Category: Animals exòtics

Si bé totes les aus domèstiques tenen la capacitat de picar i causar enrenou, certes espècies tendeixen a ser més amigables i gentils que altres. Quan estan ben domesticades i cuidades, aquestes aus poden ser molt afectuoses amb els seus cuidadors i no tenir intenció de mossegar. Algunes són força actives, mentre que d’altres mantenen una disposició més relaxada. Aquí hi ha 8 de les aus domèstiques més amigables del món.

• Lloro capçal blau

Bells i de veu suau, els lloros capçal blau s’han guanyat la reputació de ser algunes de les aus de companyia més amables. Tot i que són molt intel·ligents i prosperen en entorns socials, tendeixen a ser més independents que altres espècies. En general, això els fa una mica menys malhumorats que les espècies de lloros que exigeixen més atenció. Els lloros capçal-blau, també coneguts com Pionus, són aus molt actives i enèrgiques.

• Colom

Els coloms són vistes com a símbols de pau i amor a tot el món, per la qual cosa no hauria de sorprendre que els col·loquem entre les espècies d’aus més gentils. De fet, aquestes aus tranquil·les i de temperament dolç són excel·lents aus domèstiques. Toleren bé ser manipulades i no exigeixen l’atenció dels cuidadors.

• Periquito

Els periquitos són una altra gran opció per a aquells que busquen un amic emplomat molt suau i amb actitud amigable. Si bé poden picar quan estan molestos, els seus diminuts becs amb prou feines poden causar molt de mal. I amb l’entrenament i el maneig adequats, les mossegades de periquitos poden convertir-se en una cosa força poc habitual. A aquestes aus tan socials els encanta passar temps amb els cuidadors i es delecten jugant amb joguines o fins i tot aprenent a parlar.

• Guacamai jacint o guacamai blau

Encara que és el més gran dels guacamais, la personalitat dolça del guacamai jacint ho fa dels nostres favorits. Aquestes aus tenen becs grans i una mica intimidants que són capaços de trencar fins i tot les closques d’un coco. Però els guacamais jacint criats adequadament no tendeixen a atacar o picar amb tanta freqüència o facilitat com moltes altres espècies de lloros.

• Pinsó

Amb els pinsans, són els seus cuidadors els que han de ser curosos, ja que són ocellets força fràgils. En la majoria dels casos, als pinsans és millor no agafar-los. Aleshores, si el fet de no poder agafar les teves aus amb les mans no és important per a tu, pots considerar tenir la teva pròpia bandada petita de pinsans. Proporciona als pinsans un espai el més gran possible perquè puguin fer exercici i gaudir dels seus agradables cants durant tot el dia.

• Lloro eclèctic

L’eclectus, o lloro eclèctic, és una mena de lloro gran que se’l coneix com una au molt afectuosa. Aquestes aus milloren en la socialització gràcies als seus cuidadors i i fins i tot es poden posar geloses si senten que estan sent ignorades. Algunes persones diuen que un eclectus mascle és més afable, mentre que una eclectus femella pot tornar esquerpa, especialment si està niant. Però les femelles també tendeixen a manejar millor l’estrès, cosa que pot fer que siguin menys propenses a atacar.

• Periquito rosat

Natius d’Austràlia, els periquitos rosats tendeixen a ser aus de companyia amables i de bon caràcter, especialment quan són alimentats a mà des de bebès. En general, són més actius i xerraires a l’alba i al vespre, i romanen força tranquils durant la resta del dia. Encara que són aus socials, generalment no exigiran la teva atenció en excés.

• Cacatua

Durant molt de temps, les cacatues han estat aus de companyia populars pel seu comportament afectuós i gentil. Aquestes aus són juganeres i actives, i els encanta xiular i imitar els sons domèstics. Encara que una cacatua que no ha estat domesticada adequadament pot ser àgil, l’espècie generalment és molt amigable amb les persones i la tolera que la sostinguin.

Tens alguna d’aquestes aus a casa? Explica’ns quina i la teva relació amb ella!

Amb el seu adorable pelatge i la seva naturalesa afectuosa, els conills poden ser mascotes meravelloses. Són animals tranquils que adoren els seus amos i fins i tot poden ser entrenats per fer alguns trucs. Tot i això, els conills requereixen més atenció i cura del que la gent sol esperar, tant com un gos, en molts sentits.

Amb una esperança de vida de 7 a 10 anys, els conills domèstics són companys de vida a llarg termini. Continua llegint per esbrinar si un conill és la mascota adequada per a vostè i la família.

Com s’alimenten els conills?

Els conills són herbívors, només mengen plantes, i tenen sistemes digestius sensibles. El fenc és el principal aliment bàsic de la seva dieta. Atès que els conills són rosegadors, hi ha d’haver fenc disponible en tot moment. Pots combinar una o dues tasses amb vegetals verds frescos com col, enciam, bròquil i api amb una petita quantitat de menjar especial per a conills dues vegades al dia. Les pastanagues, els tubercles i les fruites s’han d’oferir amb moderació com a llaminadures.

On han de viure els conills?

Els conills domèstics requereixen un espai propi que sigui segur, net i espaiós. Pel que fa a la seva conillera/gàbia, ha de tenir espai suficient per moure’s amb facilitat i comoditat. La gàbia ha de tenir una àrea destinada per al menjar, una àrea per a les deixalles, una secció per dormir i espai per moure’s i fins i tot jugar. Es pot entrenar els conills perquè usin una caixa de sorra per fer les seves necessitats, que s’ha de netejar almenys cada dos dies.

Com mantenir feliç un conill?

Els conills són animals socials i poden posar-se de mal humor si els hi deixes sols per molt de temps. Encara que els encanta cridar l’atenció, als conills no els sol agradar que els aixequin o els sostinguin. En general, no són la millor opció de mascotes per a famílies amb nens petits, ja que són fràgils i poden lesionar-se o mossegar si s’espanten. Els conills gaudeixen d’activitats que inclouen cavar, mastegar, explorar.

Els conills poden conviure amb altres mascotes?

Els conills són animals de presa, per la qual cosa els amos ho han de pensar dues vegades abans d’ajuntar els conills amb depredadors com gossos o gats. Aquestes mascotes poden conviure, però cal temps i esforç per socialitzar-les adequadament. Un gos adult ben entrenat o un gat tranquil són els més propensos a portar bé amb un conill, encara que sempre han de ser supervisats quan estiguin junts. La millor opció per a la socialització és aconseguir dos conills perquè puguin satisfer les necessitats de joc i de companyia de l’altre.

Quina atenció veterinària necessiten els conills?

Esterilitzar o castrar el teu conill és probablement la decisió més encertada que puguis prendre per garantir la salut de la teva mascota. Es recomanen visites anuals per inspeccionar el pelatge, les dents, els ulls, les orelles i el pes. És fonamental veure un veterinari que s’especialitzi en animals petits, com el nostre equip a l’Hospital Veterinari Glòries. Si decideixes que un conill és la mascota adequada per a tu i la teva família, tingues en compte tots els consells que et donem.

Saps què són els animals exòtics? Estàs pensant en fer-te’n algun, però no tens clar si pots tenir-lo a casa? Aquest article és definitivament per a tu. Descobreix què són els animals exòtics i què diu la llei, en aquest cas a Espanya, sobre la tinença d’animals exòtics a casa.

Què s’entén per un animal exòtic?

La definició dun animal exòtic pot variar segons el context. Hi ha diverses definicions i usos comuns del terme “exòtic”, però determinar una definició exacta és una cosa difícil. En moltes situacions, un animal exòtic es defineix vagament com qualsevol animal que no sigui un gos, un gat o un animal de granja. Això inclou moltes espècies diferents d’animals, incloses les mascotes petites, les aus, els rèptils, els peixos i els amfibis, a més d’aquells animals que es veuen amb menys freqüència com a animals de companyia, com els primats, els porcs vietnamites i els grans felins.

Però, per a nosaltres, la definició més exacta sobre què és un animal exòtic va una mica més enllà… Els animals que normalment anomenem exòtics són espècies que de manera natural no estarien en un territori determinat, però que per circumstàncies fortuïtes o intencionades acaben vivint lluny del seu hàbitat natural. I aquest darrer punt, és per a nosaltres la clau de l’assumpte i per la qual Hospital Veterinari Glòries no recomana la tinença d’animals exòtics a la llar, ja que, fora del seu hàbitat (legalment o il·legalment) resulta complicat oferir totes les cures i cobrir necessitats de l’animal en qüestió.

Què diu la llei respecte a tenir un animal exòtic a casa?

El fet és que no hi ha una normativa universal sobre la tinença d’espècies exòtiques com a animals de companyia dins de les llars. Cada país té la llibertat de legislar sobre aquest assumpte respecte a les seves necessitats de protecció sobre la seva fauna autòctona, bloqueig davant d’espècies invasores, protecció de la ciutadania i precaucions sobre la salut pública.

Això vol dir que no a tots els països està permès la tinença domèstica d’animals exòtics. Per tant, és possible que a Espanya sí que es permeti tenir una espècie com a mascota, quan en un altre país com Itàlia o el Regne Unit estigui prohibit.

Abans de prendre la decisió d’adoptar un animal exòtic, us aconsellem pensar-ho bé i indagar sobre les espècies que estan prohibides al vostre país. Esbrina també si poden o no viure en captivitat a domicilis propis o si la seva compra està penalitzada legalment.

No aconsellem adquirir animals exòtics, però encara menys fer-ho mitjançant Internet o venedors particulars sense tenir en ordre els permisos necessaris. Podries estar sent còmplice del trànsit il·legal d’espècies assilvestrades.

I a Espanya, com s’afronta la tinença d’animals exòtics? Quins són els animals exòtics prohibits com a mascota?

La llei al territori espanyol diu:

“La Llei del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat (llei 42/2007) preveu que la introducció d’espècies invasores al territori de la península Ibèrica es considera una infracció greu o molt greu.” Llei (42/2007)

Les lleis espanyoles aplicables en aquest tema castiguen els que mantinguin en captivitat a determinades espècies, o facilitin la seva introducció al país, podent ser sancionats amb multes des dels 600 fins a 2 o 3 milions d’euros (sempre segons l’espècie i gravetat del dany que ocasiona als ecosistemes autòctons)

A continuació, podràs veure algunes de les espècies invasores a Espanya que no es poden tenir com a mascotes:

• Granota bou.
• Gripau comú asiàtic.
• Guatlla.
• Rossinyol japonès.
• Ossos rentadors.
• Tortuga galàpag.
• Cotorra argentina.
• Cobra real i diverses espècies de serps verinoses.
• Diverses espècies de cargols.

A més, és important esmentar que la llei espanyola sobre els animals exòtics també prohibeix mantenir animals exòtics amenaçats d’extinció com a mascotes. Si de manera accidental trobes un animal ferit o rescates una espècie invasora, és important trucar de seguida a les autoritats corresponents, que en aquest cas seria el SEPRONA d’Espanya.

El llistat d’animals exòtics il·legals a Espanya es revisa i s’actualitza periòdicament, a mesura que s’introdueixen noves espècies als nostres ecosistemes. Per exemple, sabem que en la darrera actualització, aprovada pel Consell de Ministres, s’hi han inclòs noves espècies: el porc vietnamita, la pitó reial o la tortuga de la península.

Si tens una d’aquestes mascotes, ho has de comunicar immediatament a la teva comunitat autònoma.

Des de tortugues fins a serps, els rèptils són sorprenentment magnètics i molt entretinguts de tenir cura. Assegurar-se que el teu amic d’escates tingui el menjar adequat a la seva disposició és tan important com tenir cura de la teva dieta.

Actualment, s’estima que hi ha més de 10.000 espècies diferents de rèptils al planeta, des del cocodril devorador de carn fins a la tortuga amant de l’enciam. No existeix tal cosa com una dieta de rèptils “exclusiva”.

Per això, si tens un rèptil a casa, és important saber quin menjar és millor per a ell. Vegem què poden menjar els rèptils segons la classe!

Diferents dietes per a diferents rèptils

Cada mena de rèptil menja una dieta lleugerament diferent. Fem una ullada a alguns dels aliments que normalment menja cada grup de rèptils.

Què mengen les serps?

La majoria de les serps són carnívores o insectívores. Necessiten menjar carn i no mengen fruites o verdures majoritàriament. Per això, la majoria de serps mengen una combinació de:

• Insectes de totes les formes i mides.
• Rosegadors.
• Altres rèptils.
• Aus.
• Mamífers més grans.
• Ous, encara que no és gaire comú.

Probablement, alimentarà la teva serp amb rosegadors perquè són, de bon tros, la forma més fàcil d’alimentar un rèptil captiu. Aquests poden estar congelats, acabats de caçar o vius. Aneu amb compte en alimentar la vostra serp amb preses vives; les preses vives podrien atacar o ferir les serps. Si vols alimentar la teva serp amb preses vives, assegura’t que la serp pugui menjar-se la presa; altrament, retira l’animal viu de l’entorn de la teva serp si no mostra interès després de 10 a 15 minuts.

Altres serps no menjaran menjar a no ser que aquest s’estigui movent, cosa que significa que no hi ha opcions per evitar rosegadors si tens un rèptil carnívor. Si et fa por alimentar-lo amb ratolins congelats o vius, considera no tenir una serp carnívora com a companya.

Què mengen els llangardaixos?

Els llangardaixos són un grup variat. La majoria dels llangardaixos més petits són majoritàriament insectívors. No obstant això, altres espècies de llangardaixos poden ser herbívores o omnívores (tant carn com verdures). Alguns llangardaixos grans són veritables depredadors i mengen mamífers més grans amb facilitat, però no són comuns a les llars.

Els llangardaixos insectívors són probablement una millor opció si et sents còmode donant menjar grills però no rates al teu rèptil.

A la natura, els llangardaixos poden menjar:

• Una àmplia varietat de cucs, aranyes, escarabats, mosques i altres insectes.
• Insectes.
• Altres animals petits com ocells petits, ratolins nadons o sargantanes petites.
• Ous.
• Fruites i verdures.
• Preses més grans, depenent de la mida de la sargantana.

Els exemples de llangardaixos insectívors de mascotes inclouen geckos lleopard i eslizons de cua llarga. Les iguanes, un altre llangardaix usual a les llars, són majoritàriament herbívores.

Què mengen les tortugues?

Els pacifistes del món dels rèptils, les tortugues d’aigua i terrestres, generalment no mengen carn ni insectes. Aquests animals prefereixen menjar coses que no puguin escapar, com ara:

• Enciam, fulles de remolatxa i altres verdures de fulla verda.
• Una varietat de fruites, incloent pomes, melons i mànecs.
• Flors.
• Una àmplia varietat d’altres verdures.
• Algunes tortugues aquàtiques mengen peixos o insectes.

Les tortugues són una excel·lent opció si no estàs còmode amb la idea que altres animals morin per alimentar la teva mascota. Les tortugues terrestres i d’aigua sovint tenen necessitats nutricionals complexes perquè van evolucionar per menjar aquesta varietat. A molts rèptils omnívors els va millor prendre un suplement vitamínic o grànuls per augmentar els àpats frescos.

Alguns exemples comuns de tortugues a llars són la tortuga russa i la tortuga omnívora d’orelles vermelles.

Esperem que aquests consells us hagin servit d’ajuda per saber què donar de menjar, i què no, al vostre rèptil. I recorda, al nostre Hospital Veterinari Glòries comptem amb especialistes en animals exòtics disposats a cuidar la salut de la teva mascota. Truca’ns!

Un bon aquari ha de mantenir l’aigua neta, i fer-ho requereix mitjans adequats per filtrar l’aigua, eliminar els contaminants i purificar l’aigua. Queda’t amb nosaltres per saber-ho tot sobre com triar bé un sistema de filtre pel teu aquari!

Com es pot filtrar l’aigua d’un aquari?

Tècnicament, hi ha tres mitjans per filtrar l’aigua de l’aquari:

• La filtració biològica es refereix al procés mitjançant el qual els bacteris beneficiosos descomponen l’amoníac i el nitrit i els transformen en nitrat compost, que és molt menys tòxic. Perquè els bacteris beneficiosos prosperin, es necessita aigua rica en oxigen, així com una superfície a la qual els bacteris puguin adherir-se, com ara roques o sorra. Tots els aquaris han de tenir algunes disposicions per a la filtració biològica, i amb poblacions de peixos molt petites, això per si sol podria ser suficient per mantenir l’aquari en bon estat. No obstant això, a la majoria dels aquaris, la filtració biològica serà només un mètode que es combinarà amb altres. I què és un filtre biològic? El filtre biològic (de vegades anomenat biofiltre) en una peixera és un filtre de forma cilíndrica unit per tubs que permeten el pas de l’aigua. Aquest filtre serveix com a llar per als bacteris que descomponen les deixalles dels peixos per mantenir el medi ambient segur i no tòxic.
• La filtració química és un procés mitjançant el qual els additius químics eliminen les deixalles dissoltes de laigua. El mètode més comú per a la filtració química utilitza carbó activat.
• La filtració mecànica és el que la majoria de la gent considera veritable filtració: maquinària que elimina les partícules sòlides de l’aigua fent circular l’aigua i filtrant-la a través d’algun tipus de filtre d’aquari. És important comprendre que la filtració mecànica per si sola no és suficient, ja que no elimina ni converteix l’amoníac, el nitrat o el nitrit a l’aigua. La filtració mecànica serveix per eliminar les deixalles que suren lliurement abans que es descomposin en substàncies nocives i, perquè sigui beneficiós, el material del filtre s’ha de netejar o reemplaçar cada dues o quatre setmanes. A més de filtrar els contaminants de laigua, la filtració mecànica ajuda a moure laigua.

Per mantenir un aquari de manera efectiva, un filtre ha de fer passar tota laigua del tanc a través del filtre almenys quatre vegades cada hora. En triar un sistema, para atenció al tipus de filtració que ofereix: biològica, química o mecànica. Alguns sistemes combinen les diferents formes de filtració, amb diversos graus dèxit.

Tipus de filtre pel teu aquari

Hi ha 6 tipus de sistemes de filtració que pots triar:

Filtres de caixa o cantonada

També anomenats filtres de cantonada o filtres interns, aquests van ser els primers filtres d’aquari disponibles per a aquaris domèstics. Tot i que són menys comuns que en el passat, són molt econòmics i es poden carregar amb una varietat de mitjans filtrants. Molts filtres de caixa són unitats compactes que s’adhereixen al vidre dins d’un aquari, cosa que els fa adequats per a aquaris petits.

Alguns tipus requereixen una bomba daire i una línia daire per produir el moviment necessari per moure laigua a través del filtre. Aquests sistemes creen bombolles dʻaire que també milloren la filtració química i biològica.

Filtres de recipient

Són poderosos filtres mecànics per a aquaris que s’adapten millor a tancs de mida mitjana a gran. Com que els filtres del recipient es col·loquen fora del tanc, es poden amagar fàcilment darrere o sota el suport de l’aquari. Aquestes grans unitats proporcionen molt bona filtració mecànica, química i biològica. Els filtres de recipient estan pressuritzats per forçar l’aigua a través del medi filtrant, en lloc de permetre que flueixi a través d’ell com ho fan altres filtres.

Filtres diatòmics

Els sistemes diatòmics són filtres d’aquari especialitzats que “pulin” l’aigua eliminant partícules molt petites. En disseny, aquests són similars als filtres de piscina de terra de diatomees, que funcionen bombant aigua a través duna capa de partícules molt fines per netejar laigua.

Els filtres diatòmics es fan servir amb més freqüència en situacions temporals quan les partícules fines, com les algues diatòmiques, són un problema. Com que un filtre diatòmic es fa servir només per a situacions especials, alguns filtres estàndard es fabriquen amb inserits diatòmics perquè puguin complir una funció dual quan sigui necessari.

Filtres de potència

De vegades anomenats filtres penjolls, els filtres de potència són el tipus de filtre d’aquari més utilitzat, en gran part perquè ofereixen una excel·lent filtració mecànica, química i biològica simultàniament. El filtre de potència estàndard penja de la part posterior de l’aquari i succiona l’aigua mitjançant un tub de sifó. Són simples dinstal·lar i fàcils de mantenir. La filtració mecànica s’aconsegueix mitjançant l’aigua que flueix mitjançant un coixinet de filtre o fil dental. La filtració química la proporciona l’aigua que flueix mitjançant un filtre de carbó activat, i la filtració biològica l’ofereixen els bacteris beneficiosos que es formen dins del cartutx del filtre. Els filtres de potència es poden combinar amb una roda biològica per proporcionar més filtració biològica.

Filtres d´esponja

El filtre dʻesponja es col·loca sobre un tub dʻun capçal de potència o bomba dʻaire. A mesura que l’aigua és forçada a través seu, els bacteris creixeran i establiran una filtració biològica. Els filtres d’esponja també ofereixen filtració mecànica, encara que s’obstrueixen ràpidament si hi ha excés de deixalles. Són excel·lents per a tancs amb peixos massa joves, ja que l’esponja evita que aquests siguin succionats a través de la bomba.

Filtres de degoteig

També anomenats filtres humits/secs, els filtres de degoteig estan dissenyats per exposar l’aigua a la major quantitat d’aire possible. Això s’aconsegueix permetent que l’aigua de l’aquari degoti sobre un recipient amb mitjans, com boles de plàstic, fils o fil dental. Aquesta exposició a l’aire ia l’aigua fomenta grans colònies de bacteris beneficiosos que descomponen les deixalles. Aquests són especialment populars per als tancs daigua salada, però també sestà tornant cada vegada més populars en els aquaris daigua dolça. La filtració química es proporciona col·locant mitjans químics al filtre.
L’inconvenient més gran és el fet que s’obstrueixen amb força facilitat, però l’ús d’un prefiltre mecànic elimina o redueix aquest problema.

Coneixes algun altre tipus de filtre que sigui bo per instal·lar a aquaris? Deixa’ns les teves recomanacions en comentaris!

Els primats tenen un paper fonamental en els ecosistemes, fins i tot utilitzant els seus excrements per pol·linitzar. Aquesta és la raó per la qual la quantitat creixent d’espècies de micos amenaçades és tan alarmant com crítica.

En aquest article parlarem sobre les diferents espècies de micos amb més perill d’extinció.

Espècies de micos que viuen actualment en perill d’extinció

1. Lèmur gran del bambú

Endèmic de Madagascar, el lèmur del bambú està classificat com a perill crític d’extinció. S’associa amb el bosc tropical i la presència de bambú de canya gran. Aquestes zones es troben principalment en alçades mitjanes i altes, encara que també es pot trobar a les zones més baixes. S’estima que el 80% de la població del lèmur gran del bambú ha disminuït a causa de l’impacte de la tala i crema al seu hàbitat, a més de la caça directa. El canvi climàtic també té un impacte important en la modificació dels ecosistemes.

2. Sifaca sedós (Propithecus candidus)

També nadiu de Madagascar i també en perill crític, les estimacions indiquen que només queden uns 250 d’edat adulta. El seu hàbitat natural són els boscos humits de muntanya. L’impacte sobre l’espècie l’exerceixen les polítiques de tala i de crema del desenvolupament agrícola. La caça també és un problema, ja que s’utilitza per al consum humà com a tipus de carn d’animals silvestres.

3. Goril·la occidental

Un altre dels primats en perill d’extinció és el goril·la occidental. És un simi i tècnicament no és un mico, però entren a la categoria de Simiiformes. És típic d’Àfrica, especialment de països com Angola, Camerun, Congo i Nigèria. Es considera en perill crític, especialment a causa de la reducció de la subespècie del goril·la occidental de terres baixes.

Diversos factors han provocat la dramàtica situació a què s’enfronta aquesta espècie. El problema principal és la caça furtiva. Això passa amb diversos propòsits, fins i tot utilitzar-los per al consum de la seva carn, una acció que és completament insostenible. El virus de l’Ebola també ha provocat un descens important, així com els danys a l’hàbitat i les conseqüències del canvi climàtic.

4. Mono Dryas (Cercopithecus dryas)

Aquesta espècie és endèmica de la República Democràtica del Congo. S’enumeren a la categoria en perill d’extinció. És un animal enigmàtic, del qual es desconeixen diversos aspectes, cosa que requereix més investigació per entendre com ajudar les poblacions. Tot i això, se sap que habita en boscos humits, riberencs i pantanosos. La caça furtiva i la transformació de l’hàbitat per a la sembra són les causes principals de la pèrdua de població.

5. Gibó d’Hainan (Nomascus hainanus)

El gibon és originari de la Xina. A causa d’una disminució dràstica de la població del 80%, es considera perill crític, encara que actualment s’informa oficialment com a estable. Viu a ecosistemes de bosc muntà en àrees tropicals. Les principals amenaces són la caça, l’endogàmia per la disminució de la població i l’alteració de l’hàbitat.

Les aus no voladores són aus que han perdut la capacitat de volar a través de levolució. Hi ha més de 60 espècies d’aus no voladores, incloses les conegudes estruços, emús, kiwis i pingüins. Hi ha diverses aus, com els pollastres i alguns ànecs, que també han perdut la capacitat de volar. Totes aquestes aus no voladores són molt diferents, però totes tenen una cosa en comú: són aus amb ales que no poden volar.

Et presentem una llista de 10 aus que no volen, però també n’expliquem les principals característiques i les raons per les quals no poden volar.

Per què algunes aus no poden volar?

Ha de quedar clar que totes les espècies d’aus no voladores que hi ha actualment descendeixen d’antigues aus que tenien la capacitat de volar. Això vol dir que van perdre la capacitat de volar perquè en algun moment van haver d’adaptar-se al seu entorn per poder sobreviure.

Una de les raons per les quals algunes d’aquestes espècies van perdre la capacitat de volar va tenir a veure amb la manca de depredadors al seu entorn. Això explica perquè la majoria de les espècies d’aus no voladores són natives d’illes distants del continent, com Nova Zelanda, que no tenen depredadors. Volar es va tornar menys freqüent i innecessari amb el temps perquè requereix molta energia. De fet, el vol és la manera de locomoció més costós que hi ha a la natura.

Una altra raó té a veure amb el fet que algunes espècies que anteriorment havien estat més petites a la prehistòria van evolucionar per ser més grans per tal d’aprofitar les noves preses trobades al seu hàbitat. No obstant això, a mesura que creixien, es tornaven més pesats, cosa que els dificultava volar. La quantitat denergia necessària per volar augmenta en proporció a la mida del cos, per la qual cosa labsència de vol sol coincidir amb la massa corporal. Tot i això, és important aclarir que no totes les aus no voladores són grans, algunes són petites, com el kiwi.

Principals característiques de les aus no voladores

Quan parlem d’aus no voladores, hem de saber que cada espècie té les seves característiques i peculiaritats. De fet, en la majoria dels casos, les aus no voladores són molt diferents entre si. No obstant això, hi ha algunes característiques comunes que totes les aus no voladores tenen en comú:

• Els cossos estan adaptats per caminar.
• Els ossos de les ales són més petits que a les aus voladores.
• No tenen quilla al pit, un múscul que permet a les aus voladores batre les ales.
• Tenen un plomatge exuberant perquè no han de reduir el pes corporal.

Ara que coneixes algunes de les característiques més importants que tenen en comú totes les aus no voladores, és hora d’esmentar les espècies més representatives.

Noms d’ocells no voladors

A continuació, us mostrarem una llista amb els noms de 5 ocells populars que no volen. També t’explicarem les principals característiques de cadascuna d’aquestes espècies i algunes dades interessants que probablement no en sabies:

1. Estruç

Comencem la nostra llista d’aus no voladores amb la popular estruç (Struthio camelus), una au que viu a l’Àfrica. És l’au més gran i feixuga del món. Els estruços poden créixer fins a 2,74 m d’alçada i pesar més de 136 kg.

Com que no poden volar, han desenvolupat potes fortes i pot córrer fins a 89 km/h. Durant les seves carreres, les ales ajuden l’estruç a guanyar impuls i també serveixen per atordir els depredadors amb cops. Els estruços també usen les seves poderoses potes per expulsar altres animals per defensar-se.

2. Kiwi

A diferència dels seus congèneres no voladors, com el ñandú i l’estruç, el kiwi (gènere Apteryx) és una au petita, de la mida d’un pollastre. Hi ha 5 espècies, totes natives de Nova Zelanda. El kiwi té la particularitat que les seves ales són tan petites que amb prou feines es veuen, ja que queden amagades sota les plomes.

Són animals tímids, nocturns que s’alimenten de manera omnívora. A diferència d’altres aus, els kiwis tenen les fosses nasals a la punta del bec i no a la base.

3. Casuari

El casuari és un gènere d’ocells no voladors que inclou tres espècies diferents. Són comuns a Austràlia, Nova Zelanda i Indonèsia, on habiten selves tropicals i manglars. Es caracteritzen per tenir una coloració blava o vermella al coll que contrasta amb la resta del seu plomatge, que és negre o marró fosc. Però no et deixis enganyar pel seu bell plomatge perquè els casuaris són força pesats, l’únic ocell que pesa més és l’estruç. Els casuaris pesen al voltant de 35 kg. També són perillosos perquè tenen una arpa en forma de daga que pot créixer fins a 25 cm de llarg, al dit mitjà de cada peu.

4. Ànec vapor austral

Encara que la majoria de les espècies d’ànecs volen i, de fet, són grans voladors, l’ànec vapor (Tachyeres pteneres) és una au no voladora comuna a Amèrica del Sud, especialment a Argentina. Aquesta espècie és una nedadora excel·lent i passa la major part de la seva vida a l’aigua, on s’alimenta de peixos i mariscs.

Deuen el seu nom al fet que corren sobre l’aigua batent les ales com les rodes d’un vaixell de vapor. Els ànecs dels vaixells de vapor són notòriament agressius i se sap que participen en sagnants batalles per reclams territorials.

5. Corb marí no volador

Acabem la nostra llista d’aus no voladores amb el corb marí no volador, també conegut com corb marí de Galápagos (Phalacrocorax harrisi), és un corb marí endèmic de les Illes Galápagos, i un exemple de la fauna molt inusual allà.

El sistema d’aparellament és poliàndric, cosa que significa que una sola femella es pot reproduir amb diversos mascles. Mesura aproximadament aprox. 1 m de llarg i pesa entre 2,49 kg i 5 kg. Són animals de color negre i marró amb bec allargat i ales petites. Com passa amb altres corbs marins, les plomes d’aquesta au no són impermeables, i passa temps assecant les seves petites ales al sol després de cada immersió.

Si estàs pensant en tenir un ocell com a company, hi ha moltes espècies populars per triar, però totes tenen peculiaritats úniques de socialització que val la pena conèixer. Les espècies que brinden bona companyia als humans sovint requereixen molta atenció. Aquí et mostrem 5 dels ocells més populars per cuidar a casa teva.

1. Periquito

El periquito comú, o periquito, és una au meravellosa per a aquells que són nous en la criança d’ocells; són intel·ligents i juganers, i requereixen menys espai i manteniment que les espècies d’aus més grans. Els periquitos són força intel·ligents malgrat la seva petita grandària, i encara que la majoria s’acontenta amb xiular i cantar, se sap que molts aprenen paraules i frases. Aquests petits ocells resistents vénen en una varietat de bonics colors i la seva esperança de vida mitjana és de 12 a 14 anys.

2. Cacatua

Aquestes aus de mida mitjana són una delícia a l’hora de mantenir-los. De la família dels lloros, aquests ocells nadius australians són coneguts per les seves habilitats sorprenentment avançades per xiular i cantar. Si bé les cacatues són capaces d’aprendre a parlar, molts propietaris descobreixen que els seus ocells prefereixen xiular i imitar sons peculiars, com ara el timbre d’un telèfon. Aquestes aus es poden trobar en combinacions de colors cada cop més diverses i tenen una esperança de vida mitjana d’entre 15 i 20 anys.

3. Canaris

Els canaris són excel·lents ocells de companyia i molt populars a les llars. Atès que la majoria de les varietats fan només 12cm (o menys), els canaris requereixen menys espai que gairebé qualsevol altra espècie d’ocell a casa. A diferència dels lloros, que són de bec dur, els canaris es coneixen com a ocells de bec tou; i és que tenen becs una mica flexibles i cerosos.

Aquests ocellets prosperen en estols petits i generalment presten poca atenció als humans, cosa que els converteix en les mascotes perfectes per a aquells que estimen observar ocells, però volen una au de companyia que requereixi menys interacció. Un canari pot viure fins a 10 anys si està ben cuidat.

4. Agapornis

Els agapornis són una de les espècies de lloros més petites. Aquests colorits ocellets no s’han de passar per alt en favor dels lloros més grans i exigents, ja que són capaços de posseir tota la intel·ligència i personalitat del guacamai més gran. Aquests ocells són companys força tranquils, cosa que els fa ideals per als qui viuen en apartaments. L’Agapornis té una esperança de vida de fins a 20 anys.

5. Cotorra monjo

La cotorra monjo és en realitat un lloro petit. És ben conegut per la seva capacitat de construir un ampli vocabulari de paraules i frases. Com més parlis al voltant de la gàbia, més captarà aquest ocell les paraules i podrà imitar-les. Les cotorres monjo compten amb molta intel·ligència i són molt cantarines. A més, tenen una esperança de vida de 20 a 30 anys.

I tu? Tens una au a casa? Recorda que al nostre Hospital Veterinari Glòries de Barcelona comptem amb els professionals adequats per cuidar les teves aus i altres animals exòtics. Demana una cita i cuida la salut del teu company alat!

El lèmur és un primat de nas humit de la superfamília Lemuroidea que només es troba a Madagascar. La seva classificació ha estat controvertida, fet que ha donat lloc a la identificació d’una gran varietat d’espècies i el nombre de les quals ha canviat a mesura que avança la investigació. Actualment, hi ha moltes espècies de lèmurs que estan classificades com a perill d’extinció. Què està passant amb ells?

En aquest article aprofundim en el tema com una manera d’informar sobre el seu estat de conservació, però també per ajudar a crear consciència sobre la necessitat de protegir el planeta.

Els lèmurs estan en perill d’extinció?

Malauradament, a aquesta pregunta hem de respondre que sí: hi ha espècies de lèmurs que es troben en perill d’extinció. Enumerem ara algunes d’aquestes espècies que estan classificades com a perill crític, en perill o vulnerables per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN).

• Lèmurs en perill crític d’extinció:
• Lèmur nan de Sibree ( Cheirogaleus sibreei )
• Lèmur ratolí de Madame Berthe ( Microcebus berthae )
• Lèmur ratolí Bemanasy ( Microcebus s’estén )
• Lèmur ratolí marohita (Microcebus marohita)
• Lèmur de cap gris (Eulemur cinereiceps)
• Lèmur negre d’ulls blaus (Eulemur flavifrons)
• Lèmur de bambú de Lac Alaotra (Hapalemur alaotrensis)
• Lèmur de bambú daurat (Hapalemur aureus)
• Gran lèmur de bambú
• Lèmur rufo vermell (Varècia rubra)
• Lèmur rufo blanc i negre (Varècia variegata)
• Lèmur esportiu d’Ahmanson (Lepilemur ahmansonorum)
• Lèmur saltador de James (Lepilemur jamesorum)
• Lèmur saltador de Mittermeier (Lepilemur mittermeieri)
• Lèmur esportiu de cua vermella (Lepilemur ruficaudatus)
• Lèmur saltador de Sahamalaza (Lepilemur sahamalazensis)
• Lèmur esportiu del nord (Lepilemur septentrionalis)
• Lèmur saltador dels falcons (Lepilemur tymerlachsoni)
• Lèmur llanut de Bemaraha (Avahi cleesei)
• Lèmurs en perill d’extinció:
• Lèmur nan d’orelles peludes (Allocebus trichotis)
• Lèmur ratolí de Bongolava (Microcebus bongolavensis)
• Lèmur marró de collar (Eulemur collaris)
• Lèmur negre (Eulemur macaco)
• Lèmur esportiu d’Ankarana (Lepilemur ankaranensis)
• Lèmurs en estat vulnerable:
• Lèmur nan d’orelles peludes (Cheirogaleus crossleyi)
• Lèmur ratolí pigmeu (Microcebus myoxinus)
• Lèmur de cap blanc (Eulemur albifrons)
• Lèmur vermell (Eulemur rufus)
• Lèmur juganer de foca (Lepilemur seali)

Per què el lèmur està en perill d’extinció?

En resum, hi ha moltes espècies de lèmurs que estan en perill d’extinció, però totes estan interconnectades pel fet que els humans són responsables de la seva situació difícil. A continuació, explicarem les diverses causes de l’estat vulnerable actual del lèmur:

Destrucció de l’hàbitat

Les poblacions de lèmurs estan amenaçades per la tala massiva d’arbres per a la producció de carbó vegetal. Cal assenyalar que els lèmurs són generalment arborícoles, per la qual cosa treure’ls la coberta vegetal on viuen els perjudica de forma irreversible.

A més, hi ha altres raons darrere del deteriorament dels boscos de Madagascar:

• Els incendis forestals són un esdeveniment anual a aquests boscos.
• La desforestació també es practica per cultivar certs cultius agrícoles o per criar bestiar.

En tots dos casos, el resultat és el mateix: la pèrdua de vegetació i, per tant, un canvi dràstic a l’hàbitat dels lèmurs.

Caça furtiva

Altres amenaces per als lèmurs que els han portat a estar en perill d’extinció tenen a veure amb la caça, ja que algunes espècies es consumeixen com a aliment, mentre que d’altres es venen com a mascotes.

Algunes espècies han estat severament aniquilades, ja sigui per manca d’aliments, desastres naturals, etc. Un exemple d’això és el lèmur de cap gris (Eulemur cinereiceps), la població del qual es va desplomar el 1997 a causa d’un cicló que va exacerbar les influències antròpiques esmentades anteriorment.

Canvi climàtic

Diverses espècies de lèmurs es veuen afectades pel canvi climàtic, com el gran lèmur de bambú (Prolemur simus). Els lèmurs d’aquesta espècie no només estan afectats per les variacions climàtiques, sinó també per la disponibilitat d’aliment. El canvi climàtic perllonga les sequeres, cosa que perjudica el bambú (Cathariostachys madagascariensis), que és la seva principal font d’aliment.

Hi ha plans de conservació per als lèmurs?

Els lèmurs que estan en perill d’extinció són objecte d’alguns plans de conservació. En general, aquests plans depenen de la situació particular de cada espècie, encara que els problemes a què s’enfronten els lèmurs són comuns a totes les espècies. Fem una ullada als plans actuals:

Diverses espècies de lèmurs han estat incloses a la Convenció sobre el Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres (CITES), que té com a objectiu protegir les espècies en perill d’extinció a través de tractats amb diversos països. Per exemple, tots els lèmurs inclosos estan exclosos de la caça o captura i estan sota maneig especial. Alguns casos que s’inclouen són: El lèmur nan de Sibree (Cheirogaleus sibreei), el lèmur ratolí de Madame Berthe (Microcebus berthae), el lèmur de cap gris (Eulemur cinereiceps) i el lèmur negre d’ulls blaus (Eulemur flavifrons), entre altres.

Altres mesures per a la conservació dels lèmurs estan relacionades amb l’establiment d’àrees protegides als llocs on habiten aquests animals. En aquest sentit, certes àrees forestals són declarades reserves, la majoria de les quals són privades.

S’han proposat programes educatius per sensibilitzar nens i joves, com l’espècie de lèmur ratolí Madame Berthe (Microcebus berthae), que es considera un aparador en algunes zones de Madagascar.

També hi ha alguns programes especials de conservació, com el del gran lèmur bambú (Prolemur simus), per al qual es va crear el projecte Saving Prolemur simus. Aquest projecte va ser establert per organitzacions privades i membres de la comunitat.

La investigació per millorar la taxonomia ha de continuar en situacions en què queden preguntes per resoldre respecte a les subespècies, com el lèmur rufo blanc i negre (Varecia variegate).

Què es pot fer per evitar que el lèmur s’extingeixi?

Encara que s’estan prenent mesures, la llista d’espècies de lèmurs en perill d’extinció continua sent llarga i va en augment, cosa que demostra que encara queda molt per fer. En una situació tan complexa com aquesta, l‟acció dels governs és fonamental per aturar la progressió del perill d‟aquests animals. A més, els programes d’educació massiva són essencials, ja que involucrar les comunitats que habiten aquestes àrees sens dubte produirà més seguidors que participin activament en la conservació de les espècies de lèmurs.

Els canvis estacionals són comuns a la majoria dels ecosistemes i, en alguns casos, poden ser molt extrems. Els animals sovint es veuen afectats per aquests canvis, ja que els cicles de temperatura i de precipitació canvien al llarg de l’any. Aquests canvis afecten, entre altres coses, la capacitat de lanimal per aconseguir aliment o aigua. Per aquesta raó, els animals de sang freda, com els rèptils i els amfibis, han desenvolupat estratègies per sobreviure en condicions adverses repetides, com ara la brumació.

En aquest article parlarem sobre què és la brumació, quant dura, per què passa i us donem alguns exemples comuns d’animals que passen per aquest procés.

Què és la brumació?

Els animals ectotèrmics, també anomenats animals de sang freda, depenen de fonts de calor a l’ambient perquè no poden generar calor per si mateixos. La majoria d’aquests animals viuen a llocs on la temperatura és relativament constant, com les regions dels oceans abissals. No obstant això, alguns animals ectotèrmics també viuen en entorns on les temperatures fluctuen molt, cosa que els afecta directament.

Per fer front al descens de les temperatures, els animals ectotèrmics han desenvolupat comportaments com la brumació per regular-ne la temperatura corporal i garantir-ne la supervivència. Similar a la hibernació, es posen en un estat latent on el seu metabolisme s’alenteix. També redueixen el nivell d’activitat, la temperatura corporal, la freqüència cardíaca i la freqüència respiratòria com ho fan altres animals durant la hivernació. A més, tendeixen a amagar-se sota terra, en esquerdes i caus, per mantenir calents i segurs. Tot i això, els dies més càlids d’hivern, s’aventuren a sortir a buscar aigua.

Diferències entre brumació i hibernació

A la brumació, tant els rèptils com els amfibis alenteixen els seus processos metabòlics, però no es troben completament en un estat de son profund. Encara necessiten moure’s per obtenir una mica d’aigua i menjar per mantenir amb vida durant aquest temps.

Per contra, la hibernació és un estat de son prolongat i controlat en què la temperatura corporal i els processos fisiològics es redueixen al nivell més baix. Durant la hivernació, l’animal no necessita consumir menjar ni aigua perquè viu de les reserves acumulades durant els mesos anteriors.

De manera similar a la hibernació, la brumació permet que els animals conservin energia, però no tant com la hibernació.

Quan dura la brumació?

La brumació varia duna espècie a una altra i depèn de factors com ledat i lestat de lanimal. La durada de la brumació també varia d’una espècie a una altra, ja que és afectada per la durada de les baixes temperatures. Això vol dir que la brumació pot durar entre tres i sis mesos. Aquest estat de letargia es trenca quan comença l’augment de la temperatura.

Alguns exemples de brumació

Havent après que els rèptils i amfibis experimenten brumació quan baixen les temperatures, permeteu-nos mostrar alguns exemples d’animals que passen per aquest procés fascinant:

Culebra comuna

Depenent de lhàbitat, la brumació de la colobra comuna pot durar fins a 6 mesos. Tot i això, l’animal busca la llum solar directa els dies assolellats d’hivern. Aquesta mena de serp sol ser un animal solitari, però quan baixen les temperatures, és comú que s’arrauli amb els seus congèneres als caus d’altres animals, creant una major calor a través del contacte amb altres serps.

Salamandra de foc

Les salamandres de foc són un altre exemple d’animals que pateixen brumació. Aquest amfibi roman relativament inactiu en condicions extremes, ja sigui que la temperatura sigui alta o baixa, i, per tant, és més actiu durant la nit. Resideix principalment en caus i sovint escull el mateix lloc any rere any per arribar a aquest estat d’inactivitat.

Granota comuna

Quan els estanys i llacs es congelen a l’hivern, probablement et preguntis què passa amb les granotes que hi viuen. Com amfibis de sang freda, entren en brumació. Aquest procés sol tenir lloc sota laigua i en grups de molts de la mateixa espècie. Aquest estat de repòs varia segons la ubicació i la durada dels mesos dhivern.

Tortuga d’estany

La brumació a les tortugues és força comú, especialment en algunes espècies com les tortugues aquàtiques. Aquesta tortuga ha esdevingut una mascota molt popular i ara està àmpliament distribuïda en diversos hàbitats. Viuen vides semiaquàtiques i tendeixen a prendre el sol constantment per mantenir calents. Quan la temperatura de l’aigua baixa entre 15°C i 10°C, és molt probable que la tortuga entri en estat de brumació, ja que la temperatura ideal de l’aigua és de 28°C.