Category: Animals exòtics

Què causa el virus PBFD en els agapornis?

Molt al nostre pesar, les aus tampoc estan exemptes de patir malalties i malalties, de fet, són tan fràgils com qualsevol ésser humà o una altra espècie. Si tens com a mascota una au com el agapornis ja has de saber que poden patir algunes malalties que afecten a les seves ales i bec. Coneixes el virus PBFD? En aquest article tractem la malaltia, les seves característiques, les seves causes i la forma de tractar-lo.

Què és el virus PBFD a agapornis?

La malaltia de bec i ploma de psitacina o PBFD (Psittacine Beak and Feather Disease per les sigles en anglès) és una afecció viral contagiosa i mortal que afecta el bec, les plomes i el sistema immunològic de les aus pertanyents a la família Psittacidae, com són els guacamais, les cotorres, lloros o agapornis.

Va ser una malaltia reconeguda per primera vegada en 1975 per veterinaris australians, on va afectar a moltes aus exòtiques. Encara que totes les aus exposades a virus en general acaben morint, es coneix que algunes només desenvolupen una infecció lleu i acaben recuperant-se.

Quines són les aus amb risc de patir PBFD?

Es coneix que més de 40 espècies de Psittacidae han patit aquest virus, però principalment es troba en lloros, cacatuas, enamorats, periquitos, lloros grisos africans i agapornis. Les aus més joves solen veure més afectades, notant-se símptomes de la malaltia en membres d’algunes espècies de menys de 2 anys.

Quina és la causa de l’PBFD?

El PBFD és causat per una afecció de l’ADN que afecta directament les cèl·lules de el sistema immunitari i les que es troben en el bec i les plomes de l’au. Es tracta d’un circovirus, que són alguns dels microbis més petits que es coneixen que causen malalties. De fet, un virus molt similar també ataca els coloms i altres aus.

Com es transmet el virus que causa la PBFD en els agapornis?

El virus PBFD és molt contagiós. Hi ha grans quantitats d’aquest virus, que poden transmetre per l’aire, en excrements, cultius i pols de plomes infectades. En concret, la pols de les plomes es dispersa molt fàcilment i pot arribar a contaminar els aliments, la qual cosa fa molt fàcil que una au com el agapornis s’infecti mitjançant l’aigua que beu, la seva gàbia, la roba de les persones, etc. Fins al moment, es pensa que la malaltia es contreu mitjançant la inhalació o ingestió directa del virus, fins i tot que és transmissible a l’úter, des del au fins als ous.

El seu període d’incubació, on l’au s’exposa i després es desenvolupen els símptomes de virus, pot ser de 3 a 4 setmanes, fins a anys, depenent de la quantitat de càrrega vírica que es transmeti, l’edat de l’au i l’etapa en la que es trobin les seves plomes. així la salut del seu sistema immune.

Símptomes de l’PBFD a agapornis

El virus PBFD pot trobar-se en la seva forma aguda i en la forma cònica. La forma aguda es presenta amb més freqüència en aus joves, i pot iniciar-se amb símptomes no relacionats amb el bec o les plomes. Sol aparèixer signes de tristesa i depressió, regurgiten més del normal, poden desenvolupar enteritis o pneumònia, diarrees, fins i tot poden arribar a morir sense mostrar símptomes en les seves plomes o pic. Però, en els casos que sí es manifesta la malaltia en pics i plomes, podem trobar lesions, plomes soltes, altres sagnant, i dolor general a la zona.

El PBFD en la seva forma crònica, a diferència de la seva forma aguda, sol aparèixer en aus més velles. Les plomes es tornen fràgils, es fracturen amb molta facilitat, pateixen hemorràgies, els colors de les plomes es descoloreixen, es deformen, es corben … Com els fol·licles de l’au es troben danyats, l’au no pot reemplaçar les plomes, perdent les primàries, secundàries i fins i tot les de la cua i la cresta. El bec pot desenvolupar àrees enfonsades i irregulars, arribant a trobar zones necròtiques en el seu interior o deformar-se. En algunes ocasions, les ungles també poden infectar-se, deformar o desprendre.

És possible que aparegui moc en els excrements o un tint verd. Això passa perquè en ocasions el fetge es veu afectat. Si ocorre una insuficiència hepàtica és possible que causi la mort. Tot i així, en general, les aus amb PBFD de forma crònica poden viure durant anys, encara que la seva qualitat de vida queda molt perjudicada.

Com tractar el PBFD a agapornis

Per desgràcia no hi ha un tractament específic per curar el PBFD. Però sí es pot donar suport a la recuperació amb una bona nutrició, calor suplementari (com una incubadora), retallar el bec i tractament per a les infeccions secundàries. La malaltia de l’PBFD a agapornis és progressiva, i poques vegades és possible que les aus es recuperin a el complet.

Tens un agaporni a casa? Creus que pugui estar patint aquesta malaltia? No dubtis més i demana una cita al nostre hospital veterinari; realitzarem les proves pertinents a la teva mascota per descartar malalties i tenir cura de la seva salut.

Tipus de tortugues domèstiques que pots tenir a casa

Oferint-la cura adequada, una tortuga pot ser una mascota ideal. Hi ha molts tipus diferents de tortugues, i cada espècie necessita cures específiques per a viure. Estàs pensant en triar a una tortuga domèstica? En aquest article et parlarem sobre els quatre tipus de tortugues domèstiques més comuns per tenir cura a casa, sempre que es puguin respectar les seves necessitats.

Quins tipus de tortugues domèstiques hi ha?

Cal poder diferenciar entre dues classes de tortugues: les tortugues d’aigua dolça i les tortugues de terra. Les primeres necessiten viure en llocs on puguin trobar aigua, que podrien ser fonts, peixeres, estanys o aquaris. Les segones, en canvi, necessiten d’un ampli terrari per dormir i cobrir totes les seves necessitats. En ambdós casos, serà important que rebin suficient llum solar i comptar amb una temperatura ambient adequada; les tortugues són rèptils de sang freda, de manera que necessiten passar moltes hores agafant calor i hivernant en les èpoques de fred.

A continuació t’expliquem quins són les tortugues que pots tenir cura a casa sempre que puguis cobrir les seves necessitats i assegurar-los una bona qualitat de vida:

  1. La tortuga de bosc, o “glyptemys insculpta”, prové d’Amèrica de Nord, i és reconeguda per la seva closca de color gris i les seves potes, ventre i cap ataronjats amb taques negres. Té unes potes fortes, i en general, els mascles solen ser més grans que les femelles. La seva grandària ronda els 23 centímetres, i el seu pes arriba a el quilo quan arriben a l’edat adulta. Les tortugues de bosc són omnívores i per tant s’alimenten tant de plantes, bolets o fruits, com de carronya i altres animals invertebrats. És un animal completament terrestre en els mesos calorosos, i una mica més aquàtica a l’hivern.
  2. La tortuga russa és el tipus de tortuga domèstica més comuna a les cases. Té una closca de color fosc i algunes taques més clares i rodones. Les seves potes i cap també són de color clar, i compten amb unes ungles de les potes del darrere bastant desenvolupades. Aquest tipus de tortuga pot mesurar fins a 22 centímetres aproximadament. La tortuga russa té una vida llarga, i pot arribar als 40 anys de forma salvatge, i els cent en captivitat. És una tortuga amb una molt bona vista, capaç de reconèixer persones i ensumar per aconseguir els seus aliments.
  3. En rius amb cabals reduïts, llacs o pous, de vegades és comú trobar a la tortuga pintada, una altra excel·lent candidata per poder criar a casa. A Espanya, ha estat fins i tot considerada com “espècie invasora”. La seva closca, amb un cridaner disseny de ratlles grogues i vermelles, pot arribar a fer 25 centímetres. La seva pell normalment és de color verd intens o fosca, amb algunes línies de color taronja o grogues. Són una espècie longeva, capaç d’arribar a viure uns 25 anys. Pel que fa a les necessitats ambientals, necessiten un bon estany i una temperatura agradable.
  4. La tortuga d’orelles vermelles és una altra de les més conegudes a les llars. Solen viure sempre en l’aigua i és famosa per les dues franges vermelles que té a cada costat del seu cap, la qual cosa fa honor al seu nom. Pot arribar a mesurar uns 30 centímetres de llarg, i les femelles, en general, són més grans que els mascles. Viuen al voltant de 40 anys i necessiten tant humitat com a contacte solar directe, per pujar la seva temperatura corporal. És, a més, una tortuga reconeguda per la seva bona capacitat de nedar i solen hivernar durant l’hivern en el fons de l’aigua.

Si penses tenir la tortuga d’orelles vermelles a casa, hauràs d’estar molt atent a ella, ja que té facilitat per contraure infeccions. Quant a la seva alimentació, també és omnívora, i menja plantes, insectes, verdures o fruites.

Canari Malinois: aprèn tot sobre aquesta au domèstica

De tots els canaris cantors, pocs són com el Malinois. La popularitat de l’canari Malinois ha estat gran durant el transcurs de la seva història, i encara avui en dia, és una de les aus domèstiques més desitjades. Aquest petit ocell melòdic pot ser un company ideal si gaudeixes escoltant els cants dels ocells. Estàs pensant en tenir cura un ocellet a casa? Presta atenció a la informació que et brindem: després de llegir aquest article el voldràs a ell.

L’origen del canari Malinois

El canari Malinois és molt popular a tot Europa, on en alguns llocs se li coneix com “canari Waterslager“. El seu origen data al voltant de al segle XVII, quan el canari silvestre va arribar a Bèlgica, moment en què va començar a barrejar-se amb la fauna de l’indret. De fet, són molts els que diuen que podria ser descendent d’el canari “Bossu”.

És un dels canaris més coneguts per les seves cançons. De fet, en alguns països, organitzen concursos de cant de l’canari Malinois. El terme “waterslager” amb el qual se li denomina en algunes ciutats d’Europa com Bèlgica, significa “so de l’aigua”, per la qual cosa ja ens dóna moltes pistes de com de característic és el seu cant. “Malinois”, també fa referència a una ciutat de nom francès situada a Bèlgica, on més se sol desenvolupar aquesta raça.

Com és el Canari Malinois?

El canari Malinois o Waterslager és una au que pot arribar als 16 cm. Compta amb alguns trets distintius a la part superior del seu cos com un bec gran en forma de con i una mossegada més aguda que la d’altres canaris, els seus ulls són negres brillants, el seu cap petit i quan s’alteren o exciten les seves plomes de la part superior de la mateixa s’eleven en forma de cresta. Les seves plomes són molt suaus i els seus colors es mouen en tonalitats entre el groc i el blanc, des de més pàl·lid a un groc molt intens.

La meravellosa melodia de el canari Malinois és diferent de la que puguis escoltar comunament en els ocellets del seu estil. Canta amb el bec tancat, però l’obre sempre que vol emetre sons més pronunciats. Moltes vegades, el seu cant és comparable a el de el rossinyol. Els famosos “sons d’aigua” que emet, són una imitació de l’aigua que flueix pels rius. I a l’igual que tots els canaris que canten, també pot fer melodies greus i agudes.

Des del seu naixement, el canari Malinois pot començar a cantar a partir de les quatre setmanes d’una forma feble: els mascles inicien abans el seu cant, en canvi, les femelles triguen fins a sis mesos a tenir una melodia contundent i duradora.

Cura i alimentació

A tots els canaris els agrada els espais oberts, de manera que tenir una gàbia prou espaiosa per la seva grandària serà un punt a tenir en compte si vols criar-com au domèstica. A més, la gàbia ha de tenir com a mínim una barra perquè aquest pugui descansar sobre ella adequadament. Són aus que prefereixen estar a la part alta, per la qual cosa es recomana posar la gàbia una mica més alt que el nostre cap.

Quant a la seva alimentació, els canaris malinois mengen principalment llavors de canari comuns i llavors de colza. Pots, a més, reforçar la salut del teu canari utilitzant barreges de llavors recobertes de vitamines, que podràs trobar al teu veterinari o botigues d’animals.

A aquests canaris també els agrada banyar-se, per la qual cosa se’ls ha d’oferir algun recipient que els permeti el bany. A part de tot això, és important que mantinguis sempre la neteja de la gàbia, així com el sanejament de les seves ungles.

Comportament social dels Canaris Malinois

Els canaris són en general aus socials, de bon caràcter i que funcionen bé en gàbies. No obstant això, el cas dels canaris Malinois no és d’el tot així: no sempre són tan sociables, de fet, se senten molt incòmodes sent manipulats i en moltes ocasions no toleren la companyia d’altres canaris, ni tan sols a la mateixa habitació. Són tímids, i mai has allotjar-los amb periquitos o enamorats, que tendeixen a ser més agressius per naturalesa.

No necessiten cap tipus de joguina per entretenir-se, però sí els agrada balancejar-se, per la qual cosa potser puguis aconseguir una barra o hostalera d’aquest tipus per a la seva gàbia. Amb un correcte entrenament, és possible deixar-los sortir de la gàbia perquè es posin a les mans, però haureu de practicar amb precaució perquè no escapi a l’exterior.

Si no estàs buscant la reproducció, els canaris Malinois mascles és millor mantenir-los sols en una gàbia, ja que això els garanteix un bon cant, però també evita moments de tensió, ja que són molt territorials.

Tots dos sexes poden ser entrenats per cantar, ja que es coneix que són aus amb molt bon aprenentatge, això sí, mai s’han excedir dels 5-10 minuts, ja que en cas contrari podries estressar a l’canari i causar greus problemes.

Quant a la seva reproducció, són grans criadors i poden reproduir-se amb facilitat. Només hauràs de col·locar a el mascle i la femella en la mateixa gàbia amb un niu, donar-los el menjar necessari i en poc temps podran tenir cries.

Tot el que cal saber sobre el lloro gris africà o Yaco

El lloro gris africà (Psittacus erithacus), conegut com lloro gris o “Yaco”, és una espècie exòtica de lloro caracteritzat per un plomatge gris que el distingeix dels de la seva espècie. Com el seu nom indica, és natiu d’Àfrica, i per a molts, és una de les aus més belles del món.

Si vols conèixer més característiques sobre aquest tipus de lloro tan peculiar, o tens un a casa, segueix llegint i coneix tota mena de detalls sobre la seva espècie.

Aspectes físics de el lloro gris africà

El la espècie de l’psittacus erithacus, és de color gris platejat. Per norma general, les seves tonalitats grises es tornen més fosques al cap i les ales, mentre que el seu ventre és més clar. Les plomes del seu cap i tronc es troben rivetejades en color blanc, donant a aquest au una aparença escamosa pel seu cos.

Una de les raons per les que més crida l’atenció el lloro gris africà, és per les seves plomes de color vermell intens a la part posterior del seu cos, fent-ho un exemplar d’allò més especial. La seva cara està coberta de blanc, i destaquen els seus cridaners ulls amb un iris de color gris blavós.

El seu bec no és completament negre: el seu aspecte és més aviat semblant a un gris fosc metal·litzat. Quant a la seva mida, difereix segons el sexe: en general els mascles solen ser més grans, arribant a mesurar entre 30 i 40 centímetres de llarg, i pesant entre 400 i 650 grams, segons l’exemplar.

Quin és l’hàbitat natural de l’lloro gris africà?

Els lloros grisos africans o Yacos, prefereixen la selva tropical, incloent la sabana, els manglars i terres agrícoles circumdants per poder alimentar-se més fàcilment. En general són en gran part frugívors: mengen llavors, nous i fruites de múltiples gèneres, tenint una preferència especial pel fruit del palmell (Elaies guineensis). A més, complementen la seva dieta amb flors, alguns tipus d’escorces i invertebrats (insectes i cargols).

En moltes ocasions es poden veure baixar fins a terra per ingerir argila o terra, on a més troben nutrients i compostos antiparasitaris per al seu organisme.

El lloro gris africà és capaç de reunir-se en bandades de fins a 1.000 aus per descansar a les nits: sempre que les circumstàncies ho permeten, opten per illes costaneres, a prop de clars, per evitar depredadors.

Es tracta d’un au molt sociable, que es comunica a través d’una varietat de vocalitzacions una mica estridents que serveixen per organitzar la congregació, advertir sobre perills o expressar enuig davant els seus rivals.

La seva espècie, sol ser presa de diversos tipus d’aus rapinyaires, com els voltors. Però els micos també resulten un perill en el seu hàbitat natural: solen robar les cries de les aus o els ous que trobin en els nius.

Es coneix que aquest tipus d’au exòtica pot arribar a viure fins a 20 anys en el seu hàbitat, i fins a 50 en captivitat.

El lloro gris africà en la seva cultura i com a mascota

Aquest lloro es troba molt unit a la seva cultura i lloc d’origen. Són summament importants per al poble ioruba nigerià, ja que les seves plomes s’utilitzen en la creació de màscares que s’utilitzen durant les seves festes o esdeveniments religiosos. Fins i tot els sons que emet el lloro gris africà van ser adoptats pel folklore yoruba per avisar de perills per al poble.

Es tracta d’un animal molt popular entre els amants dels lloros, de manera que hi ha molts programes de cria en captivitat per a aquells que estan interessats en tenir-los i cuidar-los com a mascotes a casa.

L’espècie és intel·ligent, i per la seva naturalesa social, poden ser educats i tenir una convivència bona dins de la llar. En els seus cures, hauràs d’incloure també una dieta equilibrada de llavors i aliments frescos.

L’estrès en aquestes aus pot conduir a episodis de ploma, un tipus de neurosi molt perjudicial que ha de ser tractada per un veterinari especialitzat en aus exòtiques.

Pel que fa a la gàbia, ha de ser prou gran per garantir el moviment que aquestes aus necessiten. Hauràs situar-la en un lloc tranquil, on no hi hagi corrents d’aire i amb llum solar directa moderada, i per descomptat, allunyat d’altres animals. Pots col·locar en el seu interior algunes joguines amb què aprendrà a entretenir-se, i branques sobre les quals pugui posar-se o només utilitzar per mossegar.

Els lloros grisos africans ensinistrats, poden arribar a sortir de la gàbia per volar per l’exterior: aquesta pràctica els mantindrà en bona salut física i mental.

A més, es tracta d’una espècie capaç d’imitar paraules i veus humanes, de manera que pots entretenir i estimular-ensenyant-li infinitat d’expressions.

Malalties freqüents de el lloro gris africà

El lloro gris africà pot patir certes patologies de forma freqüent, entre les que destaquen les següents:

  • Aspergilosis: es tracta d’un fong que sol aparèixer per la falta d’higiene en l’entorn de l’au. És molt important que mantinguis la gàbia de la teva lloro gris africà sempre neta per evitar problemes d’aquest tipus.
  • Trastorns de conducta: aquest tipus de malalties inclou diferents actituds autolesives, com picotearse a si mateix, o arrencar-se les plomes. Normalment aquest tipus de situacions vénen derivades d’estrès, que pot aparèixer per falta d’atenció o avorriment.
  • Catarro: el lloro gris africà està habituat a temperatures altes, per això és una espècie sensible a l’fred i l’alta humitat. Per evitar aquesta patologia pots assegurar-te de proporcionar un entorn càlid i sec.
  • Ornitosi: es tracta d’una infecció de tipus bacteriana que afecta directament a la respiració, portant amb si conjuntivitis i sinusitis. Aquest tipus d’infeccions són transmissibles als humans, de manera que el millor serà que ho portis a un veterinari perquè pugui diagnosticar-lo i tractar-lo adequadament.

Com pots veure, els lloros grisos africans necessiten atenció i cures perquè puguin viure sans i feliços, de manera que hauràs de ser responsable i posar els recursos i mitjans suficients per evitar aquestes i altres patologies, així com mantenir feliç a l’au.

Gramma loreto: per què és ideal tenir aquest exemplar al teu aquari

Quan ens referim a la Gramma Loreto, estem parlant d’un dels peixos més recomanats per aquaris i instal·lacions marines comunitàries. Si es tracta d’un veí a la nostra comunitat, tothom el voldria i ho veuria com un bon noi que respecta i té cura l’espai comú. T’agradaria conèixer més sobre les característiques d’aquesta espècie i per què no ha de faltar en el teu aquari? Presta atenció a la informació que t’oferim.

Com és la Gramma loreto?

Gramma loreto és una de les espècies més tranquil·les de caràcter que pugui haver-hi. Es tracta d’un peix més aviat tímid i pacífic, que no li agrada ocupar espai de més i prefereix passar la major part de el temps retirat en el seu refugi. La seva resistència i la seva facilitat de cures, fan d’ell un exemplar perfecte per a qualsevol aquari. Ja siguis aficionat o expert, és un encert comptar amb ell.

Forma part de la família dels gramàtid (gramátidos), i pot arribar a créixer fins a 8 centímetres de llarg, tenint aproximadament uns 5 anys de vida. En la mateixa família es poden distingir dos gèneres: els Gramma i els Lipogramma. Es coneix que els primers poden arribar a fer fins a 10 centímetres i que són originaris de la costa oest de l’Oceà Atlàntic. Quant als seus colors, són impressionants: combinen un intens color púrpura amb un groc cridaner, aconseguint ser una de les espècies més cridaneres que existeixen a nivell visual.

Precisament per aquest colorit, és comunament confós amb una altra espècie: el Pseudochromis paccagnellae. Físicament són molt similars, però de caràcter completament oposats: agressiu i una mica més difícil de mantenir i cuidar. Per diferenciar-los millor, a part de l’actitud de l’peix dins de l’aquari, podràs observar com el Gramma loreto té un ocel a la part superior del seu aleta dorsal, les seves aletes també tenen color, i després de les brànquies mostren uns petits punts grocs que es difuminen sobre el color porpra de la part davantera.

Necessitats i cures de la Gramma loreto dins d’un aquari

És veritablement fàcil cuidar i cobrir les necessitats d’aquesta espècie. Per al correcte manteniment de la Gramma loreto, hauríem conservar-los a aquaris de més de 100 litres d’aigua, i sempre que sigui possible, adaptar l’entorn perquè sigui el més semblant al seu hàbitat natural. Com ja t’hem explicat a l’inici, es tracta d’un peix a què li agrada protegir-se i sentir-se refugiat, així que procura que tingui suficients llocs on fer-ho. Per aquest mateix motiu, també hauràs evitar les llums intenses directament sobre l’aquari.

Un altre dels motius pels quals et animem a comptar amb una Gramma loreto és per ser grans netejadors amb els residus d’altres peixos: eliminaran gran part de el teixit mort i els paràsits que es formin en el teu aquari, i això facilitarà molt la seva neteja.

Finalment, a l’hora d’alimentar-los, es recomana fer-ho entre una i dues vegades a el dia, sempre amb petites quantitats de menjar. Com la majoria de peixos d’escull, l’espècie Gramma loreto no mostrarà cap problema amb el menjar sempre que aquesta sigui prou petita com perquè li càpiga a la boca. S’alimenten de Daphnia, artemia, larves vermelles, menjar escamada, etc., però de tant en tant és recomanable utilitzar krill perquè el seu color es mantingui a bon to, així com altres aliments vius perquè estigui saludable.

 

Pautes per a criar un cobai en la llar

Criar a un cobai sol ser una labor senzilla, encara que existeixen algunes consideracions que no podem passar per alt. En aquest article, et brindarem algunes pautes essencials per a cuidar-la com a mascota.

Llibertat per a reconèixer el seu espai

Els cobais, denominades cuyes en algunes parts de Sud-amèrica d’on és originària, han acrescut la seva popularitat com a animals de companyia al nostre país. I no és per a menys perquè aquest petit rosegador destaca pel seu nivell de sensibilitat i capacitat de socialització.

Aquest mamífer gregari es caracteritza per la seva necessitat de companyia i socialització amb uns altres de la seva mateixa espècie, per la qual cosa resulta convenient tenir almenys dos exemplars a casa, amb la finalitat d’assegurar el seu benestar.

En el transcurs de les primeres setmanes d’adaptació en el seu nou hàbitat, s’aconsella donar-li la llibertat de reconèixer el seu espai, lluny de l’estrès i l’ansietat. A poc a poc, l’animal anirà prenent confiança del seu entorn.

Condicions per a la seva criança

És essencial que el lloc en el qual instal·lem la seva gàbia sigui càlid, amb una temperatura que rondi els 22° de mitjana. Els cobais són molt sensibles als climes freds per la qual cosa és preferible col·locar la seva gàbia en els espais interiors de la llar.

La grandària adequada de la gàbia per a la criança dels cobais es calcula a raó de 120x60x45cm per cada exemplar. És convenient condicionar-la amb un petit espai cobert per a dormir, un abeurador, atuell per als aliments i encenalls de fusta en el sòl.

Algunes espècies, com el cobai sheltie, poden requerir de cures especials per al seu pelatge. En aquests casos, serà necessari establir una rutina de raspallat a fi d’eliminar el pèl mort i garantir la lluentor.

Amb altres exemplars que manquen de pèl, com el cobai skinny, cal anar amb compte per a evitar els canvis bruscos de temperatura en el seu organisme. Així, bastarà amb passar-li un drap humit temperat al moment de netejar-la.

Salut i alimentació dels cobais

Aquest tipus de rosegadors ha de lluitar contra els problemes de l’obesitat, per la qual cosa necessita realitzar exercicis amb freqüència. És per això que s’aconsella instal·lar una roda dins de la gàbia que l’ajudi a exercitar-se. Les joguines de desafiaments són molt útils per a aquestes finalitats.

A l’ésser un animal herbívor, la seva dieta haurà d’estar composta, íntegrament, per fruites i verdures riques en vitamina C. A més, és important la ingesta de fibra a través de farratge. Existeixen en el mercat pinsos per a cobais amb totes les aportacions nutricionals requerits per al seu desenvolupament. El consum d’aigua neta i fresca també és essencial per al seu benestar.

La cistitis, l’escorbut, la pododermatitis, el restrenyiment, la maloclusió, el refredat, la presència de paràsits, són algunes de les malalties més comunes en aquestes mascotes. S’aconsella portar al cobai al veterinari almenys una vegada a l’any, a fi de realitzar-li exàmens de rutina que garanteixin el seu benestar.

Gats toyger: característiques i curiositats d’aquest petit tigre

Desenvolupada als EUA a partir de la dècada dels 80’s, la raça de gats toyger és relativament nova, tenint a penes poc més de 30 criadors registrats a tot el món. Aquesta raça de gats neix per l’interès a desenvolupar felins atigrats domèstics de pèl curt, amb la finalitat d’assemblar-los a un cadell de tigre.

En l’aspecte visual, té moltes característiques pròpies d’un tigre petit, però és dòcil i domèstic, de temperament tranquil, ideal per a la seva cura a casa. A més, aquesta exòtica raça de gats s’emporta molt bé amb altres mascotes i amb els membres de la llar.

A continuació, us vam mostrar algunes característiques i curiositats d’aquest petit tigre casolà.

Una novella raça de gats

Els gats toygers són una raça de gats domèstics, criats i desenvolupats per assemblar-se a un tigre petit, però amb la docilitat pròpia de l’gat casolà. Són considerats una raça felina lleial i amigable, molt requerida a les llars, encara que un tant difícils d’aconseguir per la poca quantitat de vivers existents, especialment a Europa.

La seva creadora, Judy Sugden, va afirmar que el seu interès per desenvolupar aquesta nova raça, de cos musculós, allargat i amb ratlles semblants a les d’un tigre, va estar inspirat en la necessitat de transmetre a les persones la seva preocupació per la cura i preservació dels tigres en el seu hàbitat natural.

Cosins germans dels gats bengala, els gats toygers van ser reconeguts pel Governing Council of the Cat Fancy – GCCF al mes de juny de l’any 2016 i són actualment una raça reconeguda i acceptada per The International Cat Association – TICA i els clubs internacionals.

Característiques físiques del gat Toyger

El port elegant és característic en aquesta raça de gats. Són de grandària mitjana i el seu cos és Atlètic i lleuger. El físic de les femelles es distingeix el dels mascles per la seva complexió més menuda i per la forma una mica més ovalada del cap.

El cap és de grandària mitjana i presenta un musell cilíndric profund, llarg i ben definit. Les seves orelles són arrodonides i petites; els seus ulls, petits i de colors profunds. El nas és llarga, ampla i de forma rodona. Els exemplars presenten una cua llarga i fina, amb punta tipus roma.

Aquesta raça, a més, llueix unes típiques marques circulars al cap; el seu pelatge és curt, suau i brillant, de color vermellós amb ratlles verticals ramificades, pròpies dels tigres salvatges. En general, aquestes ratlles són de color marró, encara que poden ser negres o torrades. Les seves espatlles alts i estructura atlètica els donen una aparença àgil i fornida.

Personalitat d’aquesta raça de gats

De temperament tranquil, els gats toyger són ideals per a criar a casa. Són molt juganers i amistosos, i s’adapten molt bé a la presència de persones i d’altres animals domèstics en la llar.

La seva personalitat fa que s’adapti molt bé a les famílies nombroses, especialment aquelles en les quals sempre hi ha un membre a casa. I és que a aquests gats no els agrada per a res quedar-se sols en la llar, sent una raça que forma fortes llaços amb els integrants de la família i amb les altres mascotes de casa.

Malgrat ser una raça de gats extravertits i socials, solen acostumar-se a la rutina, per la qual cosa es mostren sorruts quan han de canviar els seus hàbits sense motiu aparent. Als gats toyger els agrada molt el joc a l’aire lliure, sobretot si les activitats són realitzades en l’aigua.

Gràcies a la seva intel·ligència, són capaces d’aprendre amb summa rapidesa i resulta convenient mantenir-los ocupats amb joguines que estimulin la seva habilitat mental. D’aquesta forma, es mantindran prou distrets i en constant activitat.

Un aspecte a destacar: és usual veure als gats toyger rondar per les parts altes de la casa, passant hores veient el que succeeix de dalt cap avall.

Cures i curiositats dels toyger

En general, el gat toyger gaudeix de bona salut, encara que pot estar predisposat genèticament a les malalties pròpies dels gats. No obstant això, en alguns exemplars es van identificar alguns signes clínics de miocardiopatia hipertròfica que pot ser propi de la seva raça.

A més, els gats tendeixen a sofrir de la presència d’àcars en les oïdes i els toyger no són l’excepció, per la qual cosa és recomanable realitzar-los una neteja en les orelles amb certa freqüència. D’aquesta manera, podrem evitar qualsevol infecció auditiva.

Aquestes mascotes són molt fàcils de criar ja que la seva cura no representa majors complicacions. N’hi ha prou amb raspallar el seu curt pelatge una vegada per setmana per a mantenir-lo en bon estat i sense brins.

Cal tenir en compte que, com tots els gats, tendeixen a desprendre pèls tant a la primavera com a la tardor, per la qual cosa és convenient raspallar-los amb major freqüència durant aquests mesos. Després del raspallat, és possible mantenir el seu pelatge brillant amb l’ajuda d’un drap suau i sec.

Pel fet que els gats toyger són una espècie poc comuna, és convenient portar-ho periòdicament a una visita veterinària amb la finalitat de portar un registre detallat del seu estat de salut, a fi de mantenir-ho sa.

Finalment, els qui posseeixen un exemplar toyger a casa donen compte que, en referència al seu caràcter, són mascotes molt semblants als gossos, ja que són expressius, dinàmics i molt juganers.

Mascotes perfectes per a la llar

A Europa, la raça de gats toyger estatunidencs s’estan guanyant gradualment un lloc a les cases familiars, gràcies a la seva gran semblança als tigres i al seu temperament dòcil i afectuós.

Intel·ligents, molt atents i de bon caràcter, aquests gats de raça exòtica s’emporten molt bé amb altres mascotes i molt especialment amb els nens, per la qual cosa poden ser una gran companyia en la llar.

Com és el temperament dels gossos terranova?

De gran força, resistència i grandària, els gossos terranova són una raça molt popular i apreciada a nivell mundial, els quals, malgrat el seu aspecte gegant intimidatori, han adquirit la fama de ser molt afectuosos, gentils i bondadosos.

Què tan cert és això? A continuació, anem a conèixer com és el temperament dels gossos terranova i per què pot ser una bona mascota per als que estiguin en recerca d’un perfecte aliat en la família.

La relació dels gossos terranova amb els nens

Moltes persones solen tenir una idea preconcebuda sobre els gossos grans i el seu nivell d’agressivitat, especialment amb els nens més petits, però la gran grandària d’un gos terranova no representa cap problema en la seva relació amb les persones.

De fet i malgrat la seva imponent grandària, és un gos bastant afectuós i protector, per la qual cosa no hi ha res a témer si es tenen nens petits a casa. Quan són criats en un ambient familiar, els gossos terranova són molt pacients i afectuosos amb els nens.

Alegres, gentils i bondadosos

Els gossos terranova solen estar molt units i ser molt protectors amb els seus amos, per la qual cosa poden arribar detectar i advertir sobre certs perills. No obstant això, de la mateixa forma com són afectuosos amb els membres de la família, poden arribar a ser molt dòcils amb estranys, per la qual cosa no es destaquen com a gossos guardians.

En general, els gossos d’aquesta raça són molt afectuosos i sociables gairebé amb qualsevol persona. Destaquen per ser molt alegres, gentils i bondadosos, així és que, si el que es busca és un gos guardià, un terranova no és l’opció més recomanable.

Una raça de gossos intel·ligents

La intel·ligència és una de les principals característiques d’aquesta raça; de fet, tot el que se’ls ensenya ho solen aprendre molt ràpid. El seu nivell d’intel·ligència els converteix en mascotes molt fàcils d’educar, als qui fins i tot se’ls pot ensenyar alguns trucs.

Aquesta condició també els permet captar els correctius molt ràpid, per la qual cosa no són molt entremaliats. El no haver de corregir al gos constantment pot arribar a ser un avantatge molt gran, sobretot per als qui no disposen de tantes hores dedicades a l’entrenament.

Amb els seus més de 60kg de pes en mitjana i el seu aspecte massís i poderós, els gossos terranova són amos d’una meravellosa personalitat, que destaca per la seva amabilitat i sensibilitat. És per això que són denominats gossos gentils, sent ideal per a les famílies que desitgen un gos afectuós i lleial.

Un detall addicional: són estupends nedadors i estimen passar hores en l’aigua; de fet, la seva versatilitat dins de l’aigua els fa destacar en labors de cerca i rescat aquàtic.

Per als amants dels gossos grans i juganers, un terranova pot ser una bona opció com a mascota; gràcies a la seva naturalesa afectuosa, noble i lleial, educar-ho serà molt fàcil.

Consells i recomanacions per a cuidar a un peix pallasso

De característiques excepcionals, el peix pallasso destaca en qualsevol aquari gràcies als seus colors intensos i a la seva gran bellesa. Aquesta espècie, que habita en els esculls de coral de l’Indus-Pacífic, és molt fàcil de mantenir a casa, encara que existeixen alguns aspectes importants en la seva cura que no hem de passar per alt.

En les següents línies, trobaràs alguns consells i recomanacions que t’ajudaran a cuidar a un peix pallasso amb èxit.

Condicions de l’aquari

Aigua neta i cristal·lina dins d’un aquari que compti amb les mesures adequades, són dues condicions essencials per a la cura correcta del Amphiprion ocellaris, nom científic del peix pallasso.

Per a això, és necessari comptar amb un aquari amb capacitat mínima de 75 litres, encara que això dependrà de la quantitat d’altres espècies amb les quals vagi a conviure. A més, l’aquari haurà de comptar amb un bon filtre que permeti mantenir l’aigua en òptimes condicions.

La temperatura de l’aigua haurà de ser càlida, sent l’adequat que es trobi dins del rang dels 24 °C i 26 °C, per la qual cosa convé comptar amb un regulador de temperatura en l’aquari. A més, a l’ésser un peix d’aigua salada, el nivell de salinitat haurà de situar-se entre els 1,020 i 1,023, mesurats amb un hidròmetre.

També és important comptar amb altres elements propis de qualsevol altre aquari, com grava i vegetació; a més, es recomana comptar amb un coral i una anemone per cada exemplar de peix pallasso.

Alimentació d’aquesta espècie

El peix pallasso és omnívor generalista, l’alimentació del qual està composta per plantes, invertebrats bentònics i zooplancton, tot en parts iguals. La presència de l’anemone en el seu hàbitat és vital ja que existeix una simbiosi que afavoreix l’existència de totes dues espècies.

Així, a més de protegir al peix pallasso d’altres espècies majors que puguin habitar l’aquari, l’anemone també li proporciona aliment a través dels seus residus alimentosos i paràsits.

Cal que l’alimentació del peix pallasso estigui composta de peix blanc, musclos cuits, calamar, polp, petits crustacis i gambes pelades. La dieta pot incloure penso sec de qualitat.

Espècies compatibles amb el peix pallasso

A més de les anemones, existeixen algunes espècies afins amb el peix pallasso que cal conèixer per a evitar incompatibilitats en l’aquari. Així, podem considerar a la Damisela blava i Damisela de cua groga com a exemplars de peixos tropicals que són compatibles amb aquesta espècie.

Les gambetes del gènere Periclimines, propi d’aigües temperades i esculls tropicals, són una espècie perfectament compatible tant amb el peix pallasso com amb les anemones, pel fet que la seva alimentació està basada en els residus de totes dues espècies.

Altres espècies afins amb el peix pallasso són el peix àvia real o Gramma Loreto, el peix cirurgià blau, el gobio arc de Sant Martí i el blennie.

Finalment, cal tenir en compte que aquesta espècie està propensa a sofrir malalties bacterianes com la tuberculosi, la malaltia dels peixos de coral o la malaltia del punt blanc. És per això que és necessari mantenir l’aquari net i amb la temperatura adequada.

Claus per a cuidar un conill a casa

Pel fet que avui dia s’ha tornat bastant comú tenir un conill com a mascota a casa, cal tenir en compte certes cures específiques en la seva criança, segons l’espècie, a fi de proporcionar-li l’alimentació i allotjament adequats, així com una atenció veterinària especialitzada i de qualitat.

Les cures són molt més específics que amb qualsevol altre animal, per això, és de summa importància saber quins són els aspectes a tenir en compte.

A continuació, et comptarem quines són les claus que necessites saber per a la cura d’un conill a casa; així, podràs tenir la seguretat d’estar fent una bona feina en la seva criança.

Cures mèdiques del conill

Des dels primers mesos de vida, és necessari portar-ho al veterinari perquè procedeixi a realitzar-li una revisió general i ens confirmi que tot està en ordre amb la seva salut. L’especialista, a més, ens brindarà les recomanacions necessàries per a actuar en cas que alguna cosa no estigui del tot bé.

Així mateix, cal estar molt pendent de la seva vacunació, perquè estigui protegit de les malalties i pugui créixer sa i fort. La principal malaltia a la qual està exposat és la mixomatosis, que és transmesa per paparres i puces.

Per a protegir-los d’aquest perill, se’ls haurà d’aplicar la corresponent bovina cada sis mesos, especialment en els mesos de primavera i tardor.

La cita amb el veterinari haurà de continuar amb certa freqüència; el professional mèdic indicarà altres vacunes que siguin necessàries per a prevenir malalties i la periodicitat amb la qual hauran de ser aplicades.

Alimentació i neteja del conill

La raó per la qual les dents de conill són tan grans és perquè mai deixen de créixer, així que és important mantenir-los una dieta que els permeti anar desgastant les peces dentals.

El fenc és molt útil per a impedir el creixement excessiu de les dents, ja que en mossegar els seus brins aconseguirà llimar-los. En el mercat, és possible trobar fenc en diferents varietats.

A més, és recomanable deixar-ho mossegar troncs de fusta o branques d’arbres.

Respecte a l’alimentació, aquesta haurà de ser baixa en greixos, rica en verdures i complementada amb pinso de qualitat.

Per part seva, els conills solen ser animals molt endreçats; de fet, dediquen bastant temps del dia a endreçar-se ells mateixos, per la qual cosa pot resultar innecessari banyar-los.

No obstant això, en cas d’embrutar-se més del compte, és possible netejar-ho en sec o amb un doll molt lleuger d’aigua temperada.

Si és de cabells llargs, se li haurà de pentinar diàriament i si és de cabells curts bastarà amb fer-ho unes tres o quatre vegades per setmana; això, amb la finalitat de mantenir sa el seu pelatge, eliminant el pèl mort.

Aquestes són algunes claus que t’ajudaran a cuidar al teu conill a casa. Recorda que tenir una mascota a casa representa una gran responsabilitat, per la qual cosa hauràs de mantenir-te informat sobre les cures pròpies de la seva espècie. Davant qualsevol dubte sobre com cuidar a la teva mascota, sempre és recomanable acudir al veterinari.

Older posts