El senderisme dóna al teu gos l’oportunitat d’explorar el món a un nivell més profund que una simple caminada. Quan comencis a fer caminades amb el teu gos per primer cop, fes-ho amb caminades curtes i preferiblement en dies frescos. Evita els senders difícils fins que el teu gos s’hi acostumi i es vegi més segur.

Com sempre, porta molta aigua. El teu gos podria fins i tot portar la seva pròpia motxilla; només assegura’t que estigui ben equilibrat i no sigui massa pes per a ell.

Natació

Contràriament a la creença popular, no tots els gossos saben nedar. I a altres gossos simplement no els agrada nedar. Però si tens un gos d’aigua, deixa que nedi! Pots incorporar el joc de buscar i nedar per fer-ho encara més divertit. Només recorda aquests consells de seguretat a l’aigua:

• Si al teu gos no li fa por l’aigua, però no sap nedar, encara el pots ensenyar. Comença amb una armilla salvavides per a gossos i aigua poc profunda fins que s’hi acostumi.
• Si li agrada l’aigua, no passarà molt de temps abans que se senti segur pel seu compte.
• Si no us agrada l’aigua, no us pressioneu. Hi ha gossos que són amants de la terra, però res de l’aigua, ho has de respectar.

Jocs

Hi ha molts jocs divertits que pots fer amb el seu gos, alguns dels quals també us proporcionaran una mica d’exercici. Buscar, jugar a fet i amagar i l’estira-i-arronsa proporcionen exercici moderat per al teu pelut i exercici lleuger per a vostè.

Els jocs també es poden utilitzar a l’ensinistrament, que és una bona forma d’estimulació mental.

Esports pensats per a gossos

Avui dia hi ha molts esports emocionants per a gossos, i sembla que en sorgeixen de nous. Els esports com l’agility i l’estil lliure caní us oferiran una mica d’exercici de lleuger a moderat, a més d’un gran entrenament.

Per començar amb un esport caní, investiga una mica per trobar els que podrien ser més adequats per al teu company.

La seguretat és el primer

Consulta amb el teu veterinari de confiança abans de començar qualsevol exercici per al teu gos. Quan feu exercici, deixa que ell marqui el ritme. Pren descansos per beure aigua i descansar. Evita fer exercici en temperatures altes, especialment amb gossos que tenen musells més curts (com Bulldogs o Pugs), gossos grans i gossos amb problemes de salut.

Independentment del tipus de gos que tinguis, cal estar atent a signes d’esgotament, malaltia o lesió. En cas de dubte, deixeu de fer exercici i dirigiu-vos a casa.

A més, tingues en compte el teu entorn quan faci exercici amb el teu gos: la presència d’altres gossos o persones pot crear una distracció perillosa, especialment si el teu gos no porta corretja.

Els gats són animals molt higiènics que passen gran part del dia endreçant-se. Tot i que els gats poden dedicar gran part del seu dia a aquesta activitat, aquesta sol fer-se de manera dispersa i no compulsiva. Per a gats amb síndrome d’hiperestèsia felina, aquest lavabo és molt intens i perllongat. Els resultats poden ser perjudicials per a la salut del teu gat. T’ho expliquem!

Què és la hiperestèsia als gats?

La hiperestèsia en gats fa referència a un augment anormal de la sensibilitat a determinats estímuls. Concretament, la síndrome d’hiperestèsia felina és un trastorn que es caracteritza per un conjunt de símptomes diferents. Encara que de vegades se la coneix com a malaltia de la pell rodant, o malaltia del gat nerviós, això no és del tot així. Com que és més una síndrome que una malaltia, és un conjunt de signes clínics que afecten els sistemes endocrí, exocrí, nerviós i neuromuscular.

Si bé veurem els símptomes amb més detall a continuació, és una condició caracteritzada per gratar-se i mossegar-se repetidament l’àrea lumbar. També podem veure la pell del gat moure’s per si mateixa, una ondulació que li dóna el nom de malaltia de la pell rodant. Com passa amb altres síndromes que provoquen convulsions, el cas de la hiperestèsia és episòdic. No sol durar gaire temps i es resol aviat.

Els principals problemes sorgeixen quan el gat té episodis repetits i es mutila al procés. La hiperestèsia també és molt estressant per al gat durant un episodi.

Hi ha altres noms amb què se sol fer referència a aquesta síndrome. Aquests inclouen la síndrome del gat nerviós, la neuritis o la neurodermatitis. Això és perquè l’excés de neteja resultant pot provocar una inflamació de la pell, encara que la causa subjacent sembla ser neurològica.

Algunes causes de la hiperestèsia felina

Les tres teories principals són:

• Trastorn del comportament: atès que la neteja s’utilitza com a mitjà de relaxació per als gats, l’estrès es considera una causa de l’excés de neteja. Això està relacionat amb laugment en la producció de certes hormones que pot provocar lestrès. Amb aquesta teoria, l’estrès es tradueix en un tipus de trastorn obsessiu-compulsiu que pot conduir a episodis d’excés de neteja i automutilació.
• Trastorn convulsiu: com ja hem esmentat, la síndrome d’hiperestèsia felina es presenta en episodis. Com que això és similar al tipus d’atacs epilèptics episòdics que poden experimentar els gats, ha portat alguns investigadors a suggerir que també es tracta d’un trastorn convulsiu.
• Factors ambientals i de comportament: amb aquesta teoria, se suggereix que una varietat de factors ambientals i de comportament donen com a resultat els símptomes d’hiperestèsia als gats. Això està recolzat pel fet que molts altres problemes físics, com els trastorns de la pell als gats, són el resultat de factors ambientals i de comportament.

Tot i que no s’ha provat cap vincle genètic, hi ha una propensió registrada en certes races. Certes races de gats asiàtics, com el birmà, l’abissini i l’himàlaia, semblen desenvolupar hiperestèsia, més que en altres, cosa que suggereix algun factor hereditari.

Símptomes d’hiperestèsia en gats

El símptoma principal durant els episodis d’hiperestèsia és que el gat comença a llepar-se repetidament la zona del llom i la cua, és a dir, la zona lumbar. Quan la síndrome avança prou, també és possible que el gat s’automutili per contrarestar la sensació desagradable que s’acompanya d’espasmes a la pell.

Tot i que insistim que no s’ha confirmat una causa neurològica subjacent, pot afectar el sistema nerviós i provocar el següent:

• Pupil·les dilatades.
• Hipersalivació
• Al·lucinacions.
• Vocalitzacions.
• Agressions.
• Micció inadequada.

Tot i que molts d’aquests signes clínics són inespecífics, les ferides i l’atac a la zona lumbar són característics. Si veiem aquest símptoma al nostre gat, hem de considerar la hiperestèsia com a possible causa.

Diagnòstic d’hiperestèsia en gats

Com que la síndrome d’hiperestèsia felina és estranya i sovint té símptomes inespecífics, requerirà un diagnòstic diferencial per descartar altres possibles causes. Això només ho pot fer un veterinari, però és important que registrem els símptomes i comportaments específics abans de fer-ho. No sempre és probable que passi un episodi mentre el gat és a la clínica veterinària, per la qual cosa haurem de ser el més específics possible.

Un cop a la clínica veterinària, es realitzaran determinades proves diagnòstiques. Aquests inclouran proves cutànies per detectar àcars, bacteris i altres patògens que podrien estar causant dermatitis. Es poden fer anàlisis de sang per als nivells hormonals i radiografies per descartar altres problemes. Aquests ajudaran el veterinari a descartar altres causes i confirmar un diagnòstic d’hiperestèsia.

Quan estem cuidant una gossa gestant, tot es va construint, i tot va pas a pas, fins al moment del part. Volem que tant la gossa mare com els futurs cadells estiguin el més segurs i saludables possible. Atès que una feina de part prolongada i/o difícil posarà en perill la salut de tots dos, necessitem saber tot el que puguem abans del part. Això inclou revisions veterinàries regulars durant l’embaràs per assegurar la gossa. També requereix que coneguem els conceptes bàsics del treball del part del gos perquè puguem estar millor preparats per a qualsevol eventualitat.

A Hospital Veterinari Glòries t’ajudem a conèixer més sobre el part d’una gossa responent a la pregunta quant dura el part a les gosses? Ens fixem no només en la durada del part caní, sinó també en allò que pots esperar en general d’aquest moment tan especial.

Com saber si una gossa està de part?

Abans d’explicar quant dura el part d’una gossa, cal saber com identificar els signes del part. Aquests signes indicaran que el part ha començat i que els cadells estan en camí. Inclouen el següent:

Caiguda de la temperatura rectal a 37,5 ° C o menys, 12-18 hores abans que comenci el treball de part, encara que això no passa a totes les gosses.
Pèrdua de gana unes 12-24 hores abans del part.

A les 12-24 hores prèvies al part, la mare estarà inquieta i pot buscar un lloc per construir un niu. Si encara no ho hem fet, hem de preparar un lloc còmode i adequat amb mantes en un lloc net, càlid i segur. Si ella no escull aquest lloc i opta per un altre, no l’obliguis. Podem traslladar la nova ventrada després del naixement.
La inquietud de la gossa pot indicar que comença a sentir contraccions, és a dir, els moviments de l’úter que ajudaran a expulsar els cadells.
Quan comença la primera etapa del part, la gossa pot començar a panteixar molt, a llepar-se les parts íntimes i fins i tot a vomitar.
Si observem un líquid groguenc, probablement serà un líquid amniòtic d’un sac de part trencat. El primer cadell hauria de néixer en uns minuts després que això passi.

Cronologia del part d’una gossa

Si volem saber quant dura el part d’una gossa realment, hem d’entendre què passa en cadascuna de les etapes. Són les següents:

• Primera etapa: aquesta primera fase del part dura de 6 a 12 hores. Produeix contraccions que dilaten el coll uterí perquè els cadells puguin néixer. Aquesta etapa pot ser indetectable, encara que algunes gosses estaran inquietes o incòmodes i poden continuar llepant les parts íntimes.
• Segona etapa: les contraccions es tornen més intenses i el primer cadell pressionarà contra el coll uterí, cosa que estimularà la mare a licitar. Quan el coll uterí estigui completament dilatat, el cadell en podrà sortir. El cadell pot estar en un sac amniòtic intacte, però és possible que s’hagi trencat dins la mare. La gossa donarà a llum només uns minuts després que trenqui el sac. La mare lleparà el cadell i tallarà el cordó umbilical a través de la masticació. El temps de naixement entre cadells és variable, però acostuma a oscil·lar entre els 15 minuts i les 2 hores.
• Tercera etapa: aquesta etapa del part correspon a l’expulsió de la placenta al cap de pocs minuts del naixement del cadell. És comú que la gossa ho ingerís. És una bona idea explicar les placentes individuals, ja que n’hi ha d’haver tantes com cadells. Una placenta no expulsada podria provocar infeccions.

La durada del part a les gosses

El període de gestació d’una gossa embarassada acostuma a durar entre 63 i 67 dies. Transcorregut aquest temps, la gossa es pot posar de part en qualsevol moment. La durada del part en si és variable, per la qual cosa no podem dir que hi hagi una durada específica del part per a cada gossa. Tot i això, hi ha alguns temps generals que podem donar quan es tracta del part d’una gossa.

Si bé és possible que una gossa prenyada tingui només un cadell, això és una mica poc comú. En la majoria dels casos, la ventrada serà de 4 a 6 cadells. Això depèn de certs factors, inclosa la raça. El naixement de cada cadell està precedit per un període de part actiu que dura normalment entre 5 i 30 minuts. L’interval entre naixements té una mitjana de 15 minuts a 2 hores, però això no vol dir que serà el mateix per a cada cadell d’una mateixa ventrada.

Fent servir els nostres càlculs, podem dir que la durada mitjana del part d’un gos serà de 6 a 8 hores. Un part saludable pot durar menys o més temps, depenent de diversos factors. Ja hem detallat les diferents etapes del part caní, però la primera etapa pot durar fins a 36 hores.

Com que els temps entre cadells poden diferir, pot ser difícil saber quan es completa la feina del part. Per això, és bo que un veterinari confirmi el nombre de cadells amb una radiografia o una ecografia durant l’embaràs. Si veiem que la mare empeny durant més de 30-60 minuts sense que neixi un cadell, cal trucar al veterinari immediatament.

En alguns casos, pot passar un avortament espontani amb un cadell que neix mort. En aquests casos, és comú que la mare es mengi el cadell. Has estat present al part d’alguna gossa? Coincideixen les nostres estimacions amb la teva vivència? Ens encantaria saber més sobre el part caní que vas presenciar.