Category: Curiositats

Descobreix l’espectacular raça de gat Curl Americà

El gat Curl Americà destaca per tenir unes orelles úniques. Es tracta d’una raça relativament jove però, tot i així, tremendament popular al seu país d’origen. La seva aparença dolça i particular ha captat l’atenció de la gent i ara més i més famílies estan donant la benvinguda a aquests gats a casa seva.

Si estàs interessat en adoptar un gat de la raça Curl Americà, assegura’t de llegir bé aquest article sobre ell, on t’explicarem tot el que cal saber.

Quin és l’origen del gat Curl Americà?

La raça de gat Curl Americà es va originar als Estats Units, més concretament a Califòrnia. Se sap que, cap a l’any 1981, un parell de criadors van trobar un gatet amb orelles arrissades i van decidir adoptar-lo. A la primera ventrada que van tenir, dos gatets tenien la mateixa característica d’orelles arrissades. Un amb pèl curt i un altre amb els cabells llargs.

Aquesta nova raça i les seves particulars orelles arrissades van començar a tenir molta atenció i algunes persones que estaven interessades van voler adoptar a aquests peculiars gatets d’orelles “curly” l. A causa de la fama i la ràpida expansió de la raça, no va passar molt temps fins que va ser reconeguda pels organismes oficials. El 1991, va passar a ser reconeguda oficialment com una raça, i poc després, el 2002, la FIFE va publicar un estàndard de raça per a gats curl americans.

Característiques físiques del Curl Americà

Els gats curl americans són de grandària mitjana i pesen poc, entre 3 i 5 quilos. Les femelles són lleugerament més petites que els mascles i la seva altura a la creu és d’uns 45 o 50 centímetres en els mascles i de 38 a 45 centímetres les femelles. El seu cos és allargat i musculós, amb una silueta rectangular. El cap d’aquests gats té forma de falca, i és més llarga que ampla. Compten amb un musell arrodonit i un mentó ferm.

Els seus ulls són grans i rodons. Solen tenir els ulls de colors verds o grocs, encara que també hi ha alguns amb els ulls blaus.

El tret més distintiu d’aquesta raça, com pots imaginar, són les seves orelles arrissades. Un fet interessant és que les seves orelles estan rectes quan neixen i comencen a corbar després d’una setmana de vida. A més, aquesta curvatura no serà definitiva fins als 5 mesos d’edat.

Quant a la seva pelatge, molts tenen els cabells llargs però també podem trobar gats de la raça curl americà amb pelatge més curt i comú. El seu pèl és fi i d’aspecte brillant. El patró o la coloració del seu pelatge pot variar molt. S’accepten pràcticament tots menys el color xocolata o canyella en el seu arxiu de raça estàndard.

La personalitat del gat Curl Americà

Els gats curl americà són de caràcter molt afectuosos i tranquils. Els agrada viure tant amb humans com amb altres animals, pel que són perfectes si tens altres mascotes.

Com qualsevol altre animal, han de socialitzar des de molt jove. Això els ajudarà a ser amigables amb els estranys quan siguin adults.

Es tracta d’una raça ideal per a famílies amb nens, ja que són gats divertits i pacients. Poden jugar amb els teus fills, però també estar relaxats i tombar amb ells.

Aquests gats, a més, s’adapten bé a molts entorns. Ja sigui un pis, una casa o una casa amb jardí, aconsegueixen adaptar-se allà on vagin. Com a bons felins, són intel·ligents i curiosos, i intentaran descobrir cada racó de la seva llar des de petits.

Com tenir cura d’un gat Curl Americà?

Com els curl americans tenen normalment un pelatge semillarg, cal raspallar el seu pèl a el menys 1-2 vegades per setmana. Això ajudarà a evitar embolics, acumulació de brutícia i també t’ajudarà a detectar qualsevol paràsit o anomalia que pugui tenir sobre el seu cuir cabellut.

Pots banyar al teu gat cada dos mesos des de molt jove perquè s’acostumi (ja saps que els gats i l’aigua no solen ser massa amics). No obstant això, no oblidis que els gats són animals naturalment nets que cuiden la seva pròpia higiene. Així que això no cal que et obsessions massa amb la seva neteja, llevat que s’embruti molt.

A causa de la forma de les seves orelles, hauràs de prestar especial atenció a la seva cura i neteja. A l’estar corbades, s’acumula més brutícia externa del que és habitual. Es recomana netejar les orelles de l’gat Curl Americà amb regularitat utilitzant productes òptics veterinaris. Pots comprar aquests productes en qualsevol clínica veterinària o hospital veterinari.

Finalment, la dieta del seu gat també és molt important per a la seva salut general. Pots demanar-li consell al teu veterinari sobre quins aliments per a gats és millor per al teu Curl Americà. Les receptes casolanes també poden ser molt beneficioses per als felins, sempre que estiguin ben assessorades i revisades pel professional adequat.

Salut del Curl Americà

La raça de gat Curl Americà sol ser sana i robusta. No obstant això, pel fet que és una raça relativament recent, és possible que encara no s’hagin detectat possibles patologies congènites habituals en ells.

Aquests gats tenen el pèl mitjà-llarg pel que és millor raspallar amb regularitat per evitar que acumulin perilloses boles de pèl o tricobezoares. Recorda que els gats es llepen moltíssim (per això són tan nets) i poden acumular molt pèl a l’interior del seu estómac, la qual cosa pot causar vòmits i malestar.

A més, has de portar al teu gat al seu veterinari per revisions rutinàries almenys cada 6 mesos. Això ajudarà a detectar qualsevol problema mèdic des del principi per garantir la millor salut per al teu gat. Un altre deure important és seguir el programa de vacunació que el veterinari hagi marcat i la desparasitació regular. Esperem que tota la informació que t’hem donat t’hagi estat útil i que gaudeixis a el màxim del teu company de quatre potes.

5 Animals als quals els agrada la solitud

A l’igual que les persones, alguns animals prefereixen estar en grups, rajades o en parelles al llarg de la seva vida, mentre que altres prefereixen la solitud i la tranquil·litat. Això no vol dir que aquestes espècies solitàries visquin tristos o deprimides; són autosuficients, i així és com poden sobreviure.

Segueix llegint aquest article i descobreix 5 animals solitaris que pots trobar al món. Si ets de caràcter introvertit, ¡potser puguis identificar-te amb alguns d’ells!

  1. Ornitorinc

L’ornitorinc és un animal semiaquàtic originari d’Austràlia. És conegut per una aparença física alguna cosa inusual, amb un pic pla i corni, potes palmades com les d’un ànec i una cua en forma de paleta molt semblant a la d’un castor. A més l’ornitorinc posa ous, però és un mamífer.

Els ornitorincs són animals solitaris durant la major part de la seva vida, encara que de vegades es poden veure en parelles. Les mares, tan sols es queden amb les seves cries durant uns pocs mesos.

  2. Lleopards

Els lleopards són els solters més cobejats de la jungla, els boscos i la sabana. Coneguts per la seva bellesa i elegància, aquests grans felins són criatures solitàries. Només es troben amb altres membres de la seva espècie quan s’aparellen o mentre crien a les seves cries.

La resta de el temps, tant els lleopards mascles com les femelles, gaudeixen de la seva tranquil·la solitud. Després de tot, a diferència de molts altres grans felins, els lleopards no necessiten un ramat per caçar amb èxit. Aquesta és una de les moltes raons, per exemple, per les quals els lleopards de les neus estan en perill.

  3. Coales

Els coales són animals naturalment solitaris i aprecien la tranquil·litat. Sempre triaran apropar-se i abraçar-se a un arbre en lloc de a un altre coala.

Encara que són amables, els coales tenen territoris ben establerts, i aquestes àrees solen ser molt respectades. Quan són petits, es poden veure muntats a l’esquena de la seva mare. No obstant això, aviat es van a valer per si mateixos i a viure una vida de llibertat solitària.

Els coales femelles generalment es queden en un mateix territori, mentre que els coales mascles, a excepció d’alguns mascles dominants i més grans, són viatgers. Si es creuen, els coales mascles poden barallar, perseguint i mossegant-se els uns als altres.

  4. Óssos

A tots els óssos, des del ós polar fins l’ós bru, els agrada viure sols. Està en la seva naturalesa ser animals solitaris, i la majoria de les espècies d’óssos són així.

Els óssos prefereixen la companyia d’un arbre o, en el cas dels óssos polars, un bon tros de gel, en lloc de la companyia d’un altre os. No obstant això, això no vol dir que passen tota la seva vida en soledat. Es troben amb altres óssos per reproduir-se i les mares passen bastant temps amb les seves cries. No obstant això, com a regla general, els óssos són els carnívors més solitaris del món.

  5. Peix lleó

El peix lleó no té més remei que ser un animal marí solitari. Aquests peixos són tan bonics i fascinants com verinosos, i se sospita que precisament van desenvolupar aquesta característica per a quedar-se sols. A més d’això, aquests peixos mai surten durant el dia, preferint romandre amagats.

Les aletes dorsals de l’peix lleó estan carregades amb un poderós verí i sempre estan disposats a atacar quan es troben en presència d’un depredador o un altre peix lleó invasor que pot vagar pel seu territori.

Coneix a l’adorable conill cap de lleó

Saps que hi ha un conill amb una cabellera gairebé com la d’un lleó? El conill cap de lleó té un munt de pèl que el fa semblar el rei de la jungla, encara que la seva actitud sigui “una mica” menys ferotge. Aquests bonics lagomorfs van sorgir per pura casualitat a Bèlgica fa molt de temps, encara que no va ser fins fa poc que es van fer populars més enllà de les fronteres europees.

Vols saber més sobre un dels conills més peluts que pots trobar? Descobreix més sobre la història i les característiques del conill cap de lleó.

Història del conill cap de lleó

Encara que és possible que la raça no es conegués a tot el món fins fa relativament poc, els conills “Lionhead” o cap de lleó en espanyol, són una raça longeva que va sorgir a Bèlgica. Aquesta raça és el resultat de l’encreuament de conills Neerlandès nan i conills Swiss Fox, els primers exemplars que emergeixen amb aquesta particular cabellera de lleó.

Tot i que la raça va sorgir a Bèlgica, el seu desenvolupament es va produir principalment en el Regne Unit. Va ser en aquest país on la raça es va oficialitzar per primera vegada, el 1998. Actualment, molts altres països també han establert un estàndard oficial per a la raça de cap de lleó, encara que molts altres encara no els han reconegut de manera oficial.

Característiques del conill cap de lleó

Els conills de cap de lleó són conills petits classificats com una raça “toy”. El seu pes oscil·la entre 1,3 i 1,7 kg, encara que s’han trobat exemplars que arriben a pesar fins a 2 quilos. Per aquesta raó, ni tan sols existeix la varietat de conill Lionhead nan, ja que tots ho són. L’esperança de vida mitjana d’un conill cap de lleó és d’uns 8 o 9 anys.

El cos d’aquest conill és compacte i curt, amb trets arrodonits i un pit ample. El que més destaca, a part de la seva cabellera, són les seves llargues orelles, que poden mesurar uns 7 cm. La seva cua és recta i està coberta per un dens pelatge. El musell és més ample en els mascles. Tenen ulls rodons que sobresurten lleument i són molt brillants.

No obstant això, la característica més notable d’el conill cap de lleó és la seva cabellera. El pelatge és el que els ha fet famosos i és la marca registrada de la raça. Aquesta manta de pèl que els cobreix el cap és apreciable quan aquests conills encara són joves, però desapareix quan passen a l’edat adulta. Això vol dir que el seu tret més característic és també el més efímer.

El pèl d’aquest conill és de longitud mitjana, excepte al cap. Quan neixen, aquest és extremadament llarg i gruixut en comparació amb la resta de el cos, aconseguint 5-7 cm de longitud. Com hem esmentat, això només durarà fins que tingui aproximadament 6 mesos, moment en el qual aquest cabell comença a escurçar-se i afinar-fins a desaparèixer amb el temps. En casos molt rars tornen a créixer una mica, però mai com quan van néixer.

Colors del conill cap de lleó

Segons les diferents associacions i organismes oficials, com el British Rabbit Council o ARBA, en aquesta raça s’accepten tots els colors sempre que siguin colors reconeguts (és a dir, no accepten colors nous). Així mateix, és obligatori que el color de la capa exterior de cabells sigui el mateix que el de la capa interna de la mateixa zona.

No obstant això, els colors i patrons més comuns d’aquest conill són els següents: negre, crema, xocolata, blanc, gris, taronja, marró, torrat, bicolor combinat amb blanc i tricolor combinat amb blanc.

El dofí rosat, un mamífer d’aigua dolça

El dofí rosat té el seu origen en el riu de l’Amazones. Es tracta d’un animal sociable, curiós i intel·ligent. També és conegut com Boto, dofí de l’Amazones o Tonina, i és el tipus de dofí més popular de les cinc espècies que habiten en els rius degut, per descomptat, al seu inusual color rosat, a més de ser el de major grandària.

Per a aquells que encara no coneixeu aquest tipus de dofí, avui us portem algunes característiques i curiositats d’aquest adorable mamífer d’aigua dolça.

Poden trobar-se en diverses tonalitats

El dofí del riu Amazones és famós pel seu color rosa, però el que molts no saben és que es presenta en una gran quantitat de tonalitats. Aquests dofins comencen sent de color gris quan són joves i lentament es tornen rosats a mesura que envelleixen.

A més, el seu color final es pot veure influenciat pel seu comportament, la ubicació dels capil·lars, la dieta i l’exposició a la llum solar. Aquest tipus de dofins poden ser majoritàriament grisos amb algunes taques rosades, o fins i tot roses com un flamenc. Una dada curiosa sobre ells és que quan s’emocionen poden posar-se vermell, adquirint un rosa brillant, semblant a la vergonya dels humans.

Cossos i cervells més grans que qualsevol dofí d’aigua dolça

De les cinc espècies d’aigua dolça, el dofí rosat de riu Amazones és el més gran. Mesura uns 2,7 metres de llarg, pesen 181 quilograms i viuen fins a 30 anys. També tenen cervells inusualment grans, amb un 40% més de capacitat cerebral que els humans.

Són més solitaris que altres dofins

Una altra de les seves peculiaritats és que el dofí rosat de riu sovint es veu sol o en petits grups de 2-4 dofins. En algunes àrees riques en aliments o en les desembocadures dels rius es poden trobar en grups més grans, però és menys comú. Tot i viure en grups petits, segueixen sent animals increïblement curiosos i extravertits, i sovint interactuen amb els humans.

Són molt àgils

Els dofins rosats de riu tenen vèrtebres sense fusionar al coll, a diferència d’altres dofins. Això vol dir que poden girar el cap 180 graus, la qual cosa els permet maniobrar al voltant de troncs d’arbres, roques i altres obstacles que es troben en els seus tèrbols entorns fluvials. També poden nedar cap endavant amb una aleta mentre remen cap enrere amb l’altra, el que els permet girar amb més precisió. I amb freqüència se’ls veu nedant cap per avall, possiblement per ajudar-los a veure millor el fons del riu.

Envoltats de llegendes

El dofí rosat és objecte de moltes llegendes sud-americanes. Una de les històries que circulen afirma que durant la nit, els dofins es transformen en homes bells per seduir les dones de la vila. Un altre compte que si vas a nedar sol, els dofins poden portar-te a una màgica ciutat submarina. Hi tanta mitologia al voltant d’ells que fins i tot es considera mala sort fer-los mal, o menjar-los. Però precisament aquesta condició de tractar-los com un ésser semimágico pot haver ajudat a protegir l’espècie a l’encoratjar als humans a tractar-los bé i preservar-los.

El cavall andalús: un pura sang d’Espanya

Com podem deduir pel seu nom, els cavalls andalusos procedeixen d’Andalusia, d’on es van originar fa milers d’anys. Això els converteix en una de les races de cavalls més antigues de tot el món. A Espanya se’ls coneix com cavalls espanyols o pura sang espanyol, però a la resta de l’món se’ls coneix com “cavall andalús”. És la raça de cavalls més emblemàtica de país, tot i que hi ha altres races originàries d’Espanya. Vols conèixer a el cavall andalús? Et parlem en detall sobre aquesta famosa raça equina.

Origen de la raça equina andalusa

Els cavalls andalusos són descendents directes dels cavalls ibèrics, els endèmics del territori espanyol. Són cavalls amb més de 20.000 anys d’història. Ja existien a la fi del Neolític, quan van començar a ser domesticats i muntats per guerrers i tribus nòmades.

Durant l’època romana, aquests cavalls van ser molt valorats, participant en circs romans i realitzant nombrosos encreuaments amb altres races equines de les que són precursors. Algunes d’aquestes races són actualment molt conegudes i reconegudes a tot el món. Inclouen el cavall mustang, el hispanoàrab o el frisó. Però per preservar la puresa de la raça, des del segle XII a l’XIX va estar prohibit creuar cavalls andalusos amb altres races de cavalls. Els nobles que valoraven tant aquesta raça de cavalls volien només els espècimens “més purs”.

Durant el segle XVIII, a causa de la popularitat de les carreres de cavalls, la raça va patir una lleugera declivi. Això es devia al fet que es preferien cavalls més lleugers, i el cavall de pura sang espanyol era molt robust. El 1912 es va obrir la primera organització on es podien registrar aquests pura sang. Finalment, el 1972 es va constituir l’Associació Nacional de Criadors de Cavalls Espanyols (ANCEE) de Sevilla com a organisme oficial.

Característiques físiques del cavall andalús

Els cavalls andalusos són cavalls de mida mitjana amb una alçada entre 155 i 175 cm i un pes d’entre 400 i 650 kg. Aquests cavalls tenen una esperança de vida d’entre 20 i 35 anys. El cos d’aquests equins és musculós, elegant i proporcionat. El seu pit és ample, el coll és sòlid i l’esquena ampla i relativament curta. Les cames són llargues i molt musculoses. La seva cua és llarga i gruixuda, com el seu elegant cabellera, i el seu port és relativament baix.

El cap és de grandària mitjana, proporcional a la resta de el cos. Les seves orelles triangulars de mida mitjana són particularment mòbils, el que les fa molt expressives en termes de el llenguatge corporal del cavall. Pel que fa al pelatge, aquest pot presentar-se en diferents colors, encara que el més comú és trobar-los en tons foscos.

Caràcter i comportament del cavall andalús

Els cavalls andalusos poden ser cavalls relativament impetuosos amb el seu propi i fort caràcter. No obstant això, són relativament fàcils de domesticar, ja que són dòcils i obedients si treballes amb ells. Per descomptat, també hauràs de tenir molta paciència i respecte quan tractis amb ells. A més, aquesta raça pot ser una gran raça de cavalls per la doma per la seva gran propensió a l’aprenentatge i la seva aguda intel·ligència.

També són cavalls molt valents i atrevits. Són forts i resistents a les altes temperatures presents en els estius andalusos. També destaca la seva capacitat per recuperar-se ràpidament després de gastar molta energia. Un cavall andalús ben entrenat té un caràcter molt equilibrat.

Com es comuniquen els animals entre si?

Hi ha molts tipus diferents de comunicació animal, molts dels quals no entenem completament. Malgrat tots els anys d’estudi, sempre trobem noves informacions sobre com els animals es transmeten informació entre ells.

Amb aquest article tractarem de donar una mica de llum sobre com es comuniquen els animals. Segueix llegint!

Com es comuniquen els animals?

Hi ha diferents tipus de comunicació animal inclouen:

  • Visual.
  • Químic (hormonal).
  • Mitjançant el tacte.
  • Auditiu.
  • Electrocomunicació.

A continuació analitzem alguns d’aquests tipus de comunicació animal amb més detall.

Comunicació visual entre animals

La comunicació visual es dóna en gairebé qualsevol espècie animal amb capacitat de visió. No obstant això, sovint s’associa particularment amb les aus. Moltes, encara que no totes les espècies, són sexualment dimòrfiques. Això significa que els espècimens masculins i femenins tenen diferents aparences físiques. Sovint, el mascle té un plomatge i / o coloració més cridaners, utilitzant aquestes facetes per beneficiar-los en el sistema d’aparellament social.

La teoria és que el plomatge i el moviment els mostra com a candidats ideals per a l’aparellament, de manera que es converteixen en la seva via de comunicació.

D’una forma similar, les papallones també es comuniquen mitjançant les seves ales. Específicament, els colors brillants indiquen a altres animals que són verinoses. El ferreret de ventre de foc oriental també utilitza aquesta tècnica. Com suggereix el seu nom, tenen un ventre vermell que mostren cap als depredadors.

Comunicació química entre animals

La comunicació química entre animals és un dels mètodes de comunicació més importants i poc compresos en el regne animal. Un dels exemples més curiosos es pot trobar dins dels insectes socials (que viuen en grups organitzats). Per exemple, les abelles es comuniquen entre si a través de feromones. A l’usar aquests senyals químiques, poden alertar a altres membres del rusc sobre la presència de perill o on extreure el nèctar.

Comunicació tàctil entre animals

El sentit de el tacte és un mètode de comunicació important, especialment per als mamífers. Podem veure-ho fàcilment en els ximpanzés. Aquests animals s’empolainen entre si per eliminar la brutícia i els paràsits. Aquest comportament no només té una finalitat higiènica pràctica. També els permet enfortir la relació que tenen entre ells.

Es pot observar un comportament similar a les nostres mascotes domèstiques. Tant els gossos com els gats es llepen entre si.

Comunicació animal auditiva

Tot i que el llenguatge de signes i sons dels animals no s’acosta a el dels humans, molts animals seguiran utilitzant sons i vocalitzacions per enviar senyals. Com complexa és la comunicació via auditiva d’un animal és una cosa molt debatut en diversos camps d’estudi. Si li preguntes a l’amo d’una mascota, alguns poden afirmar que el seu animal de companyia entén més del que realment pot. Aquests són alguns exemples de comunicació animal auditiva:

Trucades d’alarma

Són sons que indiquen la presència d’un depredador i avisen la resta. Com a resultat, poden mantenir millor la seguretat el grup a què pertanyen.

Avís de menjar

Els animals que viuen en grups també faran servir el so per alertar a altres membres d’una nova font d’aliment. Fins i tot si estan a quilòmetres de distància, els animals poden registrar el so i anar al menjar. No obstant això, alguns animals esperaran fins que hagin menjat prou abans d’alertar a la resta de el grup.

Ritual d’aparellament

A més de el moviment i el plomatge, els ocells també poden vocalitzar cants durant el seu ritual d’aparellament. El cant dels ocells pot ser molt elaborat i pot variar significativament fins i tot dins de la mateixa espècie. Les aus individuals també personalitzaran i s’adaptaran les seves cançons amb el temps.

Els peixos abissals, unes increïbles criatures marines

Existeixen al voltant de 28.000 espècies de peixos a tot el món. Són posseïdors d’una gran quantitat d’adaptacions anatòmiques i fisiològiques que els han permès evolucionar amb èxit al llarg dels anys. En aquest article anem a descobrir què són els peixos abissals i les seves característiques, unes increïbles criatures marines que es troben en les profunditats de la mar, on la llum solar no arriba. Descobreix més sobre aquests peixos d’aigües profundes i el seu interessant anatomia en aquest article!

Què són els peixos abissals?

Els peixos abissals són un grup d’espècies que tenen la capacitat de viure a la zona abissal o zona abisopelágica dels oceans. És a dir, una porció de l’oceà a més de 2.000 metres de profunditat. Aquesta zona es caracteritza per les seves condicions ambientals extremes. Això inclou mars profunds, temperatures extremes de l’aigua entre 0º-4ºC, alta concentració de sals nutricionals, així com un important augment de pressió i falta d’oxigen.

La zona abissal, o zona abisopelágica, també representa més de l’83% de l’oceà i cobreix al voltant de l’60% de la terra. I, però, és la zona que menys coneixem. En les seves profunditats, aquesta zona roman en perpètua foscor.

Els peixos que tenen les característiques correctes per a viure en aquestes condicions extremes es denominen peixos abissals. Tenen una sèrie de característiques que els permeten sobreviure en oceans tan profunds. A continuació repassarem totes les seves característiques i sabrem quins són alguns dels peixos d’aquesta espècie.

Característiques dels peixos abissals

Com hem esmentat anteriorment, aquests peixos comparteixen certes característiques que els permeten sobreviure en les condicions extremes de la zona abissal de la mar. Són els següents:

  • Esquelet: els peixos abissals tenen ossos febles ja que no necessiten ossos més forts. Això es deu al fet que només hi ha corrents febles a la zona abissal. Un altre motiu de la debilitat dels seus ossos és el fet que no poden rebre els nutrients i minerals, com la vitamina D o el calci, a causa de la manca de sol i dels components específics de l’aigua.
  • Cos: aquests peixos no tenen colors brillants ni cridaners, és més, molts no tenen color i semblen transparents. Això els ajuda a barrejar-se amb el seu entorn que està en perpètua foscor. Molts peixos abissals tenen bioluminescència que els permet produir llum del seu organisme. Aquests peixos també tenen un cos molt suau i flexible que els permet surar en les profunditats de la mar.
  • Boca: moltes espècies de peixos abissals tenen boques extremadament grans en comparació dels seus cossos. De fet, molts tenen boques més grans que els seus cossos. Aquest és un port a la manca de fonts d’aliments. El desenvolupament de la boca i l’estómac els permet alimentar-se de preses més grans. Fins i tot, de vegades les seves preses són més grans que ells. Algunes espècies semblen estar formades simplement per un cap i una gran mandíbula. Altres tenen dents enormes i esmolats que no caben a la boca quan estan tancats.
  • Ulls: algunes espècies abissals tenen ulls enormes, mentre que d’altres, en canvi, ni tan sols tenen ulls. Els peixos abissals sense ulls necessitaran confiar en altres sentits per localitzar preses, aparellar-se i evitar depredadors. Quan es tracta de peixos que sí que tenen ulls, la seva vista és extremadament sensible. De fet, són 100 vegades més sensibles a la llum que l’ull humà.

Alguns dels peixos abissals que es coneixen són: el rap, el peix escurçó, el Saccopharynx ampullaceus, el peix pelicà o el peix drac.

Tot sobre l’extraordinari escarabat tortuga d’or

Coneixes a l’escarabat tortuga d’or? Es tracta d’una espècie d’artròpode, insecte coleòpter, de la família dels crisomèlids i de l’gènere Charidotella, que habita principalment a Amèrica del Nord.

Què se sap d’aquests insectes? Com és possible que semblin estar banyats en or? Continua llegint perquè en aquest article ho descobriràs tot sobre ells.

Característiques generals de l’escarabat tortuga d’or

L’escarabat tortuga d’or (el nom científic és conegut com Charidotella sexpunctata) i algunes altres espècies de la mateixa subfamília són capaços de canviar de color i adoptar un aspecte metàl·lic, com si fossin veritables joies d’or.

Aquest insecte es troba sobretot distribuït de forma àmplia pel territori de la zona est d’Amèrica de Nord. El seu cos té una forma rodona i una mida similar a algunes marietes comuns (entre 5-7 mm de longitud), i en general, és més fàcil veure’ls durant els mesos d’estiu.

Se’ls sol associar a la planta del moniato o batata (Ipomoea batatas L. Lam.) I altres espècies relacionades, com Ipomoea spp i Convolvulus spp.

Són de colors variables que es mouen entre el taronja i el daurat, aconseguint tonalitats metàl·liques, d’aquí el seu nom genèric. Aquest canvi de tonalitat es pot dur a terme gràcies a vàlvules microscòpiques i els nivells de control d’humitat per sota de la seva armadura.

Quant a la seva alimentació, els escarabats de tortuga d’or s’alimenten exclusivament de fulles de “Morning glory” o “Glòria del matí”, el nom científic és Ipomoea. Es tracta d’una planta de grans fulles verdes i flors amb una forma acampanada.

En la reproducció d’escarabats tortuga d’or se solen col·locar al voltant de 20 ous d’aspecte pla i blancs en les tiges o part interna de les fulles. La larva neix dels ous després de 5 o 10 dies i són d’un color marró groguenc o vermellós. Les larves d’escarabat tortuga d’or s’adhereixen en femta o pells d’altres animals i esdevenen adultes després d’aproximadament dues setmanes des del seu naixement.

Un escarabat que canvia de color?

L’any 1979, Edward M. Barrows, investigador de la Universitat de Georgetown, va publicar un estudi on va poder relacionar el canvi de color de l’escarabat tortuga d’or (també conegut com Metriona bicolor) amb l’acte de l’aparellament.

Per arribar a aquesta conclusió, Barrows va estudiar un grup d’escarabats tortuga d’or allotjant directament en plaques de petri en el seu laboratori, on els va alimentar, va cuidar i va observar els seus hàbits sexuals fins extreure aquestes conclusions.

Edward M. Barrows va descobrir que, durant l’acte de la còpula, els adults d’escarabat tortuga d’or canviaven de color: podien passar d’un taronja de to marró amb algunes taques negres a un to brillant i metàl·lic, de la color de l’or.

Els escarabats solen mantenir aquest color daurat quan no se’ls molesta, i precisament és la pertorbació externa la que fa que canviïn de daurat a taronja amb taques negres.

Diferències entre gats de Bengala i gats Savannah

Els fanàtics dels gats de tot el món saben que hi ha moltes races especials, des de Ragdolls fins gats Sphynx, i més. No obstant això, hi ha dues races en particular que s’han guanyat la fama en els últims anys: els gats de Bengala i els gats de Savannah. Aquestes dues races són diferents a les altres, encara que a primera vista s’assemblen.

Els gats Bengala i Savannah són en realitat bastant diferents en les seves característiques, tot i que és cert que tots dos són el resultat de la cria d’un gat domèstic normal amb un felí salvatge. Un Bengala és una barreja entre un gat lleopard asiàtic i un gat normal, mentre que un Savannah neix d’un Serval i un gat normal.

Molta gent pensa que pel fet que totes dues són races híbrides de gats salvatges, els gats Bengala i Savannah són iguals. Si bé tenen molts trets similars, la seva ascendència crea una marcada diferència en les seves qualitats físiques, i qualsevol propietari de Bengala o Savannah pot identificar ràpidament aquestes diferències.

Segueix llegint per conèixer més informació sobre aquestes meravelloses races, inclòs el que tenen en comú i algunes diferències clau.

Caràcter de gats Bengala i Savannah

Bengala

Lluny del que es pugui arribar a pensar pel seu origen salvatge, el gat de Bengala no és esquerp ni solitari, sinó més aviat tot el contrari. El caràcter de l’gat de Bengala es caracteritza per ser molt afectuós. A més, la seva ascendència més salvatge el fa ser ràpid, àgil, actiu i fins i tot astut. Li encanta jugar i passar temps a l’aire lliure.

Savannah

Els gats Savannah són gats molt actius, caçadors i juganers. Poden viure amb altres mascotes sense inconvenients i adoren enfilar-se llocs alts. Solen mostrar molta lleialtat als seus amos, són molt sociables i amables amb els desconeguts i altres animals de companyia. Encara que, això sí, convé tenir en compte que són animals molt intel·ligents i que fins i tot podrien ser capaços d’aprendre a obrir portes o armaris per si sols.

Exercici i alimentació en els gats Bengala i Savannah

Bengala

Els gats Bengala adoren tot tipus de menjar, però és convenient alimentar-los amb menjar natural, ja siguin aliments secs o humits. És important saber que el salmó i el blat són menjars a evitar en la seva alimentació, ja que podrien ocasionar desordres en la pell i danyar el seu pelatge.

Savannah

És important que l’alimentació de gat de Savannah sigui de bona qualitat i que disposi de suficient espai a la casa que pugui moure i jugar amb llibertat.

Cures del gat de Bengala i de Savannah

Bengala

El pelatge del gat de Bengala ha de procurar mantenir-se sempre net i cuidat. Per a això hauràs de raspallar de manera habitual, ja que sol mudar amb freqüència i és l’única manera de desfer-te de cabells sobrant.

Savannah

Amb els gats de Savannah és més senzill, un suau raspallat cada dia o cada parell de dies és suficient per mantenir el seu pelatge sa i suau.

La salut dels gats de Bengala i de Savannah

Bengala

Els gats de Bengala solen ser propensos a patir afeccions cardíaques com la miocardiopatia hipertròfica, que sol aparèixer en els gats més grans. D’altra banda, l’atròfia progressiva de la retina és un trastorn ocular que poden patir els gats bengalís més joves (i que pot acabar en ceguesa). Finalment, si el teu gat bengalí s’ha de sotmetre a algun tipus de cirurgia, hauràs de tenir en compte la possibilitat d’una al·lèrgia anestèsica, ja que són propensos a aquest tipus de reaccions al·lèrgiques.

Savannah

En general, els gats de Savannah gaudeixen d’excel·lent salut al llarg de la seva vida, envelleixen bé i no presenten inclinació cap a cap malaltia en concret relacionada amb la pròpia raça.

Javanès, un gat de pura raça

Juntament amb les races de gats siamesos i perses, el Javanès és un precursor de moltes de les races de gats que van seguir anys més tard. No obstant això, tot i ser el progenitor de tantes altres races, el Javanès no és una raça tan popular com les altres. Amb el seu elegant posi i la seva dolça gest, no ho podem entendre! Qualsevol que hagi adoptat un Javanès a casa sabrà que és un dels més tendres felins que puguis conèixer. En aquest article et portem tot el que necessites saber sobre les seves característiques, temperament, cures i salut, a més de donar una mica de llum sobre els seus orígens ancestrals.

Origen del gat Javanès

El gat Javanès de pèl curt té el seu origen a Tailàndia. Des de l’època medieval han gaudit de gran popularitat i a dia d’avui, són una raça de gats reconeguda com nacional de Tailàndia.

No obstant això, no va ser fins al segle XX (la dècada de 1950 per ser més precisos) quan els criadors internacionals fora d’Àsia van començar a mostrar més interès per aquesta raça. Expandir la seva presència a Europa i als Estats Units, on finalment es va reconèixer oficialment en la dècada de 1970.

Si bé els orígens de la raça es remunten a milers d’anys, hi ha hagut canvis des de llavors. Es creu que la raça que coneixem avui dia és el resultat de l’encreuament de l’gat siamès amb races com el britànic o l’americà de pèl curt. Alguns d’ells es consideren parents monocolor de l’gat siamès.

Característiques del gat Javanès

El gat Javanès de pèl curt és una raça de gat de mida mitjana que sol pesar entre 4 i 5 kg. Tenen un cos esvelt però musculós amb extremitats allargades. Això els atorga una aparença elegant. La seva cua és igualment llarga i punxeguda, amb potes petites. En el seu conjunt, tenen l’aparença de ser un animal molt lleuger i àgil.

El cap de l’gat Javanès també té una forma bastant única. El seu crani és triangular, amb una part superior ampla que s’estreny cap a una barbeta punxeguda. El seu musell és llarg amb un declivi allargat i recte. Les seves orelles són molt característiques, s’assenten sobre el seu cap i es irradien com a grans antenes parabòliques. Els seus ulls tenen forma d’ametlla i no sobresurten. El color dels ulls sol ser d’un verd brillant, però poden variar.

El pelatge dels gats javanesos és fi, sedós i, com era d’esperar, curt. Creix directament de la pell i no tenen una capa interna llanuda com passa en algunes altres races. El color de cabells es mou habitualment entre els tons càlids i clars, encara que els hi atigrados, negres i bicolor.Estos patrons inclouen patrons fumats, tigrats, de carei i bicolors.

Caràcter de gat Javanès

Amb el Javanès parlem d’un gat que destaca pel seu afany de comunicació. Tenen un miol poderós i el faran servir fàcilment per transmetre el seu estat d’ànim o desig. Aquestes vocalitzacions varien segons el gat.

Als orientals de pèl curt els encanta passar temps a l’aire lliure, però això no vol dir que no puguin adaptar-se bé a viure en apartaments o cases. Dependrà de la quantitat de temps i atenció que puguis prestar a aquests gatets. Tenen una gran quantitat d’energia i necessiten estar en l’activitat per mantenir-se equilibrats. Són una raça de gats molt sociable i no toleren bé la solitud. Això és una cosa que haurem de considerar si passem molt de temps fora de casa. Són animals que formaran un vincle estret amb els seus amos, però també hi seran millor si tenen altres gats amb qui passar el temps.

El seu temperament és generalment estable i juganer, el que els fa molt adequats per als nens. Seran companys de joc respectuosos i no s’enfaden amb facilitat. Això no vol dir que no hagis de respectar el seu espai. Sempre que el període de socialització estigui ben atès, el gat podrà gaudir d’una vida feliç compartint amb els altres. Tot això els converteix en un gat familiar ideal, però potser no sigui el més apropiat per passar molt de temps sols o si no vas a poder prestar-los l’atenció i el joc que necessiten.

Com cuidar el gat javanès

Tot i ser de pelatge curt, necessitaran un raspallat diari per evitar embolics i eliminar el pèl mort (especialment durant la temporada d’muda). També ajudarà a evitar la formació de boles de pèl i evitarà que els teus mobles es cobreixin de pelatge mort que pot ser costós de retirar.

En termes d’exercici per a aquesta raça, són animals molt actius que necessiten molta estimulació física. És per això que necessitem tenir molt enriquiment ambiental en termes de joguines i jocs d’intel·ligència. Els agraden especialment les altures, de manera que si pots tenir arbres rascadors o passarel·les muntades a la paret, segur que t’ho agrairan molt.

Necessitaran una dieta equilibrada que cobreixi totes les seves necessitats nutricionals i sigui d’alta qualitat. Pots alimentar-los amb menjar sec, menjar humit o fins i tot menjar casolà, però hauràs de tenir en compte els seus valors nutricinals. No els sobrealimentes i presta atenció a les seves necessitats. Encara que amb l’alta vocalització que tenen, probablement t’ho faran saber.

Finalment, hem de prestar especial atenció a les seves oïdes. La seva gran grandària els fa particularment vulnerables als àcars i altres paràsits. També hauràs de veure els teus ulls, dents i pelatge per detectar signes de malaltia.

Salut de gat Javanès

El Javanès és generalment una raça de gat molt saludable. A l’prestar atenció bàsica a les seves necessitats de salut, és poc probable que sorgeixin molts problemes. Tot i així, una patologia notable a la qual estan més predisposats que altres races és a l’estrabisme. Es tracta d’un defecte genètic que afecta el nervi òptic i pot provocar una alineació incorrecta (el que li dóna a l’gat una aparença de ‘guerxo’).

L’estrabisme, però, és més un defecte estètic que qualsevol altra cosa. No afectarà la visió de l’gat. Així i tot, serà necessari un seguiment veterinari per veure si hi ha algun deteriorament en la vista.

Sigui quina sigui la raça del teu gat és important seguir les pautes generals per a la salut de l’animal. Això vol dir vacunes i desparasitacions com a medicina preventiva, i implants de microxip per ajudar a recuperar-los si es perden. Si ens ocupem de totes les necessitats bàsiques de cura de l’gat Javanès, és possible que pugui viure més de 15 anys.

Older posts