Category: Animals exòtics

¿Quines cures s’han de tenir per criar un hàmster?

Quan vam decidir adoptar una mascota, cal tenir en compte certes mesures essencials ja que estem acollint una nova vida i, amb això, la responsabilitat del seu correcte desenvolupament i creixement. En aquesta ocasió, et compartirem les cures per criar un hàmster, aquests petits rosegadors que poden convertir-se en una gran companyia.

Cures bàsiques per criar un hàmster

Abans de res, has de prendre en consideració quin tipus de hàmster desitges, ja que la seva mida serà determinant en escollir el seu tipus d’habitatge. Per a un hàmster petit, es recomanen gàbies les reixes no estiguin separades per més de 0,5 mil·límetres, a fi d’evitar la seva fuita. Per als més grans, l’obertura no haurà de passar el centímetre de diàmetre.
Assegura’t, al moment d’adoptar o comprar un, que estigui completament sa. Per a això, fixa’t que la seva cua i potes no estan humides, ja que això podria ser degut a la malaltia de la cua humit, que és molt comú en aquests rosegadors. A més, revisa que no tingui protuberàncies ni espais mancats de pèl, que les seves dents no estiguin doblegats i que els seus ulls estiguin brillants.
El primer que necessitem per criar un hàmster és un espai adequat per al seu hàbitat. La gàbia ha d’estar col·locada en un lloc fresc i tenir una bona ventilació, allunyada de temperatures molt extremes, per evitar que desenvolupi problemes de salut relacionats amb la humitat. També, s’ha de prendre en compte que l’espai ha de ser prou ampli perquè el hàmster no se senti tancat i ha de comptar amb joguines i accessoris necessaris perquè pugui exercitar-se.

L’alimentació del hàmster

Hem de donar-li al nostre rosegador una dieta equilibrada a base de llavors, vegetals, proteïnes, fulles i fruits; la quantitat de menjar podria variar segons la mida del hàmster, tot i que la mitjana aproximat d’aliment que necessiten és de 7 grams al dia.
Per ajudar-los a tenir el seu sistema immunològic en òptimes condicions, és recomanable donar-los fruita i vegetals frescos, especialment, aquells amb baix contingut en sucre i aigua.
Hi ha alguns aliments que poden ser perjudicials per a la nostra mascota, per la qual cosa hem d’evitar que ells els ingereixin. Entre aquests aliments, podem trobar l’albergínia, els cítrics, les patates, cebes, alvocat i alls. També, s’ha d’evitar els aliments alts en greix, les xocolates i els fregits.
Recorda que per criar un hàmster és molt important proporcionar-li un dispensador on pugui tenir aigua neta i fresca de manera constant.

¿Com realitzar la neteja del hàmster?

Aquests petits rosegadors de per si són molt polits i solen empolainar constantment. No és recomanable donar-los un bany a causa de que un refredat podria ser alguna cosa mortal per a ells i si se’ls submergeix en aigua podrien córrer el risc de ofegar-se.
El millor que podem fer per a la neteja del hàmster és mantenir la seva gàbia completament endreçada. El substrat s’ha de canviar almenys un cop per setmana i, amb la mateixa regularitat, s’ha de donar una neteja profunda a tota la gàbia i deixar-la assecar completament abans de tornar a introduir al nostre hàmster en ella.

El procés d’adaptació del hàmster

Al criar un hàmster, cal compartir temps amb el rosegador per tal de conèixer els seus gestos i la seva personalitat. Cada hàmster és diferent i té una manera particular de comportar-se, pel que serà necessari interactuar amb ell i anar acostant a poc a poc perquè s’acostumi a la nostra presència. S’ha de respectar el seu espai i el seu temps d’adaptació, recorda que està arribant a un lloc completament desconegut.
Pots començar l’acostament, sostenint-per breus períodes de temps fins que s’acostumi a tu; una altra forma eficaç de guanyar-te la seva confiança és donant-li llavors directament a les seves mans, ells prendran això com un gest de protecció.
No sol ser recomanable donar-li un hàmster com a regal a nens petits, ja que poden donar-li un tractament brusc i aclaparar.

Recomanacions i pautes per criar un hàmster

Pots brindar-li a la teva mascota un espai de jocs lluny de la seva gàbia, d’aquesta forma, descansarà de la tancada en la seva llar i podrà gaudir d’espais nous, a més de poder estar més a prop teu. Podràs fer un corral de jocs emprant materials com caixes de cartró i tubs de plàstic, per crear túnels i passadissos. Aquesta activitat també pot servir perquè els nens puguin divertir-se veient el hàmster jugar; a més, pots entrenar el hàmster perquè busqui objectes dins el corral.
Com hem dit anteriorment, per tenir l’hàmster net, el millor que podem fer és mantenir la seva llar endreçat; per això, hem de revisar-lo periòdicament i netejar els excessos de brutícia perquè no es cumulen. No obstant això, tot i les cures diaris que puguem donar-li, cal fer una neteja profunda de la gàbia a mínim un cop per setmana.
Abans de començar la neteja profunda, has de prendre en compte la quantitat de materials necessaris per a netejar-la per tenir-los tots a la mà i que el procés sigui menys tediós. El més important a emprar seran guants, un drap i algun desinfectant o solucions antibacterianes que no tinguin olors molt fortes ni que siguin molt abrasius, per no fer mal al hàmster. A les botigues de mascotes podem aconseguir solucions de neteja segures.
Hem de tenir cura en retirar l’hàmster de la gàbia i col·locar-lo en un lloc segur on no s’escapi ni pugui patir un accident.
Després, hauràs treure tots els objectes de la gàbia, accessoris, joguines, envasos i dispensadors i col·locar-los a remullar en una barreja d’aigua amb solució de neteja. Tot i que aquests objectes no semblin bruts, cal netejar-los de forma adequada. No oblidis retirar el substrat o el material que s’empri per dipositar les seves deixalles, així com netejar la gàbia del tot.
La raça del hàmster de determinar la forma en què puguem tractar; consulta amb el teu veterinari a fi de determinar les cures que cal tenir en la manipulació de la mascota i si és convenient que tingui companyia.

Malalties en els peixos d’aquari

Quan tenim una mascota, hem de tenir en compte les cures i el tractament adequat que se li ha de donar a aquest ésser viu que adoptem com a part de la nostra família. Els peixos, són potser, un dels éssers vius que més cura i dedicació necessiten; la mala alimentació així com el poc o mal elaborat manteniment de la seva aquari, pot fer-los patir diferents malalties.
A continuació, et portem aquest article amb la finalitat que puguis identificar aquests patiments.

Les 4 malalties més freqüents en els peixos d’aquari

Punto Blanco

El paràsit que ocasiona aquesta malaltia molt habitual en els peixos d’aquari porta per nom Protozou Extern Ichthyophthirius multifiliis i és tan comú que tots els peixos, almenys una vegada al llarg de les seves vides, tenen contacte amb ell. No obstant això, els únics peixos que es contagien són aquells que pateixen d’una mala alimentació, estrès, habiten un aquari superpoblat o en aigües de mala qualitat. Aquestes condicions fan que el peix baixi les seves defenses naturals i sigui més propens al contagi d’aquest patiment.
Podem identificar que el nostre peix està contagiat de punt blanc quan vam començar a notar petites taques blanques en la seva pell, sobretot en els seus brànquies; a més, podem notar una hiperactivitat anormal en els nostres peixos ja que ells intenten nedar agressivament per poder desfer-se de les molèsties en la seva pell.
El tractament més comú a emprar és elevar la temperatura de la peixera a 27ºC per apressar la vida del paràsit, després, es poden aplicar els medicaments recomanats per eliminar-los. Els antídots recomanats són la formalina i el Verd de Malaquita, els quals s’han d’aplicar durant una setmana aproximadament. No obstant això, cal recordar que, en tractar amb fàrmacs, el millor és seguir al peu de la lletra les indicacions del veterinari per no intoxicar els peixos.
També, és molt important complementar aquest tractament amb una bona alimentació, per tal d’elevar les defenses del peix.

Tuberculosi

Sí, com vas llegir, en l’univers aquàtic també existeix aquest patiment i és molt comú. La principal font de contagi són els mateixos peixos que porten el germen, aquells portadors del bacteri Mycobacterium piscium que és la que ocasiona aquesta malaltia. D’altra banda, la infestació es transmet per la deglució d’alguna matèria infectada.
Els principals símptomes que podem observar són: el comportament anormal, moviments i desplaçament lent, aprimament, pèrdua de la gana, caigudes d’escates, deformació, pèrdua del color.
Lamentablement, no es coneix un procediment per tractar aquest patiment, de manera que cal prendre les mesures de precaució necessàries per evitar-ne el contagi o la seva propagació.
Una de les principals coses que hem de fer és observar detalladament que el peix que adquirirem no tingui cap dels símptomes anteriorment esmentats. Cal tenir especial cura si anem a adquirir un peix neó, ja que és una de les espècies més propenses al contagi d’aquesta malaltia. Si observem al nostre aquari algun peix amb aquests símptomes, cal consultar amb el veterinari la forma apropiada en què hem d’actuar per evitar el contagi dels altres peixos.

Cuc Lernaea

Produït per un paràsit anomenat Lernaea, el qual, enterra el seu cap en el cos dels peixos quedant aferrat a ell.
Els peixos portadors d’aquest microorganisme es comporten de manera inusual, se’ls pot observar nedar de costat o fregant la seva pell contra els objectes o materials que es trobin en l’aquari. Solen tenir inflamacions en l’epidermis de les quals sortiran fils que donaran la impressió de ser cucs, els quals suren cap amunt i tenen un color verd clar.
Si és el cas, hem de traslladar immediatament els peixos portadors a una altra peixera, la qual hem de posar en quarantena. Es pot emprar una pinça per retirar els cucs. En aquest procediment hem de ser curosos i evitar tallar el cuc ja que, si el seu cap queda soterrada en els peixos, no podrem eliminar-lo.
Si s’observa al peix molt danyat, ha d’aplicar els antisèptics necessaris. En la seva clínica veterinària podrà trobar Metriponate, el qual s’ha de subministrar amb la fórmula de 1.5 mg per cada 4.5Lts d’aigua.

Argulus o polls

Si, els nostres peixos també poden contagiar d’aquests indesitjats éssers, els quals posseeixen ventoses que els ajuden a enganxar-se a la pell del peix la qual penetren per alimentar-se de la seva sang i col·locar els seus ous. Posteriorment, buscaran a altres peixos per seguir alimentant-se.
Notarem als peixos infectats fregant el seu cos amb els materials que es troben dins de l’aquari per poder alleujar les picors. També, podrem observar petits paràsits apilats, els quals tenen forma de diminuts punts blancs.
El tractament per aquest patiment és similar al de la Lernaea; s’han de traslladar els peixos contagiats a una peixera en quarantena i emprar una pinça per eliminar aquests paràsits. Posteriorment, hem d’aplicar el Metriponate a la dosi de 1.5 mg per cada 4.5 litres d’aigua. També, hem d’adquirir algun químic per matar les larves.

Recomanacions per evitar les malalties dels peixos d’aquari

Recordeu que hem de connectar el filtre, per això, és convenient col·locar la peixera propera a un endoll. A més, cal escollir un filtre de qualitat, que proporcioni l’oxigenació i filtració de l’aigua de forma adequada.
Normalment, els aquaris vénen equipats amb la llum adequada, però, si vols instal·lar la teva pròpia il·luminació, has de consultar quin tipus de llum és l’adequada per aquests espais, ja que la llum per llar pot generar molta calor i ocasionar accidents.
Esculli les algues o graves més naturals i eviti triar aquelles molt acolorides ja que els peixos solen rebutjar-la i no és tan saludable per a ells.
Recordeu adequar l’aquari almenys 10 dies abans d’introduir els primers peixos, perquè l’espai estigui en òptimes condicions.
És important mantenir neta l’aigua de les peixeres, així com realitzar neteja de l’excés de substrat. Així mateix, cal mantenir els filtres nets.
Finalment, recomanem examinar les seves peixos periòdicament i alimentar-los amb productes naturals i de bona qualitat. Davant de qualsevol dubte, no oblidi consultar amb el veterinari.

Com és la criança de periquitos australians

Gràcies a la seva intel·ligència, els periquitos australians són una de les aus preferides per les persones per tenir com a mascotes, destacant no només per la seva gran colorit sinó, també, pel seu caràcter despert i alegre, que aconsegueix omplir d’energia qualsevol llar. Avui dediquem unes línies a aquestes aus, amb la finalitat d’aprendre una mica més sobre la seva cria i cura.

Característiques generals dels periquitos australians

Provinents de la variada fauna d’Austràlia, els periquitos australians, també coneguts com periquitos comuns, són un tipus d’au endèmica que pertany a la família dels lloros i que s’han adaptat perfectament a altres zones del món, com Europa i Amèrica. En aquests llocs, són molt requerits com a mascotes per la seva mida petita i peculiar cant.
Els periquitos australians mesuren amb prou feines entre 18cm i 20cm des del cap a la cua i el seu pes és de tan sols 30-35gr. En general, són de color verd clar i tenen el cap groga, encara que és possible trobar-los en múltiples combinacions de colors com el marró, blau cel, blanc i gris.
Posseeixen un tipus de caràcter molt particular que es caracteritza per la seva alegria i vivacitat. Aquestes aus, a més, són molt intel·ligents i són capaços de reconèixer al seu amo i de manifestar-li les seves ganes de jugar. És per això que els periquitos australians són tan requerits com a mascotes, especialment pels més petits.
És precisament a causa del seu caràcter que aquestes aus han d’estar en companyia d’altres exemplars similars, pel que resulta imprescindible criar-los en un hàbitat que inclogui almenys un periquito més de la seva mateixa espècie. Quan són criats sols, solen manifestar avorriment i tristesa, més encara quan els propietaris es troben fora de casa.
Aquests exemplars s’han adaptat molt a la vida domèstica, el que els impedeix sobreviure amb facilitat en l’entorn silvestre, pel fet que no serien capaços de proveir el seu propi aliment, tindrien dificultats per volar adequadament i correrien perill en estar exposats als depredadors.
Preparant l’hàbitat dels periquitos
Una bona gàbia, prou àmplia com per permetre’ls desplaçar-se amb facilitat, és el millor hàbitat per als periquitos australians. L’ideal és que sigui rectangular i no circular. Els complements bàsics que ha de tenir la gàbia són una menjadora, 1 abeurador i una banyera, els quals hauran rentar-se cada tres o quatre dies. A més, és important canviar l’aigua de l’abeurador diàriament.
És preferible que el material de la gàbia sigui d’acer inoxidable, encara que també poden ser utilitzades les d’alumini. L’important és que siguin fàcils de netejar i que no representin un perill per a l’animal. En el seu interior, és preferible que el pis tingui una reixeta que impedeixi que els periquitos tinguin contacte directe amb les seves deposicions.
El lloc en el qual s’ubiqui la gàbia ha de ser càlid, amb una temperatura que oscil·li entre els 20 ° i 25 ° C. i amb suficient llum natural. Els periquitos han d’estar protegits de les corrents d’aire i amb accés al sol, encara que sempre tenint cura que la seva exposició directa li generi algun problema de insolació.

L’alimentació dels periquitos australians

Pel que fa a la seva alimentació, la mateixa està basada en el consum d’escaiola, mill i diverses llavors. En els veterinaris i centres especialitzats ofereixen aliments o mixtures balancejades que estan compostes per una barreja de llavors enriquides amb vitamines i minerals, aportant els nutrients necessaris per a l’adequat desenvolupament de l’au.
La dieta dels periquitos australians també ha d’incloure aliments humits com fruites i verdures; aliments com les pastanagues, espinacs i enciams, són ideals per a enfortir la salut d’aquestes aus.
Així mateix, cal incloure en la seva alimentació llavors olioses i preparats a base de minerals que els ajudin a tenir una adequada digestió. El consum d’aquests preparats té doble benefici: d’una banda, els aporta els minerals necessaris per al seu desenvolupament; de l’altra, els ajuda a triturar les llavors que estan contingudes en el seu pap, millorant la seva digestió.
Aliments com la xocolata, el julivert i l’alvocat, són nocius per als periquitos australians i han de ser evitats a qualsevol preu. A més, el consum d’altres productes com el pa han de ser dosificats adequadament per tal d’allunyar qualsevol problema de sobrepès en l’animal.

Reproducció i cries dels periquitos australians

La cria en parella d’aquest tipus d’au permet un millor control dels reproductors i les seves cries. L’èxit de la reproducció no és una qüestió complicada, només és qüestió de comptar amb una gàbia prou àmplia i especial per a cries i incorporar un niu ja que serveix com a incentiu per a la procreació.
En general, el niu és de fusta amb un orifici petit que facilita l’entrada i sortida dels reproductors. A més, compta amb una porta que serveix per revisar el seu interior en cas sigui necessari. És recomanable adquirir els que s’instal·len a l’exterior de la gàbia, ja que permet una millor manipulació.
Els exemplars reproductors posen, de mitjana, entre dos i vuit ous, en un temps d’incubació que conclou a les dues o tres setmanes. Els pollets acabats de néixer són indefensos i depenen de l’alimentació directament pels seus pares. Després de la quarta setmana ja estaran en condicions de deixar el niu.
Amb un temps de vida mitjana d’entre 4 i 6 anys, els periquitos australians són ideals com a mascotes ja que no solen donar més problemes en la seva cura, sent una excel·lent alternativa per a aquells que desitgen iniciar-se en la criança d’aus. Seguint els consells indicats en aquesta mini guia, és possible criar amb èxit a aquestes belles aus.

Com tenir cura adequadament una tortuga de terra

Les tortugues formen un ordre en la cadena de rèptils de terra. Es caracteritzen principalment per la seva llarga vida, i pot passar els 100 anys d’edat, segons l’hàbitat on es trobin. Les tortugues de terra es coneixen popularment per alimentar-se d’una dieta herbívora, però la realitat és que són omnívores. S’alimenten també d’insectes, cucs i altres proteïnes.
De les 250 espècies de tortugues que es coneixen, 5 d’elles són les més utilitzades com a mascotes. Entre elles destaquem:

  • Tortuga haitiana o espanyola

Aquestes es troben naturalment a la zona del Carib i estan acostumades a altes temperatures. La seva closca és de color marró i ventre groc, amb línies fosques al voltant del coll i cua. No posseeixen grans dimensions.

  • Tortuga Falsa Mapa

Es caracteritza per tenir la seva closca tancat a les vores; és de color marró, pell verda i línies grogues, amb un to marró molt característic a la boca. Aquestes tortugues es troben en els rius Mississippi i Missouri, als EUA.

  • Tortuga Mora

Són utilitzades com a mascota, encara que es necessita un permís especial perquè puguin estar a les llars. Els encanta prendre el sol, furgar i banyar-se. Han d’estar a l’aire lliure i amb abundant aigua neta perquè puguin refrescar-se.

  • Tortuga de potes vermelles

Aquestes tortugues procedeixen de l’Amèrica Central i poden arribar a mesurar aproximadament 36 cm en captivitat, encara que varia segons el seu hàbitat. La seva closca és de color marró fosc amb el centre d’un to groc. Són de potes vermelles o, en alguns casos, ataronjades.
La correcta alimentació de les tortugues de terra
Les tortugues de terra s’alimenten entre 2 i 3 vegades per setmana. Han de tenir una dieta sana i equilibrada, sense excés de fibres, depenent del seu hàbitat i grandària. La seva dieta és omnívora així que s’alimenten a base de fulles, flors, fruites, hortalisses, cucs i grills, entre d’altres insectes. Cal que tinguin un espai amb abundant aigua perquè puguin prendre i refrescar-se lliurement.
Tenint en compte la seva dieta, és important nomenar alguns dels aliments que hem d’evitar donar-los a les tortugues de terra. Entre ells, podem trobar; patates, grans, lactis, blat de moro, bambú, cítrics, espàrrecs, dàtils, espinacs, plàtans, raïm, o un altre aliment que generi algun efecte negatiu en la tortuga al moment de ingerir-lo.

Malalties més comuns que pateixen les tortugues de terra

Com tots els éssers vius, les tortugues de terra també solen patir de certes malalties, aquestes són algunes de les més comunes i freqüents:
Inflamació en els seus ulls: Pot ser produïda per aigües contaminades i / o espais de poca higiene, també per falta de vitamines; en aquest cas, se li neteja els ulls amb solució fisiològica. Si no millora, el més probable és que tingui una infecció pel que es recomana portar-la al veterinari d’espècies exòtiques.
Piramidismo: És la deformació o inflor de la seva closca, això passa quan les tortugues no reben freqüentment banys d’aigua o sol directe. També, podria ser per una alimentació inadequada. Per això no hi ha algun tractament, per si es detecta des de l’inici caldrà dedicar-li més cura referents a l’abans esmentat.
Problemes de mossegada o rascades: Moltes vegades això sol ocórrer si en l’espai hi ha més de dos tortugues, o algun altre animal que pugui causar-li danys. En aquest cas, cal supervisar i revisar sovint a les nostres mascotes. D’arribar a tenir alguna ferida s’ha de rentar amb suficient aigua la zona i netejar amb algun antisèptic; si cal, cobrir la ferida amb gasa o benes.
Fractures de la closca: És important aclarir que les fractures o ferides de la closca són diferents, depenent de la seva gravetat. Es desinfecta la ferida amb cura per observar amb més detall el dany causat. El recomanable en aquest cas, és portar-lo de urgència a la clínica veterinària.
Esternuts i tos: Es tracta d’infeccions d’origen víric, bacterià o fúngic que produeixen secreció nasal, estat de somnolència malaltissa, pèrdua de gana, excés de mucositat per via oral i fins i tot panteix en les tortugues. Es produeix per falta de vitamines o a conseqüència d’una mala higiene en l’espai on es trobi l’animal.
Herpes-virus: És la malaltia més terrible que pateixen les tortugues de terra. Es contagia per contacte sexual només entre tortugues. Es diagnostica en observar mucositat blanquinosa, ulls irritats, plaques de pus, sagnat bucal. Aquests símptomes s’assemblen a l’estomatitis aguda i no tenen cura alguna.

Suggeriments i recomanacions per a la cura de la tortuga de terra

Si té una tortuga de terra com a mascota, suggerim mantenir-la en un lloc ampli i amb suficient terreny vegetatiu, abundant aigua i on pugui prendre el sol, simulant el seu hàbitat natural, tenint molt en compte la higiene de l’espai.
Perquè la seva tortuga tingui una vida saludable, us recomanem, entre altres coses, donar-li complements vitamínics, calci, llumins, minerals, i portar-la freqüentment al fet que la revisi el veterinari especialitzat en animals exòtics.
Si observem que la nostra tortuga de terra està patint símptomes com diarrea o restrenyiment, el més adequat és que canviï la seva dieta alimentària. En cas de patir diarrea, pot ser causa d’una mala digestió, de manera que haurem de disminuir els aliments amb fibres i l’excés de fruites.
En cas d’error de restrenyiment hem de fer tot el contrari, donar-li una dieta rica en fibres, fruites i molta aigua fins a aconseguir la seva millora.
El calci és l’element principal perquè la closca de la tortuga de terra creixi sa i fort, per aquesta raó, és molt important que les tortugues mantinguin una dieta rica en aquest i altres minerals. Tampoc es pot deixar passar per alt que les tortugues que viuen en captivitat o com a mascotes en espais tancats, han d’estar exposades al sol mínim 15 minuts al dia, ja que la llum solar intervé en la fixació del calci.
És important ressaltar que, com tots els rèptils, la tortuga de terra és portadora de salmonel·la, fàcilment transmissible als éssers humans. Per això, cal mantenir una higiene correcta, i així evitar el contagi.
La salut general de les tortugues de terra està relacionada a la freqüència d’interacció amb el seu entorn natural, és a dir, si prenen sol i es banyen a l’aigua. Les tortugues són rèptils que tenen la closca com el seu millor defensa, protegir mitjançant una bona alimentació i exposició mínima al sol garantirà una vida prolongada i saludable.

El ili paralític en els conills

L’ili paralític és una malaltia digestiva comuna en els conills. Coneguda també com estasi gastrointestinal, es manifesta amb disminució del peristaltisme de l’intestí, és a dir, la paralització dels moviments intestinals.
Una de les seves causes pot ser per la presència d’un objecte estrany (tela, plàstic, pèl, etc.) que s’ha encallat. Una altra, quan l’animal deixa de menjar per estrès o quan és alimentat amb una dieta inadequada, que dificulta que el procés de digestió s’efectuï correctament.

Símptomes del ili paralític

Si un conill està patint de ili paralític ho pot manifestar de diverses maneres:

  • Reducció o pèrdua de gana.
  • Disminució en la secreció de femta.
  • Comportament decaigut.
  • Impossibilitat per caminar.
  • Dolor al tacte abdominal.
  • Cruixit de dents o bruxisme per expressar el dolor.
  • Fort respiració.

S’ha de portar a l’animal d’urgència al veterinari per diagnosticar amb exactitud, a través de raigs X i mesurant el nivell de glucosa a la sang, si estan obstruïts els intestins o és una altra la causa de la patologia.

Tractament del ili paralític en els conills

Per millorar la salut intestinal del conill, el tractament consisteix en la ingesta d’analgèsics per calmar el dolor, així com l’aplicació de fluidoteràpia, per tal d’equilibrar els volums de fluids interns.
L’estimulació al tacte és una pràctica que se li fa a l’animal i que consisteix en una sèrie de massatges constants per estimular el procés d’evacuació d’excrements.
En els casos més greus, on l’obstrucció sigui persistent després d’haver realitzat els tractaments recomanats pel veterinari, la intervenció quirúrgica del conill és l’únic tractament per a donar fi a la seva malaltia.
Antibiòtics com la enrofloxacina, sulfamides i metronidazol són els més recomanats pels especialistes. Amb el subministrament dels mateixos, s’evita la propagació de bacteris secundàries al quadre de estasi intestinal.
Aquesta patologia afavoreix l’aparició d’úlceres gàstriques i una manera d’evitar-ho és subministrant protectors gàstrics como ranitidina 3-5 mg / kg, sucralfato 25 mg / kg o cimetidina 5-10 mg / kg.
Si es descarta una obstrucció, és viable estimular la mobilitat intestinal amb fàrmacs com els procinètics.

Alimentació adequada per atacar d’arrel el ili paralític

És important mantenir al conill hidratat i amb una alimentació equilibrada, rica en fibres essencials, per al funcionament òptim del seu organisme. El fenc és fonamental ja que ha de significar el 80% de la dieta. La resta es complementa amb verdures fresques i racions controlades de fruites sempre crues.
Aquest aliment és molt important ja que la seva manca és causant de malalties com ili paralític o degeneració de les dents. Constitueix la font principal de fibres per mantenir la salut dels conills en òptimes condicions.
En el cas dels aliments processats, cal tenir especial cura que no es converteixin en la seva dieta habitual. És a dir, els aliments per a gossos i gats no són recomanats per ser alts en carbohidrats i components perjudicials, com els conservants i químics, que afecten l’equilibri de nutrients.
Tingues en compte que els fruits secs, els llegums i els cereals, l’enciam iceberg, coliflor, carn, els làctics, i la fruita en almívar són nocius per a la salut.

Tot el que et cal saber sobre els agapornis

Són coneguts com els ocells inseparables o els ocells de l’amor, pertanyen a una espècie nativa de l’àfrica i la seva bellesa ha enlluernat a molts; ens estem referint als agapornis, un tipus d’au molt sociable que està present en moltes llars del nostre país. Si vols conèixer al detall les cures que has de tenir en la seva criança, aquí t’expliquem tot el que has de saber sobre els agapornis.

D’on provenen i tipus d’agapornis

L’agapornis és un au que pertany a la família dels lloros, originària de diferents zones del continent africà. El seu nom deriva de les paraules gregues àpat, que significa afecte i ornis, que significa au, d’aquí el seu apel·latiu d’ocell de l’amor. La seva naturalesa sociable i inseparable fa que, en parella, es manifestin molt afecte junts, arraulint i arreglant les plomes l’un a l’altre.
En total són 9 espècies, entre les quals, la més coneguda és el agapornis roseicollis, que es caracteritza per presentar les plomes del cos en color verd i la cara vermella. Sol mesurar entre 15 i 17cm i no presenta anell ocular. Una altra espècie molt comú és el agapornis personata, que és una mica més petit i té com a característica principal una cara fosca i un anell ocular blanc.
L’agapornis lilianae és un dels més petits, aconseguint tot just els 13 cm d’alçada; té la cara ataronjada i mostra anells oculars blancs. Per la seva banda, el agapornis fischeri mesura al voltant de 14 cm i la seva principal diferència és el color vermell del seu bec. En general, totes les espècies d’agapornis mostren una cua curta i un plomatge molt colorit.

Característiques dels agapornis

La característica principal dels agapornis és la seva facilitat per socialitzar tant amb els éssers humans com amb altres aus i les de la seva pròpia espècie. A més, solen manifestar amb facilitat el seu estat d’ànim, sent relativament senzill identificar quan estan tranquils, molestos, alegres o tristos.
La seva expectativa de vida és d’uns 12 anys, encara que, depenent de la seva alimentació i de les cures que hagin rebut, poden arribar a assolir els 14 o 15 anys d’edat.
Una de les preguntes més habituals és com saber si l’au és femella o mascle ?. Una manera de saber-ho és per la seva grandària; els agapornis mascles solen ser més petits que les femelles degut, principalment, a l’esforç que comporta posar els ous. A més, els ossos de la pelvis de la femella estan més separats que els del mascle, mostrant un aspecte més arrodonit.
També, és possible identificar diferències en el cap de la femella, que és més arrodonida que la del mascle; igualment, el pic de la femella és més prominent. Quant al caràcter, les femelles són més territorials i es mostren molt més agressives amb altres aus que els mascles.

¿Com ha de ser la gàbia dels agapornis?

És molt important saber les característiques que ha de tenir la gàbia on habitaran els agapornis. La mida ha de ser prou ampli com perquè l’au tingui la llibertat de volar i desplaçar-se amb tranquil·litat. Les dimensions ideals dependran de la quantitat d’aus, però, cal saber que, per a una parella, una gàbia de mesures 100x50x50cm serà suficient.
Un punt clau és evitar les gàbies rodones i donar-li preferència a les rectangulars. Això es deu al fet que els agapornis necessiten tenir un punt de referència per a sentir una major tranquil·litat i confiança. A més, cal tenir cura que la distància entre els barrots no sigui major als 1,5 cm, per tal de prevenir que el seu cap quedi atorada entre ells.
Es recomana utilitzar una reixeta inferior a les gàbies, amb la finalitat d’evitar que els agapornis mengin el que s’hagi caigut i que estigui en contacte amb la seva femta. Una base de paper de diari o terra especial per a aus ajudarà a facilitar la neteja.
La neteja de les seves gàbies és fonamental per a la seva tranquil·litat, ja que aquests animals són molt nets. La freqüència de neteja haurà de ser setmanal, desinfectant la gàbia en la seva totalitat amb l’ajuda d’un drap humitejat en una quantitat limitada d’hipoclorit de sodi, sent necessari esbandir amb aigua i deixar-seca al final.

Cures dels agapornis

Els agapornis són aus que necessiten una temperatura d’entre els 18 ° C i 25 ° C, de manera que és ideal que la gàbia estigui ubicada a l’interior de la casa. No obstant això, això dependrà de la zona en la qual es cria evitant els corredors i els corrents d’aire. Els murs que fan cantonada solen ser els llocs ideals per col·locar les gàbies, ja que eviten les ràfegues de vent i li brinden una sensació de seguretat a les aus.
Quant a la seva alimentació, cal que portin una dieta equilibrada, composta, principalment de pinso, llavors de escaiola, Cárcamo, mill groc, mill blanc i llinosa. Altres compostos que incloguin blat sarraí, civada pelada i negret, poden complementar la seva alimentació. També, es poden incloure, en porcions picades, maduixes, pomes, peres, fulles d’enciam i mongetes tendres, encara que amb menor freqüència.
Entre les malalties més comunes que se’ls presenten, trobem la acariasis respiratòria, el refredat, els quadres d’asma, o algunes que ataquen el seu sistema digestiu, com l’enteritis, colibacilosi o la disenteria. La manca de vitamines li produeix la muda anòmala, en què les plomes se’ls comencen a caure o llueixen desordenades.
Altres patologies menys comuns són la psitacosi o la salmonel·losi. En tots els casos, cal anar a la consulta del veterinari especialitzat en animals exòtics perquè determini les accions que s’hauran de seguir per a la seva cura.
Els agapornis són aus molt llistes i ideals per criar i ensinistrar, especialment des de la primerenca edat. A més, són molt afectuosos i divertits, pel que són excel·lents per tenir-los com a mascotes. Amb les cures adequades, és una excel·lent decisió tenir-los a casa.