Category: Animals exòtics

Malalties més comunes de l’agapornis

Com succeeix amb la majoria d’aus, els agapornis són veritables experts en amagar les seves malalties, i és que a la fi i al el cap, aquest és el seu mecanisme de supervivència, ja que els malalts i els febles són els primers en els quals es fixaran els depredadors de la naturalesa. Per quan el teu agaporni tingui símptomes evidents de malaltia, hauràs d’acudir immediatament a un veterinari, ja que la teva mascota estarà greument malalta i és probable que es deteriori ràpidament a menys que se li proporcioni el tractament adequat el més aviat possible.

A l’observar al teu agaporni diàriament, aprendràs el seu comportament normal i podràs notar qualsevol cosa fora del comú. A continuació et mostrarem una llista de coses a tenir en compte com a possibles indicadors de malaltia, així com algunes de les malalties més comunes en ells. Segueix llegint!

Els problemes de salut més comuns en agapornis

Aquestes són les malalties més comunes que es donen en els agapornis:

  • Desnutrició: la deficiència de vitamina A i calci són les dificultats de salut més comuns que s’observen en aquestes petites i simpàtiques aus. Atès que les llavors són més altes en greixos que molts altres aliments, molts d’aquests addictes a les llavors també solen patir sobrepès. La vitamina A promou la gana, la digestió i també augmenta la resistència a les infeccions d’alguns paràsits.
  • Les aus amb sobrepès són més susceptibles a: l’artritis i la malaltia de fetge gras.
  • Altres malalties molt comunes són: conjuntivitis, pulmonia, diarrea, restrenyiment

D’aquests problemes de salut es poden desenvolupar molts altres, de manera que val la pena parar atenció als símptomes de malaltia que et presentem a l’apartat següent.

Alguns signes de malaltia en agapornis

Símptomes greus

  • Problemes respiratoris o respiració anormal.
  • Cua movent-se constantment cap amunt i cap avall.
  • Secreció de el bec, ulls o fosses nasals.
  • Plomes de la cara i el cap cobertes de moc i llavors semidigeridas.
  • Excrements anormals
  • Mudes anòmales, PBFD, poliomavirus.
  • Sagnat.
  • Cap, cua o ales caigudes.
  • Ulls inflats o apagats.
  • Caigudes.
  • Certa postura encorbada.
  • Paquets o inflors en el cos.
  • Allunyar-se, quedar-se al fons de la gàbia.
  • Vòmits.
  • Pèrdua de pes considerable.

Símptomes lleus

  • Pèrdua de la gana.
  • Aparença plomada, plomes esvalotades.
  • Excrements anormals.
  • Picar-se o desplumarse excessivament les plomes del seu propi cos.
  • Patró de son anormal (normalment els agapornis dormen amb un peu doblegat cap amunt, el cap amagat sota l’ala o la el cap girat cap a l’ala i amb els ulls només parcialment tancats).
  • Qualsevol canvi en les activitats normals (parlar o xiular, jugar amb joguines, empolainar, cessament en la interacció amb altres aus o humans, nivells d’energia molt diferents, incomoditat a l’hora de quedar-se parat en un lloc).
  • Desorientació.
  • Beure molta més aigua del que és habitual.
  • Gàbia massa bruta tot i haver estat netejada recentment.
  • Cap, cua o ales caigudes

Si notes qualsevol dels símptomes esmentats anteriorment, el millor és que no dubtis i portis el teu animal de companyia a ser examinat per un professional veterinari com més aviat millor.

Com diferenciar un lloro mascle d’un altre femella?

En la majoria dels casos les diferències entre mascles i femelles no es poden veure a primera vista. L’única forma possible de distingir-los és mitjançant una anàlisi o consultant a un expert.

No obstant això, en certes espècies de lloros i periquitos les diferències entre mascles i femelles són molt més òbvies. Si segueixes llegint aquest article et parlarem d’algunes espècies amb clares diferències entre lloros mascles i femelles.

Periquitos

En els periquitos que tots coneixem, el dimorfisme sexual s’aprecia en el céreo, és a dir, el nas. En els lloros, el nas es troba en una zona carnosa des d’on surt el bec.

El céreo dels mascles és de color blau fosc. En cas que el mascle sigui ino, el seu céreo és rosat o lila. El céreo de les femelles sol ser d’un color blau clar, tornant-se en tons marrons quan entren en zel. Quan els periquitos són molt joves, mostren un céreo de color blanquinós.

Hi ha una espècie australiana, el periquito esplèndid, que sí que mostra una clara senyal de dimorfisme sexual: les femelles no tenen la franja escarlata que els mascles mostren en el seu pit.

Ecletus

En els lloros ecletus la diferència entre mascles i femelles és molt evident. En mascles es troben tonalitats verdes molt intenses, i el seu bec és d’un color ataronjat o groguenc. En canvi, les hembas tenen una preciosa barreja de colors que varien entre el vermell i el blau, i ru bec és de color fosc, gairebé negre.

Nimfes

En el cas de les nimfes també és possible trobar dimorfisme sexual. És el cas de les ancestrals, les perlades i les carablanca.

La diferència més notable entre mascles i femelles és que les femelles, sota la seva cua, mostren unes taques fosques en forma de ratlles, mentre que els mascles tenen aquesta zona d’un color uniforme. De manera més específica mostren les següents característiques:

A les nimfes ancestrals s’observen diferències en els colors entre femelles i mascles. Les femelles tendeixen a tenir colors més suaus a la cara, en tonalitats grogues i coloret facial. Els mascles tenen més intensitat de color en aquestes zones de la cara.

En el cas de les nimfes perlades, se sap que si després de la muda conserven les perles a les ales, aquestes són femelles. Els mascles, després de la muda, perden aquests dibuixos característics de la seva espècie.
En les nimfes carablanca, els mascles tenen una mena de màscara facial de color blanc, mentre que en les femelles és grisenca, o bé blanca però més petita que en el cas dels mascles.

Altres mètodes de diferenciació entre lloros mascle i femella

La majoria d’espècies de lloros no mostren un dimorfisme sexual clar, excepte els que hem comentat anteriorment. Per això pot ser una tasca complicada diferenciar-los, i molt menys si no estem habituats a l’espècie en particular. És per això que moltes persones recorren a professionals per conèixer el sexe de la seva mascota.

Mitjançant la palpació i l’examen físic podem identificar el mascle per desenvolupar, ja que compta amb un bony a la zona pèlvica, en canvi les femelles tenen la zona més llisa.

Una altra de les proves que se solen fer per diferenciar els lloros mascles de les femelles és la d’ADN, però aquest tipus de pràctica és una cosa cara.

D’altra banda, esperar a la posta d’ous revelarà clarament si el lloro és femella. Finalment, molts aficionats fan referències a les diferències de sexe segons el caràcter, però no és una dada molt fiable, ja que el caràcter dels lloros pot ser molt variable.

Què rèptils són herbívors?

Cada vegada són més els amants dels rèptils que busquen un company a la seva llar que sigui fàcil de mantenir. No obstant això, gairebé tots els rèptils disponibles per a això són insectívors. Molta gent troba desagradables als insectes. Un altre factor a considerar són els viatges incessants a la botiga de mascotes, o a camp, per proveir d’aliments vius, que sovint poden escapar i colonitzar la casa.

Si t’interessa tenir cura d’un rèptil, però no vols complicar-te massa la vida, busca rèptils herbívors. En aquest article et parlarem dels més comuns.

La tortuga de terra

La tortuga de terra és un rèptil vertebrat caracteritzat per ser herbívor, ja que la seva dieta i alimentació part de consum de plantes, fulles i tiges.

Per ser un animal típicament domèstic, la tortuga de terra també consumeix fruites si se li ofereixen. Es tracta dels rèptils més fàcils de mantenir tenint en compte que han d’estar en un jardí sense necessitat que aquest sigui molt gran.

És cert que ha de tenir una mica d’espai, i comptar amb terra on fer forats i amagar-se, però més enllà d’aquests requisits, serà una mascota fàcil d’alimentar, ja que el 100% de la seva dieta poden ser vegetals, herbes variades i fruites.

El llangardaix de cua espinosa de l’Sàhara

El llangardaix de cua espinosa de Sàhara, agama de cua espinosa Geyri, pertany a l’gènere agama de cua espinosa, composta per més de 20 espècies que habiten les zones desèrtiques i predesérticas de el nord d’Àfrica, Índia, Àsia Central i Orient Mitjà.

Arriba a mesurar al voltant 35 cm de llarg i 250 grams de pes, i és una de les espècies més petites entre els llangardaixos agama de cua espinosa. Els seus hàbits són diürns, i s’alimenten de pastura, flors i molt ocasionalment de petits insectes.

És de caràcter tranquil però si es posa nerviós o se sent atacat sol utilitzar la seva cua com a fuet. Els seus colors habituals poden ser vermell, taronja o groc sobre un fons fosc. El seu hàbitat natural es troba en zones rocoses semiàrides d’Algèria, Nigèria i Mali.

La iguana

La iguana és un altre dels rèptils herbívors que consumeixen herbes, fulles, flors i quan tenen al seu abast fins i tot fruites.

Tenen un color verd brillant, les seves potes són curtes i compten amb 5 dits en cadascuna, els quals acaben en urpes molt ben esmolades.

La seva pell està protegida per escates per gairebé tot el seu cos, i la pell més a la vista és la que penja del seu coll. Són rèptils excel·lents per enfilar-se, pel que li encanten els arbres i branques per desplaçar-se en ells.

Les iguanes mascle poden arribar a fer més de 2 metres des del cap fins a la cua.

Li encanta passar el dia a el sol en comptes d’invertir temps en menjar. La raó és perquè així evita infeccions i també pot aconseguir tenir la temperatura ideal per millorar la digestió d’allò que hagi menjat.

El clima més adequat per al creixement d’aquest rèptil és l’humit: com més humit sigui el lloc on estigui més creixerà.

Peixos tropicals per al teu aquari

Has comprat una peixera o estàs pensant a comprar una i t’estàs preguntant quins són els millors peixos tropicals per a ella? Has arribat a l’article adequat! Tots els peixos que et nomenem a continuació han estat seleccionats per raons com la seva resistència, preu, mida i hàbits alimentaris. Estarà el que t’agradaria tenir entre ells? Fes un cop d’ull.

Millors peixos tropicals per aquari

  • Guppy

El peix Guppy (Poecilia reticulata), també conegut com a peix milió o peix arc de Sant Martí, és conegut arreu del món. Naturalment, s’origina en el sudamérica, però en l’actualitat es cria principalment en captivitat. Ara és un peix tropical domèstic comú que gairebé tots els aquaristes volen tenir a casa, degut entre altres coses a la seva cost assequible i facilitat de manteniment.

Estan disponibles en una gran varietat de colors. Aquest peix és extremadament fàcil de cuidar, ja que requereix un manteniment bastant baix i té un temperament tranquil que s’adapta a la majoria dels aquaris de principiants. Són una raça resistent, ja que poden adaptar-se a una condició d’aigua variable que els fa perfectes per a aquells que s’estiguin iniciant en el món dels aquaris. Aquests omnívors no són primmirats i la seva dieta pot incloure flocs de peix, gambetes de salmorra vius o congelats, dàfnies i cucs.

Són extremadament harmoniosos i es barregen bé amb altres peixos pacífics. Com es reprodueixen ràpidament, hauries mantenir controlada la població de femelles i mascles.

  • Molly

El peix Molly (Poecilia sphenops) és originalment de Malàisia i són populars pel seu temperament passiu i també per la seva alta capacitat d’adaptació. Pots trobar-los fàcilment a un preu baix, i en una gran combinació de colors per triar. A més, són juganers i enèrgics.

Atès que creixen fins a només 6-15 centímetres, no necessitarà aquaris massa grans.

A l’ésser resistent i menys agressiu, aquest peix versàtil és una elecció particularment adequada per a principiants.

També són excel·lents per netejar el propi aquari, ja que els encanten les algues i excavar en el substrat i desincrustar la brutícia atrapada a la grava, facilitant que el filtre la reculli.

  • Peix zebra

Peix zebra o el peix zebra són nadius del Ganges i la regió de l’Himàlaia. Tenen un patró de zebra en la seva fina pell que el fa fàcilment recognoscible. A causa de la seva resistència és un peix òptim per als cuidadors novells que no saben com instal·lar un peixera.

Creixen fins als 6-7 centímetres i poden sobreviure en la majoria dels entorns d’aigua, però es desenvolupen millor en aquaris grans amb 20-30 peixos més. Atès que té tendència a saltar, hauràs assegurar-se que el teu aquari tingui una tapa hermètica.

Aquests omnívors menjaran gairebé qualsevol cosa. Es pot alimentar amb una dieta variada de flocs de peix, cucs i aliments congelats.

  • Peix lluitador

El peix lluitador de Siam (Betta splendens) de Tailàndia és un dels peixos més populars en el comerç d’aquaris d’aigua dolça. La raó es deu a un aspecte estèticament atractiu. Són peixos extremadament resistents quan es mantenen en aigües adequades a ells, encara que freqüentment se’ls troba en tancs o aquaris massa petits per a ells.

Aquestes belleses són molt fàcils de cuidar. Com peixos omnívors, requereixen aliments d’origen animal i vegetal en forma de flocs de peix o cucs.

Amb un creixement de fins a 6-7 centímetres, poden tenir un caràcter una mica molest i hauràs de tenir cura amb ell i la resta d’habitants del teu aquari. No se’ls anomena peixos lluitadors per res. Lluitaran fins a la mort si conviuen dos mascles en el mateix lloc.

  • Corydoras

El peix Corydoras és original del Brasil, Amèrica de Sud i l’Alt Riu Guaporé. Es troben disponibles 140 tipus per triar i a preus assequibles, és un exemplar perfecte per al teu aquari tropical. Posseeixen un temperament fred i poden tenir una llarga vida de fins a vint anys.

Són una espècie molt sociable i prosperen en aquaris comunitaris que consisteixen en espècies mixtes. Són admirables quan es tracta de la neteja meticulosa d’aquaris: recolliran les restes de menjar de la grava de el fons sempre que puguin. Així i tot, la seva gana omnívor necessita saciar encara més amb una dieta ben equilibrada que consisteixi en aliments secs, congelats vius i en millor.

  • Peix cua d’espasa

El peix cua d’espasa (xiphophorus hellerii) es remunta a Amèrica de Nord i Central. Són sens dubte les espècies més dominants fins a la data en la majoria d’aquaris tropicals.

Aquest peix tan buscat d’aigua dolça és un plaer per als amants dels aquaris causa de la seva rutina de cura sense esforç. De caràcter amigable, clarament pertanyen a un hàbitat comunitari, però poden ser territorials cap a altres mascles de la mateixa espècie.

Normalment criden l’atenció per la seva cua en forma d’espasa. Poden créixer fins al voltant de 10 centímetres. Pel que fa a l’alimentació, servirà menges com hojuelas a força de vegetals, cucs de sang tubifex, gambetes de salmorra o dietes a base de plantes, incloses les algues.

  • Óscar

El peix Óscar (cíclid de vellut) també reconegut com paó copaneca o acarahuazú és procedent d’Amèrica de Sud.

Es classifiquen com semi-agressius, per tant, es mantenen en un aquari propi (són espècies no orientades a la comunitat), però viuen millor en parelles. Si es mantenen amb altres peixos, hauran de ser de mida similar i naturalesa agressiva.

El manteniment eficient de l’aigua i el sistema de filtració seran útils ja que produeixen molts residus. Haurà de realitzar canvis regulars d’aigua cada setmana per eliminar l’excés de residus i les restes de menjar.

Pots alimentar-los amb plàncton oceànic, peixos petits, cucs de sang, flocs, patates fregides de tetracíclicos i cucs de terra. Hauràs de allotjar-los en un aquari gran amb bona filtració.

  • Peix àngel

El peix àngel (Pterophyllum) prové de la conca de l’Amazones, la regió tropical d’Amèrica de Sud i la conca de l’Orinoco. Aquests elegants peixos creixen fins a 20 centímetres i es poden apreciar en una variada gamma de tons. Són molt resistents i fàcils de cuidar, però poden ser una mica agressius de tant en tant. Tenint en compte el seu temperament, han de mantenir-sols o en una peixera gran que disminueixi les possibles agressions. Els seus requeriments nutricionals inclouen (2-3 vegades a el dia) cucs, petits crustacis, pellets de gambetes, algues marines, aliments vius congelats, etc.

Què causa el virus PBFD en els agapornis?

Molt al nostre pesar, les aus tampoc estan exemptes de patir malalties i malalties, de fet, són tan fràgils com qualsevol ésser humà o una altra espècie. Si tens com a mascota una au com el agapornis ja has de saber que poden patir algunes malalties que afecten a les seves ales i bec. Coneixes el virus PBFD? En aquest article tractem la malaltia, les seves característiques, les seves causes i la forma de tractar-lo.

Què és el virus PBFD a agapornis?

La malaltia de bec i ploma de psitacina o PBFD (Psittacine Beak and Feather Disease per les sigles en anglès) és una afecció viral contagiosa i mortal que afecta el bec, les plomes i el sistema immunològic de les aus pertanyents a la família Psittacidae, com són els guacamais, les cotorres, lloros o agapornis.

Va ser una malaltia reconeguda per primera vegada en 1975 per veterinaris australians, on va afectar a moltes aus exòtiques. Encara que totes les aus exposades a virus en general acaben morint, es coneix que algunes només desenvolupen una infecció lleu i acaben recuperant-se.

Quines són les aus amb risc de patir PBFD?

Es coneix que més de 40 espècies de Psittacidae han patit aquest virus, però principalment es troba en lloros, cacatuas, enamorats, periquitos, lloros grisos africans i agapornis. Les aus més joves solen veure més afectades, notant-se símptomes de la malaltia en membres d’algunes espècies de menys de 2 anys.

Quina és la causa de l’PBFD?

El PBFD és causat per una afecció de l’ADN que afecta directament les cèl·lules de el sistema immunitari i les que es troben en el bec i les plomes de l’au. Es tracta d’un circovirus, que són alguns dels microbis més petits que es coneixen que causen malalties. De fet, un virus molt similar també ataca els coloms i altres aus.

Com es transmet el virus que causa la PBFD en els agapornis?

El virus PBFD és molt contagiós. Hi ha grans quantitats d’aquest virus, que poden transmetre per l’aire, en excrements, cultius i pols de plomes infectades. En concret, la pols de les plomes es dispersa molt fàcilment i pot arribar a contaminar els aliments, la qual cosa fa molt fàcil que una au com el agapornis s’infecti mitjançant l’aigua que beu, la seva gàbia, la roba de les persones, etc. Fins al moment, es pensa que la malaltia es contreu mitjançant la inhalació o ingestió directa del virus, fins i tot que és transmissible a l’úter, des del au fins als ous.

El seu període d’incubació, on l’au s’exposa i després es desenvolupen els símptomes de virus, pot ser de 3 a 4 setmanes, fins a anys, depenent de la quantitat de càrrega vírica que es transmeti, l’edat de l’au i l’etapa en la que es trobin les seves plomes. així la salut del seu sistema immune.

Símptomes de l’PBFD a agapornis

El virus PBFD pot trobar-se en la seva forma aguda i en la forma cònica. La forma aguda es presenta amb més freqüència en aus joves, i pot iniciar-se amb símptomes no relacionats amb el bec o les plomes. Sol aparèixer signes de tristesa i depressió, regurgiten més del normal, poden desenvolupar enteritis o pneumònia, diarrees, fins i tot poden arribar a morir sense mostrar símptomes en les seves plomes o pic. Però, en els casos que sí es manifesta la malaltia en pics i plomes, podem trobar lesions, plomes soltes, altres sagnant, i dolor general a la zona.

El PBFD en la seva forma crònica, a diferència de la seva forma aguda, sol aparèixer en aus més velles. Les plomes es tornen fràgils, es fracturen amb molta facilitat, pateixen hemorràgies, els colors de les plomes es descoloreixen, es deformen, es corben … Com els fol·licles de l’au es troben danyats, l’au no pot reemplaçar les plomes, perdent les primàries, secundàries i fins i tot les de la cua i la cresta. El bec pot desenvolupar àrees enfonsades i irregulars, arribant a trobar zones necròtiques en el seu interior o deformar-se. En algunes ocasions, les ungles també poden infectar-se, deformar o desprendre.

És possible que aparegui moc en els excrements o un tint verd. Això passa perquè en ocasions el fetge es veu afectat. Si ocorre una insuficiència hepàtica és possible que causi la mort. Tot i així, en general, les aus amb PBFD de forma crònica poden viure durant anys, encara que la seva qualitat de vida queda molt perjudicada.

Com tractar el PBFD a agapornis

Per desgràcia no hi ha un tractament específic per curar el PBFD. Però sí es pot donar suport a la recuperació amb una bona nutrició, calor suplementari (com una incubadora), retallar el bec i tractament per a les infeccions secundàries. La malaltia de l’PBFD a agapornis és progressiva, i poques vegades és possible que les aus es recuperin a el complet.

Tens un agaporni a casa? Creus que pugui estar patint aquesta malaltia? No dubtis més i demana una cita al nostre hospital veterinari; realitzarem les proves pertinents a la teva mascota per descartar malalties i tenir cura de la seva salut.

Tipus de tortugues domèstiques que pots tenir a casa

Oferint-la cura adequada, una tortuga pot ser una mascota ideal. Hi ha molts tipus diferents de tortugues, i cada espècie necessita cures específiques per a viure. Estàs pensant en triar a una tortuga domèstica? En aquest article et parlarem sobre els quatre tipus de tortugues domèstiques més comuns per tenir cura a casa, sempre que es puguin respectar les seves necessitats.

Quins tipus de tortugues domèstiques hi ha?

Cal poder diferenciar entre dues classes de tortugues: les tortugues d’aigua dolça i les tortugues de terra. Les primeres necessiten viure en llocs on puguin trobar aigua, que podrien ser fonts, peixeres, estanys o aquaris. Les segones, en canvi, necessiten d’un ampli terrari per dormir i cobrir totes les seves necessitats. En ambdós casos, serà important que rebin suficient llum solar i comptar amb una temperatura ambient adequada; les tortugues són rèptils de sang freda, de manera que necessiten passar moltes hores agafant calor i hivernant en les èpoques de fred.

A continuació t’expliquem quins són les tortugues que pots tenir cura a casa sempre que puguis cobrir les seves necessitats i assegurar-los una bona qualitat de vida:

  1. La tortuga de bosc, o “glyptemys insculpta”, prové d’Amèrica de Nord, i és reconeguda per la seva closca de color gris i les seves potes, ventre i cap ataronjats amb taques negres. Té unes potes fortes, i en general, els mascles solen ser més grans que les femelles. La seva grandària ronda els 23 centímetres, i el seu pes arriba a el quilo quan arriben a l’edat adulta. Les tortugues de bosc són omnívores i per tant s’alimenten tant de plantes, bolets o fruits, com de carronya i altres animals invertebrats. És un animal completament terrestre en els mesos calorosos, i una mica més aquàtica a l’hivern.
  2. La tortuga russa és el tipus de tortuga domèstica més comuna a les cases. Té una closca de color fosc i algunes taques més clares i rodones. Les seves potes i cap també són de color clar, i compten amb unes ungles de les potes del darrere bastant desenvolupades. Aquest tipus de tortuga pot mesurar fins a 22 centímetres aproximadament. La tortuga russa té una vida llarga, i pot arribar als 40 anys de forma salvatge, i els cent en captivitat. És una tortuga amb una molt bona vista, capaç de reconèixer persones i ensumar per aconseguir els seus aliments.
  3. En rius amb cabals reduïts, llacs o pous, de vegades és comú trobar a la tortuga pintada, una altra excel·lent candidata per poder criar a casa. A Espanya, ha estat fins i tot considerada com “espècie invasora”. La seva closca, amb un cridaner disseny de ratlles grogues i vermelles, pot arribar a fer 25 centímetres. La seva pell normalment és de color verd intens o fosca, amb algunes línies de color taronja o grogues. Són una espècie longeva, capaç d’arribar a viure uns 25 anys. Pel que fa a les necessitats ambientals, necessiten un bon estany i una temperatura agradable.
  4. La tortuga d’orelles vermelles és una altra de les més conegudes a les llars. Solen viure sempre en l’aigua i és famosa per les dues franges vermelles que té a cada costat del seu cap, la qual cosa fa honor al seu nom. Pot arribar a mesurar uns 30 centímetres de llarg, i les femelles, en general, són més grans que els mascles. Viuen al voltant de 40 anys i necessiten tant humitat com a contacte solar directe, per pujar la seva temperatura corporal. És, a més, una tortuga reconeguda per la seva bona capacitat de nedar i solen hivernar durant l’hivern en el fons de l’aigua.

Si penses tenir la tortuga d’orelles vermelles a casa, hauràs d’estar molt atent a ella, ja que té facilitat per contraure infeccions. Quant a la seva alimentació, també és omnívora, i menja plantes, insectes, verdures o fruites.

Canari Malinois: aprèn tot sobre aquesta au domèstica

De tots els canaris cantors, pocs són com el Malinois. La popularitat de l’canari Malinois ha estat gran durant el transcurs de la seva història, i encara avui en dia, és una de les aus domèstiques més desitjades. Aquest petit ocell melòdic pot ser un company ideal si gaudeixes escoltant els cants dels ocells. Estàs pensant en tenir cura un ocellet a casa? Presta atenció a la informació que et brindem: després de llegir aquest article el voldràs a ell.

L’origen del canari Malinois

El canari Malinois és molt popular a tot Europa, on en alguns llocs se li coneix com “canari Waterslager“. El seu origen data al voltant de al segle XVII, quan el canari silvestre va arribar a Bèlgica, moment en què va començar a barrejar-se amb la fauna de l’indret. De fet, són molts els que diuen que podria ser descendent d’el canari “Bossu”.

És un dels canaris més coneguts per les seves cançons. De fet, en alguns països, organitzen concursos de cant de l’canari Malinois. El terme “waterslager” amb el qual se li denomina en algunes ciutats d’Europa com Bèlgica, significa “so de l’aigua”, per la qual cosa ja ens dóna moltes pistes de com de característic és el seu cant. “Malinois”, també fa referència a una ciutat de nom francès situada a Bèlgica, on més se sol desenvolupar aquesta raça.

Com és el Canari Malinois?

El canari Malinois o Waterslager és una au que pot arribar als 16 cm. Compta amb alguns trets distintius a la part superior del seu cos com un bec gran en forma de con i una mossegada més aguda que la d’altres canaris, els seus ulls són negres brillants, el seu cap petit i quan s’alteren o exciten les seves plomes de la part superior de la mateixa s’eleven en forma de cresta. Les seves plomes són molt suaus i els seus colors es mouen en tonalitats entre el groc i el blanc, des de més pàl·lid a un groc molt intens.

La meravellosa melodia de el canari Malinois és diferent de la que puguis escoltar comunament en els ocellets del seu estil. Canta amb el bec tancat, però l’obre sempre que vol emetre sons més pronunciats. Moltes vegades, el seu cant és comparable a el de el rossinyol. Els famosos “sons d’aigua” que emet, són una imitació de l’aigua que flueix pels rius. I a l’igual que tots els canaris que canten, també pot fer melodies greus i agudes.

Des del seu naixement, el canari Malinois pot començar a cantar a partir de les quatre setmanes d’una forma feble: els mascles inicien abans el seu cant, en canvi, les femelles triguen fins a sis mesos a tenir una melodia contundent i duradora.

Cura i alimentació

A tots els canaris els agrada els espais oberts, de manera que tenir una gàbia prou espaiosa per la seva grandària serà un punt a tenir en compte si vols criar-com au domèstica. A més, la gàbia ha de tenir com a mínim una barra perquè aquest pugui descansar sobre ella adequadament. Són aus que prefereixen estar a la part alta, per la qual cosa es recomana posar la gàbia una mica més alt que el nostre cap.

Quant a la seva alimentació, els canaris malinois mengen principalment llavors de canari comuns i llavors de colza. Pots, a més, reforçar la salut del teu canari utilitzant barreges de llavors recobertes de vitamines, que podràs trobar al teu veterinari o botigues d’animals.

A aquests canaris també els agrada banyar-se, per la qual cosa se’ls ha d’oferir algun recipient que els permeti el bany. A part de tot això, és important que mantinguis sempre la neteja de la gàbia, així com el sanejament de les seves ungles.

Comportament social dels Canaris Malinois

Els canaris són en general aus socials, de bon caràcter i que funcionen bé en gàbies. No obstant això, el cas dels canaris Malinois no és d’el tot així: no sempre són tan sociables, de fet, se senten molt incòmodes sent manipulats i en moltes ocasions no toleren la companyia d’altres canaris, ni tan sols a la mateixa habitació. Són tímids, i mai has allotjar-los amb periquitos o enamorats, que tendeixen a ser més agressius per naturalesa.

No necessiten cap tipus de joguina per entretenir-se, però sí els agrada balancejar-se, per la qual cosa potser puguis aconseguir una barra o hostalera d’aquest tipus per a la seva gàbia. Amb un correcte entrenament, és possible deixar-los sortir de la gàbia perquè es posin a les mans, però haureu de practicar amb precaució perquè no escapi a l’exterior.

Si no estàs buscant la reproducció, els canaris Malinois mascles és millor mantenir-los sols en una gàbia, ja que això els garanteix un bon cant, però també evita moments de tensió, ja que són molt territorials.

Tots dos sexes poden ser entrenats per cantar, ja que es coneix que són aus amb molt bon aprenentatge, això sí, mai s’han excedir dels 5-10 minuts, ja que en cas contrari podries estressar a l’canari i causar greus problemes.

Quant a la seva reproducció, són grans criadors i poden reproduir-se amb facilitat. Només hauràs de col·locar a el mascle i la femella en la mateixa gàbia amb un niu, donar-los el menjar necessari i en poc temps podran tenir cries.

Tot el que cal saber sobre el lloro gris africà o Yaco

El lloro gris africà (Psittacus erithacus), conegut com lloro gris o “Yaco”, és una espècie exòtica de lloro caracteritzat per un plomatge gris que el distingeix dels de la seva espècie. Com el seu nom indica, és natiu d’Àfrica, i per a molts, és una de les aus més belles del món.

Si vols conèixer més característiques sobre aquest tipus de lloro tan peculiar, o tens un a casa, segueix llegint i coneix tota mena de detalls sobre la seva espècie.

Aspectes físics de el lloro gris africà

El la espècie de l’psittacus erithacus, és de color gris platejat. Per norma general, les seves tonalitats grises es tornen més fosques al cap i les ales, mentre que el seu ventre és més clar. Les plomes del seu cap i tronc es troben rivetejades en color blanc, donant a aquest au una aparença escamosa pel seu cos.

Una de les raons per les que més crida l’atenció el lloro gris africà, és per les seves plomes de color vermell intens a la part posterior del seu cos, fent-ho un exemplar d’allò més especial. La seva cara està coberta de blanc, i destaquen els seus cridaners ulls amb un iris de color gris blavós.

El seu bec no és completament negre: el seu aspecte és més aviat semblant a un gris fosc metal·litzat. Quant a la seva mida, difereix segons el sexe: en general els mascles solen ser més grans, arribant a mesurar entre 30 i 40 centímetres de llarg, i pesant entre 400 i 650 grams, segons l’exemplar.

Quin és l’hàbitat natural de l’lloro gris africà?

Els lloros grisos africans o Yacos, prefereixen la selva tropical, incloent la sabana, els manglars i terres agrícoles circumdants per poder alimentar-se més fàcilment. En general són en gran part frugívors: mengen llavors, nous i fruites de múltiples gèneres, tenint una preferència especial pel fruit del palmell (Elaies guineensis). A més, complementen la seva dieta amb flors, alguns tipus d’escorces i invertebrats (insectes i cargols).

En moltes ocasions es poden veure baixar fins a terra per ingerir argila o terra, on a més troben nutrients i compostos antiparasitaris per al seu organisme.

El lloro gris africà és capaç de reunir-se en bandades de fins a 1.000 aus per descansar a les nits: sempre que les circumstàncies ho permeten, opten per illes costaneres, a prop de clars, per evitar depredadors.

Es tracta d’un au molt sociable, que es comunica a través d’una varietat de vocalitzacions una mica estridents que serveixen per organitzar la congregació, advertir sobre perills o expressar enuig davant els seus rivals.

La seva espècie, sol ser presa de diversos tipus d’aus rapinyaires, com els voltors. Però els micos també resulten un perill en el seu hàbitat natural: solen robar les cries de les aus o els ous que trobin en els nius.

Es coneix que aquest tipus d’au exòtica pot arribar a viure fins a 20 anys en el seu hàbitat, i fins a 50 en captivitat.

El lloro gris africà en la seva cultura i com a mascota

Aquest lloro es troba molt unit a la seva cultura i lloc d’origen. Són summament importants per al poble ioruba nigerià, ja que les seves plomes s’utilitzen en la creació de màscares que s’utilitzen durant les seves festes o esdeveniments religiosos. Fins i tot els sons que emet el lloro gris africà van ser adoptats pel folklore yoruba per avisar de perills per al poble.

Es tracta d’un animal molt popular entre els amants dels lloros, de manera que hi ha molts programes de cria en captivitat per a aquells que estan interessats en tenir-los i cuidar-los com a mascotes a casa.

L’espècie és intel·ligent, i per la seva naturalesa social, poden ser educats i tenir una convivència bona dins de la llar. En els seus cures, hauràs d’incloure també una dieta equilibrada de llavors i aliments frescos.

L’estrès en aquestes aus pot conduir a episodis de ploma, un tipus de neurosi molt perjudicial que ha de ser tractada per un veterinari especialitzat en aus exòtiques.

Pel que fa a la gàbia, ha de ser prou gran per garantir el moviment que aquestes aus necessiten. Hauràs situar-la en un lloc tranquil, on no hi hagi corrents d’aire i amb llum solar directa moderada, i per descomptat, allunyat d’altres animals. Pots col·locar en el seu interior algunes joguines amb què aprendrà a entretenir-se, i branques sobre les quals pugui posar-se o només utilitzar per mossegar.

Els lloros grisos africans ensinistrats, poden arribar a sortir de la gàbia per volar per l’exterior: aquesta pràctica els mantindrà en bona salut física i mental.

A més, es tracta d’una espècie capaç d’imitar paraules i veus humanes, de manera que pots entretenir i estimular-ensenyant-li infinitat d’expressions.

Malalties freqüents de el lloro gris africà

El lloro gris africà pot patir certes patologies de forma freqüent, entre les que destaquen les següents:

  • Aspergilosis: es tracta d’un fong que sol aparèixer per la falta d’higiene en l’entorn de l’au. És molt important que mantinguis la gàbia de la teva lloro gris africà sempre neta per evitar problemes d’aquest tipus.
  • Trastorns de conducta: aquest tipus de malalties inclou diferents actituds autolesives, com picotearse a si mateix, o arrencar-se les plomes. Normalment aquest tipus de situacions vénen derivades d’estrès, que pot aparèixer per falta d’atenció o avorriment.
  • Catarro: el lloro gris africà està habituat a temperatures altes, per això és una espècie sensible a l’fred i l’alta humitat. Per evitar aquesta patologia pots assegurar-te de proporcionar un entorn càlid i sec.
  • Ornitosi: es tracta d’una infecció de tipus bacteriana que afecta directament a la respiració, portant amb si conjuntivitis i sinusitis. Aquest tipus d’infeccions són transmissibles als humans, de manera que el millor serà que ho portis a un veterinari perquè pugui diagnosticar-lo i tractar-lo adequadament.

Com pots veure, els lloros grisos africans necessiten atenció i cures perquè puguin viure sans i feliços, de manera que hauràs de ser responsable i posar els recursos i mitjans suficients per evitar aquestes i altres patologies, així com mantenir feliç a l’au.

Gramma loreto: per què és ideal tenir aquest exemplar al teu aquari

Quan ens referim a la Gramma Loreto, estem parlant d’un dels peixos més recomanats per aquaris i instal·lacions marines comunitàries. Si es tracta d’un veí a la nostra comunitat, tothom el voldria i ho veuria com un bon noi que respecta i té cura l’espai comú. T’agradaria conèixer més sobre les característiques d’aquesta espècie i per què no ha de faltar en el teu aquari? Presta atenció a la informació que t’oferim.

Com és la Gramma loreto?

Gramma loreto és una de les espècies més tranquil·les de caràcter que pugui haver-hi. Es tracta d’un peix més aviat tímid i pacífic, que no li agrada ocupar espai de més i prefereix passar la major part de el temps retirat en el seu refugi. La seva resistència i la seva facilitat de cures, fan d’ell un exemplar perfecte per a qualsevol aquari. Ja siguis aficionat o expert, és un encert comptar amb ell.

Forma part de la família dels gramàtid (gramátidos), i pot arribar a créixer fins a 8 centímetres de llarg, tenint aproximadament uns 5 anys de vida. En la mateixa família es poden distingir dos gèneres: els Gramma i els Lipogramma. Es coneix que els primers poden arribar a fer fins a 10 centímetres i que són originaris de la costa oest de l’Oceà Atlàntic. Quant als seus colors, són impressionants: combinen un intens color púrpura amb un groc cridaner, aconseguint ser una de les espècies més cridaneres que existeixen a nivell visual.

Precisament per aquest colorit, és comunament confós amb una altra espècie: el Pseudochromis paccagnellae. Físicament són molt similars, però de caràcter completament oposats: agressiu i una mica més difícil de mantenir i cuidar. Per diferenciar-los millor, a part de l’actitud de l’peix dins de l’aquari, podràs observar com el Gramma loreto té un ocel a la part superior del seu aleta dorsal, les seves aletes també tenen color, i després de les brànquies mostren uns petits punts grocs que es difuminen sobre el color porpra de la part davantera.

Necessitats i cures de la Gramma loreto dins d’un aquari

És veritablement fàcil cuidar i cobrir les necessitats d’aquesta espècie. Per al correcte manteniment de la Gramma loreto, hauríem conservar-los a aquaris de més de 100 litres d’aigua, i sempre que sigui possible, adaptar l’entorn perquè sigui el més semblant al seu hàbitat natural. Com ja t’hem explicat a l’inici, es tracta d’un peix a què li agrada protegir-se i sentir-se refugiat, així que procura que tingui suficients llocs on fer-ho. Per aquest mateix motiu, també hauràs evitar les llums intenses directament sobre l’aquari.

Un altre dels motius pels quals et animem a comptar amb una Gramma loreto és per ser grans netejadors amb els residus d’altres peixos: eliminaran gran part de el teixit mort i els paràsits que es formin en el teu aquari, i això facilitarà molt la seva neteja.

Finalment, a l’hora d’alimentar-los, es recomana fer-ho entre una i dues vegades a el dia, sempre amb petites quantitats de menjar. Com la majoria de peixos d’escull, l’espècie Gramma loreto no mostrarà cap problema amb el menjar sempre que aquesta sigui prou petita com perquè li càpiga a la boca. S’alimenten de Daphnia, artemia, larves vermelles, menjar escamada, etc., però de tant en tant és recomanable utilitzar krill perquè el seu color es mantingui a bon to, així com altres aliments vius perquè estigui saludable.

 

Pautes per a criar un cobai en la llar

Criar a un cobai sol ser una labor senzilla, encara que existeixen algunes consideracions que no podem passar per alt. En aquest article, et brindarem algunes pautes essencials per a cuidar-la com a mascota.

Llibertat per a reconèixer el seu espai

Els cobais, denominades cuyes en algunes parts de Sud-amèrica d’on és originària, han acrescut la seva popularitat com a animals de companyia al nostre país. I no és per a menys perquè aquest petit rosegador destaca pel seu nivell de sensibilitat i capacitat de socialització.

Aquest mamífer gregari es caracteritza per la seva necessitat de companyia i socialització amb uns altres de la seva mateixa espècie, per la qual cosa resulta convenient tenir almenys dos exemplars a casa, amb la finalitat d’assegurar el seu benestar.

En el transcurs de les primeres setmanes d’adaptació en el seu nou hàbitat, s’aconsella donar-li la llibertat de reconèixer el seu espai, lluny de l’estrès i l’ansietat. A poc a poc, l’animal anirà prenent confiança del seu entorn.

Condicions per a la seva criança

És essencial que el lloc en el qual instal·lem la seva gàbia sigui càlid, amb una temperatura que rondi els 22° de mitjana. Els cobais són molt sensibles als climes freds per la qual cosa és preferible col·locar la seva gàbia en els espais interiors de la llar.

La grandària adequada de la gàbia per a la criança dels cobais es calcula a raó de 120x60x45cm per cada exemplar. És convenient condicionar-la amb un petit espai cobert per a dormir, un abeurador, atuell per als aliments i encenalls de fusta en el sòl.

Algunes espècies, com el cobai sheltie, poden requerir de cures especials per al seu pelatge. En aquests casos, serà necessari establir una rutina de raspallat a fi d’eliminar el pèl mort i garantir la lluentor.

Amb altres exemplars que manquen de pèl, com el cobai skinny, cal anar amb compte per a evitar els canvis bruscos de temperatura en el seu organisme. Així, bastarà amb passar-li un drap humit temperat al moment de netejar-la.

Salut i alimentació dels cobais

Aquest tipus de rosegadors ha de lluitar contra els problemes de l’obesitat, per la qual cosa necessita realitzar exercicis amb freqüència. És per això que s’aconsella instal·lar una roda dins de la gàbia que l’ajudi a exercitar-se. Les joguines de desafiaments són molt útils per a aquestes finalitats.

A l’ésser un animal herbívor, la seva dieta haurà d’estar composta, íntegrament, per fruites i verdures riques en vitamina C. A més, és important la ingesta de fibra a través de farratge. Existeixen en el mercat pinsos per a cobais amb totes les aportacions nutricionals requerits per al seu desenvolupament. El consum d’aigua neta i fresca també és essencial per al seu benestar.

La cistitis, l’escorbut, la pododermatitis, el restrenyiment, la maloclusió, el refredat, la presència de paràsits, són algunes de les malalties més comunes en aquestes mascotes. S’aconsella portar al cobai al veterinari almenys una vegada a l’any, a fi de realitzar-li exàmens de rutina que garanteixin el seu benestar.

Older posts