Category: Animals exòtics

El que has de saber en tenir una rata com a mascota

Malgrat ser un rosegador que causa aversió a moltes persones, la veritat és que cada vegada són més els que s’animen a tenir una rata com a mascota. I és que aquests petits animalons, amb molt mala fama al llarg de la història, són en realitat molt nets, afectuosos, divertits i molt intel·ligents.

Si estàs buscant criar una rata com a mascota, cal que tinguis en compte alguns aspectes molt importants per a la seva cura; per això, des d’aquest espai dedicat als animals, t’expliquem tot el que has de saber per cuidar a aquest indefens animal.

La criança de les rates

Sociables i molt actives, les rates solen viure en comunitat quan estan en el seu estat salvatge. Diversos estudis coincideixen que no els va bé la vida en soledat, tant, que poden sentir-se molt soles i deprimides si això passa.

A causa de la seva naturalesa gregària, la primera recomanació per a la seva cura és que estiguin relacionades amb altres de la seva mateixa espècie. Així, és ideal que, almenys, siguin criades en parella del mateix sexe, assegurant que mai sigui un mascle amb una femella.

Amb l’adequada companyia, les rates es mostraran molt alegres i juganeres. Són animalets als quals els agrada molt viure en caus. Solen escalar, córrer i saltar. És per això que l’ideal per a elles és allotjar-les en una gàbia vertical.

És aconsellable que la gàbia sigui de barrots i no de vidre i que estigui decorada amb joguines, túnels i hamaques. La ubicació ideal per a la gàbia és un ambient tranquil de la casa, allunyat del fred i dels corrents d’aire.

És usual que els primers dies notes certa desconfiança en el seu comportament; poc a poc s’aniran deixant anar i identificant al seu amo. Per escurçar aquest període, és convenient facilitar-los el procés d’adaptació de forma gradual.

Higiene i alimentació de les rates a la llar

Igual que els gats, les rates passen gran part del dia empolainant. Per això, no cal banyar-les molt freqüentment, n’hi haurà prou amb fer-ho en moments determinats, quan se’ls noti molt brutes. En el moment de banyar, podràs utilitzar un petit recipient amb aigua tèbia i sabó neutre.

Per fer les seves necessitats, les rates tendeixen a triar zones allunyades del lloc on juguen, mengen i dormen. És aconsellable utilitzar una cantonera amb substrat especial a fi de facilitar la higiene.

Resulta necessari mantenir en bones condicions d’higiene l’àrea que habiten. Per això, retira les restes d’excrements i de menjar cada dia i realitza una neteja profunda de la seva gàbia a mínim un cop per setmana.

Has de saber que la digestió de les rates és molt curta, és per això que mengen poques quantitats de menjar moltes vegades al dia. En aquest sentit, és aconsellable que tinguin petites dosis de menjar a la seva disposició en tot moment.

La seva alimentació està basada en verdures i fruites. Pots preparar porcions casolanes de bleda, carxofa cuita, arròs cru, carbassa, coco, espàrrec, espinacs, maduixa, mongeta verda, pastanaga, poma, meló, papaia, cogombre i pera.

Altres fruites com pinya, plàtan, síndria, tomàquet i raïm també són ben assimilades. Ocasionalment, poden consumir nous, remolatxa, coriandre, api o avellana.

Hauràs de tenir en compte que les rates no toleren certs aliments com la carxofa crua, el sucre, el moniato, albergínia, el cafè, la ceba, les prunes, el julivert, els raves, la col, les figues, el mànec, el kiwi , la iuca i les fruites cítriques.

Al mercat hi ha alguns pinsos per rosegadors que bé podrien ser utilitzats per a l’alimentació de les rates. No obstant això, cal consultar amb el veterinari sobre quin d’ells és el més aconsellat per a elles.

Tot i que les rates estimen el formatge, és recomanable limitar-ne el consum a causa de que els pot provocar obesitat. Hauràs tenir cura també que no consumeixin restes d’escombraries ja que poden afectar la seva salut.

Han de tenir sempre aigua neta i fresca disponible.

Problemes de salut habituals en les rates

Hi ha alguns símptomes que poden alertar sobre problemes de salut en les rates, per la qual cosa et recomanem que prestis atenció al seu comportament. Alguns dels símptomes més comuns són:

Embalums o altres protuberàncies a la pell.
Irritació, inflamació, enrogiment o descamació.
Picor constant, no deixen de gratar-se.

En cas que notis alguns d’aquests símptomes en les rates, hauràs portar-les a la clínica veterinària per a una revisió exhaustiva. Algunes espècies d’aquests animals són més propenses que altres a contraure malalties letals, sent el càncer una de les patologies més comunes que pateixen.

Qüestions a tenir en compte en criar rates

Hi ha alguns aspectes a considerar per aconseguir donar-los qualitat de vida a aquests rosegadors a la llar:

Assegura’t que comptin amb una gàbia prou àmplia com perquè puguin circular lliurement; uns 50cm de llarg com a mínim, encara que això depèn de la quantitat de rates a criar.
És recomanable col·locar joguines especials per a rosegadors a la seva gàbia, per tal de mantenir-les actives i entretingudes.
L’encenall de fusta és ideal per col·locar-la al fons de la gàbia, però, hi ha alguns tipus de fusta com el pi o el cedre que, en entrar en contacte amb l’orina de l’animal, desprenen substàncies tòxiques per a les rates.

Tenint en compte aquestes consideracions, podràs criar sense problemes a una rata com a mascota, garantint la seva bona salut i felicitat.

No dubtis a portar-la al veterinari especialitzat en el moment en què sospites de la presència d’alguna malaltia o patologia, recorda que aquests petits animalons són molt sensibles i poden desenvolupar problemes de salut en qualsevol moment.

5 animals exòtics que es poden criar a casa

Carpinchos, ajolotes, boes; existeixen algunes espècies d’animals que s’adapten perfectament a la vida a la llar. Moltes persones decideixen adoptar com a mascotes a animals poc convencionals, que criden l’atenció i que marquen la diferència, és per això que anem a presentar-te aquests 5 animals exòtics que es poden criar a casa, perquè puguis conèixer-lo i, per què no, animar-te a tenir-los al teu compte.

Cobaia: el conillet d’índies d’origen andí

La cobaia domèstica té les seves arrels en els Andes peruans, on és coneguda com cuy i la seva carn és molt apreciada dins de la gastronomia d’aquest país. No obstant això, a Amèrica del Nord ia Europa és comú adoptar-les com a mascotes, a causa de la facilitat amb la qual s’adapta a la vida amb els éssers humans.

L’espècie més comuna és l’americana, els exemplars del poden arribar a fer fins a 30 cm i pesar al voltant de 1kg. Presenten diferents colors que van des del blanc fins al negre, passant pel vermell, marró i crema.

La seva esperança de vida és fins als 8 anys. Són herbívors i la seva alimentació està basada en el consum de llavors, vegetals i hortalisses. Necessiten aportacions de vitamina C que el poden trobar a la mandarina, taronja i en els trossos de pebrot vermell.

La seva criança és relativament senzilla ja que no necessita grans espais per viure. Es reprodueixen qualsevol mes de l’any i els seus ventrades solen ser de dos a quatre cries que neixen després d’una gestació d’al voltant de dos mesos.

Carpa koi: el peix de la bona sort

Originari del territori asiàtic, la carpa koi és un peix ornamental molt popular a la Xina i el Japó. De caràcter pacífic i sociable, és un peix omnívor conegut per la seva longevitat, ja que pot arribar a viure fins als 20 anys, encara que hi ha registres d’exemplars que han arribat a sobreviure diverses dècades més.

En general, mesuren entre 60cm i 90cm i poden arribar a pesar 9 kg. Presenten una espina dorsal tancada i les seves escates són llargues i fines. Els mascles tenen l’aleta ventral molt més llarga que les femelles.

Aquests animals són considerats tot un símbol de l’amor i la virilitat al sud-est asiàtic. Els podem trobar en diversos colors, sent el vermell, negre, blanc i groc els més característics d’aquesta espècie.

Per a la seva cura, aquests peixos han de ser criats en estanys, piscines o jardins exteriors, no sent recomanable els aquaris petits pel fet que cada exemplar necessita, almenys, 1mt3 d’aigua per viure.

Boa arc de sant Martí: una de les serps més belles del món

Endèmica d’Amèrica Central, la boa arc de sant Martí rep el seu nom per la seva resplendor multicolor que pot observar-se quan el seu cos és exposat a la llum de sol, mostrant una vibrant coloració vermella i taronja.

La boa arc de sant Martí mesura de 8 a 12 polzades en néixer. D’acord va assolint la seva edat adulta, aconsegueix una longitud mitjana d’entre 1.5 mts a 1.8 mts .; les femelles tendeixen a ser una mica més grans que els mascles, tant en circumferència com en longitud.

En captivitat, aquesta serp pot arribar a viure fins als 20 anys, havent de ser criada a una temperatura d’entre els 21 ° C i 26 ° C. Cal condicionar un llit resistent a la humitat i proporcionar-li en el seu espai algun tipus de refugi.

La seva alimentació està composta per rosegadors, aus, ratpenats, sargantanes i petits mamífers, a més de rèptils vius.

Carpincho: el rosegador més gran del món

De grans dimensions i pes, el carpincho és un rosegador que pot arribar a pesar més de 65kg. Intel·ligent i amigable, aquest animal té molt bon caràcter i sol portar-se molt bé amb un altre tipus d’animals domèstics, com els gossos i gats.

També anomenats capibares, ronsocos o chigüiros, els carpinchos són fàcils de domesticar causa del seu temperament dòcil i solen acostumar ràpidament a la vida familiar.

En el seu hàbitat natural, solen viure a prop de llacs i rius i s’acomoden en sòl ferm per dormir, generalment entre vegetació espessa per protegir-se. Per això, és ideal que a casa tinguin una piscina i un espai climatitzat que els protegeixi del fred. Mai s’ha de tenir en un pis ja que és un animal d’unes dimensions bastant considerables.

Encara que tenen un pelatge llarg, el seu pèl és fi en algunes parts del cos, de manera que és comú que pateixin d’insolacions. Aquest punt és molt important ja que en criar-los en captivitat cal acondicionarles un espai que els protegeixi dels raigs directes del sol.

Axolot mexicà: un animal fantàstic

Endèmic de la vall de Mèxic, l’ajolote aparenta un capgròs gegant amb potes, mesura al voltant de 15 cm de longitud i compta amb ulls petits, pell lliça i tres parells de brànquies que surten del seu cap.

En general són de color cafè fosc amb el dors negre, encara que també n’hi ha d’altres colors com el gris, verd bru, albí daurat o ataronjat.

El seu hàbitat natural són els llacs o aigües poc profundes i amb molta vegetació aquàtica. En llibertat s’alimenta de peixos petits, mentre que en captivitat pot alimentar-se de cucs tubifex, cucs de terra i petits trossos de carn.

Malgrat ser molt popular com a mascota, l’axolot es troba en perill d’extinció en el seu hàbitat natural, per la qual cosa es necessita un alt grau de responsabilitat per a la seva criança a la llar. Es recomana mantenir-lo en un tanc d’aigua de no menys de 50lts d’aigua per cada exemplar, a temperatura càlida.

Consideracions per a la criança d’aquests animals exòtics

Tenir com a mascota a aquests animals implica una gran responsabilitat per part dels seus propietaris. Cal tenir en compte que estan acostumats al seu hàbitat natural, per això, és important replicar a la llar l’ambientació idònia per a la seva criança i consultar un expert en animals exòtics sobre la seva cura.

Correspon als propietaris garantir-los una vida agradable i digna, estar al corrent de les seves cures especials i garantir que la seva estada en captivitat va ser plena i duradora.

Tipus, característiques i cures de les cacatues

Afectuoses i atractives, les cacatues són aus exòtiques molt populars a nivell mundial. Originàries de la regió de Australàsia, que comprèn Austràlia, Melanèsia i Nova Zelanda, aquestes aus són molt estimades com a mascotes, malgrat ser notòriament sorolloses i de difícil cura.

És per això que en aquest article hem cregut convenient oferir-alguns consells importants sobre les característiques de les cacatues i les cures que s’han de tenir a criar-les.

Tipus de cacatues

Al món hi ha 21 espècies de cacatues, sent al voltant de 15 les espècies més conegudes i adoptades com a animals domèstics. Són aus de llarga vida, algunes de les quals arriben a viure més de 50 anys.

La cacatua nimfa, una de les espècies més conegudes, sol viure entre 10 i 14 anys, mentre que la cacatua alba pot arribar a passar dels 10 lustres de vida. En general, la mitjana de vida d’aquests animals exòtics és de 20 a 25 anys.

La nimfa, també coneguda com cacatua quarrión, és una de les espècies més petites que existeix, arribant a mesurar al voltant de 30 cm. Aquests animals es reconeixen pel seu color gris als ulls, bec i potes, groc a la cara i taronja en les seves galtes.

Per la seva banda, la cacatua galah o pit rosa, arriba a mesurar al voltant de 35 cm, pesa entre 250 gr. i 340 gr. i és una espècie molt comuna a tot Oceania. Se li reconeix per tenir l’esquena gris i pit i cara rosada, sent de plomatge únic dins de la seva família.

Una altra au molt apreciada entre els criadors és la cacatua de monyo groc, també coneguda com galerita. Té el seu hàbitat en els boscos tropicals i subtropicals d’Austràlia, Papua, Nova Guinea i Indonèsia, mesura al voltant de 50 cm i pesa 900 gr. Les seves plomes són blanques i té una cresta groga molt característica.

A més de les esmentades, altres espècies molt valorades són la cacatua alba, la calyptorhynchus banksii o cacatua coliroja, la cacatua negra de bec curt o cacatua fúnebre piquicorta, la cacatua abanderada i la cacatua cresta de salmó.

Característiques més resaltantes de les cacatues

Quant a característiques, alguns tipus de cacatues difereixen notablement de la resta de la seva espècie, però, podem trobar algunes particularitats comunes en totes elles.

La mida de les espècies més populars es troba entre els 30cm i 60cm i el seu pes pot arribar als 300 gr en les espècies més petites i 1200gr en les més grans.

Una altra característica destacable de les cacatues és el plomall que tenen al cap, que l’aixequen en moments d’excitació o quan toquen terra després d’un vol. A més, tenen el bec corb.

Les cacatues tenen potes curtes i utilitzen les seves urpes per desplaçar-se i enfilar branques. El bec dels mascles és una mica més gran i encorbat que el de les femelles. Una altra qüestió que diferencia els mascles de les femelles és la tonalitat apagada de color del plomatge d’aquestes últimes. Aquests animals solen usar el seu bec per ajudar-se a enfilar.

El soroll que genera una cacatua també és el seu segell característic. Malgrat que és una condició que comparteix amb els lloros, el soroll d’una cacatua sol ser notablement més excessiu, tant, que pot ser escoltada a més d’un quilòmetre de distància. És important tenir en compte aquesta condició ja que no les converteix en mascotes ideals per a espais petits.

La seva relació amb els éssers humans sol ser bona gràcies al seu caràcter afectuós. No obstant això, el procés per domesticar-les i guanyar-se la seva confiança pot ser llarg i una mica complicat. A més, tot i que la majoria de les cacatues són dòcils, algunes poden ser agressives i frenètiques.

Cures de les cacatues

Igual que la majoria dels animals domèstics, la cura de les cacatues requereix temps i paciència. Al principi, notaràs que estàs aus es mantenen tancades a la seva gàbia, mostrant-espantades i / o agressives. Això és absolutament normal i és recomanable donar-los temps a que s’adeqüin a l’ambient.

És aconsellable que, a poc a poc, l’au es vagi acostumant a la veu del seu amo. Això farà que la cacatua entri confiança i estableixi vincles amb el seu amo. Podrem reconèixer que la cacatua ha pres confiança quan s’acosta a l’anomenat. De donar-se el cas, el convenient és acariciar el seu llom amb suavitat sense treure-la de la gàbia.

Algunes persones decideixen tenir a la cacatua fora de la seva gàbia, en total llibertat dins de la casa. Encara que això no representa un problema, és aconsellable que s’acostumi a usar la seva gàbia per dormir i menjar i que a certes hores pugui caminar per la casa, lliure. D’aquesta manera, serà més fàcil traslladar-la al veterinari en cas sigui necessari.

La gàbia de la cacatua ha de ser rectangular, més alta que ampla, fabricada en acer inoxidable i ser prou espaiosa com perquè pugui jugar sense problemes. És important que les barres no tinguin més de 2 cm de separació, d’aquesta manera evitem que pugui atorar el seu cap entre els barrots.

La seva alimentació ha d’estar composta de llavors, aliments d’origen vegetal i pinso. Les cacatues adoren menjar fruites, especialment els préssecs, plàtans i pomes. La seva dieta pot incloure polpa de mànecs i papaies, encara que això pot produir problemes estomacals pel seu alt contingut en fibra, per la qual cosa s’han de controlar les quantitats.

Les verdures verdes com els enciams i bledes també són ben rebudes per les cacatues. Així mateix, pot incloure moniatos, pastanagues i carabasses. Cal evitar de totes totes l’albergínia, la llet i les patates, així com els dolços i la cafeïna.

Entre les malalties més comunes de les cacatues, trobem el refredat comú, l’atac d’àcars i la diarrea. Algunes molt més greus són la psitacosi i l’oclusió ovàrica. En tots els casos, és recomanable la visita al veterinari per iniciar el tractament adequat.

Et vas animar a tenir una cacatua com a mascota a casa? Com pots veure, aquestes aus exòtiques són molt intel·ligents i afectuoses, però requereixen de cures especials i certes condicions que hauràs de tenir en compte abans de prendre la decisió final.

Eriçons: pautes per tenir-los com a mascotes

Cada vegada són més les llars que es decideixen a tenir un eriçó com a mascota en diferents parts del món a causa, principalment, a la facilitat en la seva cura. No obstant això, cal tenir en compte alguns altres aspectes que són molt importants per al seu benestar.

És legal tenir un eriçó com a mascota a Espanya? Quantes espècies d’eriçons ha? ¿Quins aliments donar-li? ¿Amb quina freqüència? Aquestes i altres preguntes més respecte a la criança d’eriçons són respostes en el present article.

Situació legal de la criança d’eriçons a Espanya

El primer que cal tenir en compte és la situació legal de la criança d’eriçons al nostre país. D’acord amb la normativa vigent, es troba prohibida la distribució d’eriçons nans africans eriçó de panxa blanca i els seus híbrids, aplicant també la prohibició genèrica de la seva possessió, transport, tràfic i comerç.

Així doncs, la tinença d’aquests animals avui en dia no està permesa. No obstant això, la mateixa normativa estableix que aquells eriçons adquirits amb anterioritat a la norma, que data de l’any 2013, poden ser mantinguts pels seus amos, els que tenen la prohibició de comercialitzar, reproduir ni deixa les seves exemplars.

Ara bé, cal indicar que hi ha una espècie més domèstica anomenada Eriçó pigmeu africà, que és un híbrid entre l’eriçó africà i el morú. Aquesta espècie és la més comuna a les llars espanyoles, tot i que, en bons termes, també està aconseguida per la prohibició.

Per això, el més recomanable és consultar amb les autoritats competents sobre la possibilitat de mantenir un eriçó com a mascota en la comunitat en la qual resideixes.

Característiques principals dels eriçons

Malgrat ser un petit animalet tranquil, independent i solitari, l’eriçó pot ser criat com una mascota més al costat d’altres espècies com gossos i gats, només cal delimitar molt bé els espais que habiten per aconseguir una adequada convivència i evitar baralles i confrontacions.

Al món hi ha un total de 16 espècies d’eriçons, sent el pigmeu africà el que habitualment és adoptat com a mascota. Posseeix unes pues rígides que funcionen com a mètode de protecció, per la qual cosa cal anar amb compte en tocar-lo.

Aquests animals poden mesurar entre 10cm i 15cm com a màxim i el seu pes pot arribar als 400gr. Per la seva naturalesa, l’eriçó és un animal solitari i nocturn; durant el dia sol estar dormint en el seu cau i durant la nit surt per fer exercici i buscar el seu aliment.

Resulta habitual observar que l’eriçó manté una respiració agitada i mou el nas constantment, ensumant tot al seu voltant. Les seves ungles afilades li serveixen per excavar la terra a la recerca de menjar, alimentant d’insectes i cucs.

La cura d’aquests animals exòtics

Tot i ser molt solitaris, els eriçons s’adapten molt bé a la convivència amb els éssers humans. No obstant això, per a la seva cura cal preparar-li una gàbia d’acord a certes consideracions importants.

La gàbia ha de tenir el suficient espai com perquè estigui còmode; entre 1.5mts i 2mts és el llarg ideal. A més, la base ha d’estar protegida amb un material adequat per absorbir les seves deixalles. El recomanable és utilitzar paper ja que un altre material pot perjudicar les seves pues.

A la part interior de la gàbia s’haurà d’instal·lar un cau prou fosca com perquè tingui un bon descans. La gàbia ha de tenir també un espai amb terra perquè la mascota pugui furgar.

Aquesta gàbia ha d’estar situada en un lloc protegit del sol directe i dels corrents d’aire; els climes càlids són perfectes per a ells pel que hem de garantir que no passin fred en els mesos de tardor i hivern.

És important mantenir la gàbia neta i desinfectada. De la mateixa manera, és recomanable netejar la mascota de tant en tant amb aigua neta, fregant les seves pues amb un raspall de truges suaus.

Patologies habituals que presenten els eriçons

En el seu hàbitat natural, els eriçons solen recórrer molts quilòmetres per dia, és per això que es recomana un espai ampli per a la seva cura, en cas contrari, poden estressar i modificar la seva conducta tornant-se esquerps. També, la manca d’activitat física els fa guanyar pes i els torna propensos a certes malalties o patologies.

A més de l’obesitat, el refredat és un dels problemes més comuns en els eriçons, per això, es recomana mantenir controlada la temperatura ambient. Si és possible, s’haurà de col·locar un calefactor a prop per mantenir càlid l’espai en èpoques especialment fredes.

Un altre dels problemes habituals en els eriçons és l’atac de puces, paparres i àcars. Aquests paràsits poden transmetre moltes malalties a l’animal pel que és imprescindible mantenir la seva gàbia neta i desinfectada. Hi ha alguns productes comercials desinfectants que poden ser adquirits a les clíniques veterinàries especialitzades.

Els canvis o les alteracions en l’alimentació poden produir també diarrees o dificultats estomacals. Encara que sol ser un problema transitori, de ser persistent serà necessari portar a l’animal a una revisió amb el veterinari.

Davant de qualsevol sospita de tenir algun problema de salut, és indispensable acudir amb l’especialista perquè descarti qualsevol malaltia que pugui posar en perill la vida de l’animal.

L’alimentació dels eriçons

L’alimentació d’aquests animals ha d’estar basada en insectes, fruites i verdures. L’ideal és donar-li el menjar només un cop al dia a la tarda, a fi d’evitar qualsevol problema de sobrepès.

Mantenir un adequat equilibri en l’alimentació de l’eriçó és essencial per al bon estat de la seva salut; per això, el veterinari pot recomanar un altre tipus d’aliment o suplement vitamínic per a la seva correcta cura i manteniment.

Tingues en compte que els eriçons són animals una mica desconfiats, pel que pot portar una mica de temps adaptar-lo a la vida a casa. Només és qüestió d’una mica de paciència i cures. Notaràs que, en el moment de sentir-se atacat, protegeix les seves parts toves convertint-se en una bola de pues; vés amb compte en tocar-lo ja que pot ser molt dolorós.

Característiques i particularitats del gat exòtic

Similars als perses tant en el físic com en la seva personalitat, els gats exòtics de pèl curt són una peculiar raça de felins que es caracteritzen per ser molt tranquils i amigables, sent els animals perfectes per adoptar com a mascotes.

Si vols saber més sobre aquesta particular i encantadora raça de felins, en el present article t’expliquem tot el que cal saber sobre el gat exòtic de pèl curt i per què hauria d’esdevenir el proper integrant de la teva família.

El gat exòtic: una mascota assossegada i juganera

Els gats exòtics de pèl curt són fruit de la barreja entre perses, americans i britànics de pèl curt. La seva raça es va obtenir d’un híbrid entre aquestes tres races, raó per la qual són tan similars als perses, però amb la particularitat de tenir els cabells curts.

Jane Martinke, una jutge de races felines, va ser la primera persona a realitzar l’encreuament entre un gat americà de pèl curt i un persa i va aconseguir que la CFA considerés una categoria especial per a aquests animals i que deixin de ser considerats només una variació dels perses.

Tot i que va començar a popularitzar-se en la dècada dels 60, fins a l’any 1986 no va ser reconegut com a raça i es van determinar les seves característiques particulars. Els gats exòtics són cada vegada més sol·licitats com a mascotes a causa que són de molt fàcil cura, dòcils i molt juganers.

Característiques del gat exòtic de pèl curt

Físicament, el gat exòtic de pèl curt és molt semblant al persa. Posseeix un cap aplanada i arrodonida, de musell camús i crani ample. El seu nas és ample i curta i presenta els orificis més grans i oberts.

El gat exòtic tradicional presenta un musell més camús en comparació amb l’espècie més extrema, la qual sol presentar similars problemes de salut que els perses. Els ulls del gat exòtic són de color clar intens, generalment verds, encara que també poden presentar ulls blaus.

La seva altura és d’uns 30cm i el seu pes oscil·la entre els 3,5 i 6kg. El seu pelatge és curt i suau i posseeix els mateixos colors que els perses, podent trobar exemplars en negre, blanc, blau, vermell, crema, xocolata, lila, daurat, platejat, tigrat, fumat, ombrejat, bicolor, calicó i Himàlaia.

Té les potes curtes, amples i robustes, i la seva cua també és curta i gruixuda. El seu cos és arrodonit i la seva musculatura és molt marcada. Les orelles són petites i de puntes arrodonides.

Salut del gat exòtic

L’esperança de vida del gat exòtic de pèl curt és d’entre 10 i 15 anys. Encara que sol ser un animal molt sa, per la seva cara aplanada és molt propens a certes patologies similars a les del persa, com maloclusions dentals, malaltia renal poliquística, seborrea oliosa i tinya, entre d’altres.

Un altre problema de salut molt freqüent en els gats exòtics és el llagrimeig excessiu dels seus ulls, que pot generar-li infeccions de consideració a la zona ocular. És per això que resulta convenient observar i netejar amb freqüència els seus ulls.

La cardiomiopatia hipertròfica és una altra de les patologies freqüents en els gats exòtics, a causa d’un incorrecte desenvolupament del seu cor. Per això, és indispensable programar visites periòdiques al veterinari i complir a bastament amb el seu calendari de vacunes.

Cures del gat exòtic de pèl curt

Gràcies a que posseeix un pelatge menys frondós que el del persa, la cura del gat exòtic de pèl curt no és tan complicat ni minuciós, encara que sempre és necessari realitzar-li un raspallat regular per evitar la formació de motes. La cura del seu pelatge s’ha de fer unes tres vegades a la setmana amb un raspall especial; aquesta rutina representa un moment molt agradable per al felí.

L’alimentació del gat exòtic de pèl curt ha de consistir en una dieta equilibrada, ja que té una tendència a engreixar amb facilitat. La raó és que sol ser una raça molt tranquil·la i assossegada, encara que també influeixen certs factors genètics i hereditaris.

És recomanable brindar-li una alimentació rica en proteïna animal i molt baixa en cereals, per tal de garantir el seu adequat creixement.

El gat exòtic és un animal molt sociable tant amb les persones com amb altres animals i mascotes, i sol ser molt demandant pel que fa a atenció i mims. A més, és tranquil i curiós i s’adapta molt bé als canvis ia la vida en família.

Particularitats del gat exòtic

Als gats exòtics no els agrada estar sols a casa, per això, és aconsellable evitar deixar-los sols per molt temps i proporcionar-los un contacte més freqüent. Es recomana deixar-los a cura d’algun conegut en cas sigui necessari absentar-se de casa per temps prolongat.

A causa del seu temperament tan particular, si se’ls deixa sols per molt temps, la sensació de soledat que experimenten pot comportar diverses malalties.

La cura dels seus ulls és una qüestió molt important, per la seva llagrimeig excessiu. Això succeeix a causa que no poden retenir les llàgrimes, les quals s’oxiden en estar en contacte amb l’aire. S’aconsella netejar-li freqüentment els ulls amb una gasa estèril humitejada amb sèrum.

Estan acostumats a un clima temperat, per la qual cosa és necessari protegir-los del fred i calor excessiva. El seu caràcter extravertit, intel·ligent, afectuós i calmat, fa que sigui un animal molt casolà, de manera que és fàcil educar-lo.

Proporcionar-los un adequat enriquiment ambiental és essencial per millorar la qualitat de vida dels gats exòtics. Al mercat, hi ha una gran varietat de joguines que estimulen el seu desenvolupament psíquic i físic.

Pel seu caràcter tranquil i amigable, el gat exòtic de pèl curt és una raça ideal per tenir-la com a mascota. si estàs pensant en adoptar un felí per a la llar, considera tenir un d’aquests exemplars per cuidar-lo i mimar-lo en família.

¿Quins tipus de llangardaixos es poden tenir com a mascota?

Són molts els factors que cal tenir en consideració en el moment de decidir adoptar una mascota per a la llar. L’assumpte es torna encara més complicat quan pensem en tenir algun animal exòtic a casa, com és el cas dels llangardaixos. L’espai físic, el tipus d’il·luminació i les cures en la seva alimentació, són només algunes de les consideracions a tenir en compte per a una decisió correcta.

És per això que creiem convenient donar-te algunes pautes sobre quins són els tipus de llangardaixos que es poden tenir com a mascota, perquè la teva decisió sigui la més encertada.

Algunes consideracions sobre els llangardaixos

Els llangardaixos, pertanyents al grup dels rèptils, comprenen més de 5000 espècies amb característiques particulars. N’hi ha de diferents mides, amb i sense potes, de colors brillants i discrets, insectívors o omnívors. La majoria d’ells són capaços de moure amb gran rapidesa i destresa i posseeixen una llengua llarga que els permet fer olor al seu voltant.

En general, un llangardaix pot viure en el seu hàbitat natural al voltant de 25 anys, encara que s’han registrat casos de llangardaixos criats en captivitat que han sobreviscut fins passats els 30 anys. Tot i que els científics han estudiat al detall diverses espècies de llangardaixos, encara no es coneix prou sobre ells.

Aquests animals són molt intel·ligents i tenen característiques particulars per atreure les seves parelles i afrontar les amenaces; a més, poden utilitzar el llenguatge corporal per comunicar-se entre ells.

Els tipus de llangardaixos més populars per tenir com a mascota

El Gecko lleopard és el tipus de llangardaix ideal per als que van a haver a aquest tipus d’animals com a mascotes per primera vegada. Provinent de les zones desèrtiques d’Àsia, és un insectívor de cos rabassut, molt popular i fàcil de cuidar.

Per la seva banda, la iguana verda també és un dels llangardaixos més populars entre els principiants. El seu origen és americà i és de fàcil cura en comparació amb altres animals de la seva espècie, només n’hi ha prou amb tenir una especial cura amb la temperatura ja que estan acostumats als climes tropicals.

Un altre dels llangardaixos molt fàcils de cuidar és el drac barbut, tot i que demana un gran terrari proveït amb radiació solar artificial, de manera que la inversió necessària per tenir-lo com a mascota sol ser més onerosa.

El anolis verd, també conegut com camaleó americà, és un gènere de llangardaix provinent del Carib, Amèrica Central i Amèrica del Sud. Alguns d’ells tenen la particularitat de canviar de color i, tot i ser molt comú tenir-los com a mascotes, la inversió per condicionar el seu ambient pot ser alta i són una mica més delicats que les espècies anteriors.

Tipus de llangardaixos de cures mitjans

El llangardaix banyut, provinent dels deserts de la frontera entre Mèxic i Estats Units d’Amèrica, també pot ser criat com a mascota, encara que per les seves característiques especials, la seva cura pot comportar moltes dificultats, especialment pel que fa a la seva alimentació .

Un dels llangardaixos més apreciats pels criadors de rèptils és el basilisc verd, per la seva aparença i colorit. Aquest llangardaix és de mida mitjana i cal criar-lo en un terrari extens amb temperatura tropical. S’alimenta tant de plantes com de petites sargantanes i rosegadors.

El escinco o llangardaix de llengua blava és un llangardaix natiu d’Austràlia, Nova Guinea i Tasmània; presenta un cap ample i de forma triangular, té el cos robust, la llengua blava i la boca rosada. És una espècie dòcil i domesticable, però necessita d’un hàbitat extens ja que està acostumat a realitzar llargues caminades.

Originari del Iemen i acostumat a viure en boscos i zones desèrtiques, el camaleó vetllat és un tipus de llangardaix que requereix d’un tipus de cura intermedi a nivell domèstic. S’alimenta principalment d’insectes, encara que en la seva vida adulta inclou alguns vegetals en la seva dieta.

Els tipus de llangardaixos més difícils de tenir cura

Bàsicament, certs tipus de llangardaixos són més difícils de mantenir en captivitat per la seva gran mida o la necessitat de grans extensions per a la seva cura; per això, la seva criança és recomanada només per a especialistes. Vegem alguns d’ells.

Originari del desert africà, el llangardaix de cua espinosa posseeix la característica d’utilitzar la seva cua com a sistema de defensa contra els agressors. Arriba a mesurar uns 50cm i el seu color característic li permet passar desapercebut en el seu entorn, protegint-se dels perills. És possible tenir-lo com a mascota, tot i que precisa de grans dimensions.

El tegus argentí en blanc i negre pot arribar a fer un metre i mig per la qual cosa es requereix d’un gran espai per a la seva cura. Aquesta espècie no és trepadora i passa la major part del dia amagat, per la qual cosa haurà de tenir una caixa especial per cobijarlo. S’ha de mantenir lleugerament humit i la seva dieta ha d’incloure grills, cucs de la farina i cucs de cera.

El varà de la sabana o monitor de la sabana és un tipus de llangardaix de grans dimensions i molt popular entre els criadors experimentats. Solen ser de naturalesa agressiva i la seva alimentació està composta, en un principi, d’insectes, aranyes i escorpins, i després, en la seva edat adulta, de rosegadors, aus i granotes.

Recomanacions abans de tenir un llangardaix a casa

Si és la primera vegada que vas a tenir un llangardaix com a mascota, cal consultar amb el veterinari d’exòtics sobre els possibles riscos que comporta la seva criança. Et recomanem començar pels tipus de llangardaixos més petits i dòcils.

Els llangardaixos solen créixer molt durant el seu primer any de vida, de manera que hauràs de preveure un terrari de dimensions adequades per a la seva criança. Per norma general, s’estima que la mida del terrari ha de mesurar almenys tres vegades la grandària del llangardaix en la seva edat adulta, tant de llarg com d’alt.

Consulta amb l’especialista sobre els accessoris amb els que s’haurà equipar el terrari, així com sobre el tipus d’alimentació que hauràs d’incloure en la seva dieta.

Fures: cures elementals per tenir-los a casa

Enèrgics, curiosos i juganers, les fures han sabut adaptar-se a la convivència i a les normes d’una llar, potser per això és cada vegada més freqüent trobar-los en les llars espanyoles com a mascota. Domesticats fa milers d’anys, aquests animals requereixen de certs cures especials que cal conèixer; en les següents línies, t’expliquem les cures elementals que hauràs de conèixer per tenir-los a casa.
Les fures són considerats animals exòtics, per aquesta raó, moltes persones pensen que són agressius i poden ocasionar danys o necessiten de cures excèntrics. Els dubtes que sorgeixen al respecte estan relacionades amb certs factors que influeixen a l’hora de tenir cura una fura. La mida de la gàbia, el tipus de menjar i la disposició adequada de les seves deixalles, formen les principals interrogants fetes pels que adquireixen una fura per primera vegada.

Comportament de les fures en el seu hàbitat natural

Tal com el gos ve del llop, les fures descendeixen del turó de camp. Són carnívors, nocturns i caçadors per naturalesa. Per saber les cures elementals, primer cal observar les seves característiques primitives.
Les fures s’amaguen constantment en buits i espais foscos. Tenen un excel·lent olfacte, tot el contrari a la seva capacitat visual. La vista és un sentit que no els ajuda, per això es guien per l’olfacte.
Aquesta capacitat de colar-se per diferents racons és el que fa que criar-los a la llar pugui ser perillós per a ells. Les fures poden fer-se mal a quedar-se atrapats entre els electrodomèstics o cables elèctrics. Sol ser un perill mortal quan queden atrapats en cadires plegables, per la qual cosa es recomana mantenir-los allunyats d’aquest tipus de mobiliaris.

La cura en l’alimentació de les fures

El subministrament d’aigua i menjar ha de ser continu, ell s’encarregarà de regular les quantitats que ingereix. És molt important que es mantingui hidratat.
En la dieta, és obligatori incloure carn, pollastre o proteïna animal. No és recomanat donar-los l’aliment cru ja que la carn podria contenir bacteris i enfermarlo. A més, cal evitar alimentar a la fura amb hidrats de carboni i fibra en excés.
Al mercat es pot aconseguir el pinso per fura, un aliment amb tots els components necessaris per al seu desenvolupament saludable. En l’etiquetatge del paquet hauria de reflectir entre un 30% i un 35% de proteïna animal. Les deixalles carnis o subproductes no són recomanats.
Perquè es mantinguin saludables, les fures han d’ingerir entre un 15% a 20% de greix i un màxim de 4% de fibra. La taurina és un component majoritari en l’organisme de la fura, és un aminoàcid essencial. Les vitamines A, E i C també són part dels components essencials.
La fura ha d’evitar alguns aliments nocius per al seu organisme:

  • Xocolates o dolços.
  • Carn o peix cru, especialment la de porc.
  • Lactis.
  • Derivats de la ceba.
  • Condiments.
  • El blat de moro, ja que és massa fibra i el seu sistema digestiu no ho assimila adequadament.
  • Restes de menjar com ossos de pollastre.

L’hàbitat de la fura

Les fures, com a mascota, mesuren entre 35cm i 40 cm de longitud. Quan estan en el seu entorn natural o vida silvestre, superen aquesta mida. Per tant, la gàbia ha de tenir unes mesures aproximades de 90 cm de llarg, 60cm d’ample i 70cm d’alt. També, ha de comprendre més de dos nivells perquè la fura pugui moure còmodament.
La gàbia ha d’estar col·locada en un lloc sense vent i sense llum directa del sol, ja que no els agraden aquests climes. Podrien patir canvis o ser sotmesos a estrès si són exposats a temperatures superiors als 30 ° C.
Cal que entre els accessoris de la gàbia hagi túnels, una hamaca, llit i objectes segurs que serveixin de joguina. Els encanta jugar i fer exercici.
Si la gàbia és prou gran, la fura podrà realitzar les seves necessitats dins de la mateixa sempre que l’espai estigui lluny del seu lloc per dormir i menjar. Al mercat existeixen diferents tipus de llit o substrat per absorbir l’olor i la humitat.
Els productes que estan disponibles per als gats, com la sorra d’argila o la Bentonita, no són aconsellables per als fures ja que al mullar-s’adhereixen fàcilment al pelatge, potes, nas i ulls de la fura i és molt difícil d’enlairar-se. La sorra de sílice i els encenalls de Pi tampoc són aconsellables ja que poden influir perjudicialment sobre el sistema respiratori de la fura.
Els que sí que són recomanats són les lleres a força de paper reciclat; són econòmics, tenen una bona regulació de l’olor i li brinden calor. És còmode per netejar i llençar, a més, compta amb la qualitat de ser biodegradable. Tampoc causa danys al sistema respiratori i hepàtic de la mascota.

Cures en la neteja de les fures

Les fures tenen una olor característica que desprenen dels seus olis característics del pelatge. Per a algunes persones resulta incòmode i cometen l’error de banyar diverses vegades creient que així se’ls traurà. Això és un error molt comú ja que es recomana banyar-lo només una vegada al mes.
A causa de que les fures no suporten els climes extrems ni els canvis bruscos de temperatura, l’aigua ha de ser neta i tèbia perquè se sentin a gust i se’ls puguin banyar amb comoditat.
Les fures marquen el lloc on viuen, per tant, la gàbia s’ha de netejar profundament un cop a la setmana. El llit que serveix com bany s’haurà de canviar de preferència cada dos dies.

La castració en les fures

El sistema endocrí de les fures és complex, en comparació al d’altres animals domèstics. Aquests animals són propensos a patir insulinomes, tumors que es creen a partir de l’acceleració d’hormones quan la fura no ha estat castrat. Una altra patologia és el hiperestrogenisme, que es dóna quan la medul·la òssia es veu afectada per les hormones.
Quan s’adopta una fura, la majoria de les vegades l’animal està castrat. És important informar-se sobre el temps de castració, ja que la intervenció s’ha de fer després dels 15 mesos de vida. En alguns casos, la castració es realitza abans, el que li causarà problemes endocrins.
Aquests els tumors apareixen perquè en les glàndules suprarenals o adrenals, situades sobre dels ronyons, s’allotgen les hormones i van creixent fins a produir tumoracions.

Consells per al maneig i domesticació de la fura

En el cas que la fura o l’amo estiguin congestionats amb símptomes gripals, es recomana limitar els mims i la proximitat ja que la infecció és fàcilment transmissible.
La fura és considerat un animal que es domestica fàcilment. Al mercat hi ha premis que poden servir per acostumar a la fura a realitzar les seves necessitats en els llocs disposats. Encara que també se’ls pot oferir fruita com a premi, aquesta hauria de ser en quantitats limitades i com l’última opció, ja que conté molta fibra.
Els que decideixin tenir una fura com a mascota, hauran d’estar molt pendents de les cures elementals per tenir-los a casa, sobretot si hi ha nens a la llar. Guiar i acompanyar el nen en la criança d’aquesta mascota és fonamental.

¿Quines cures s’han de tenir per criar un hàmster?

Quan vam decidir adoptar una mascota, cal tenir en compte certes mesures essencials ja que estem acollint una nova vida i, amb això, la responsabilitat del seu correcte desenvolupament i creixement. En aquesta ocasió, et compartirem les cures per criar un hàmster, aquests petits rosegadors que poden convertir-se en una gran companyia.

Cures bàsiques per criar un hàmster

Abans de res, has de prendre en consideració quin tipus de hàmster desitges, ja que la seva mida serà determinant en escollir el seu tipus d’habitatge. Per a un hàmster petit, es recomanen gàbies les reixes no estiguin separades per més de 0,5 mil·límetres, a fi d’evitar la seva fuita. Per als més grans, l’obertura no haurà de passar el centímetre de diàmetre.
Assegura’t, al moment d’adoptar o comprar un, que estigui completament sa. Per a això, fixa’t que la seva cua i potes no estan humides, ja que això podria ser degut a la malaltia de la cua humit, que és molt comú en aquests rosegadors. A més, revisa que no tingui protuberàncies ni espais mancats de pèl, que les seves dents no estiguin doblegats i que els seus ulls estiguin brillants.
El primer que necessitem per criar un hàmster és un espai adequat per al seu hàbitat. La gàbia ha d’estar col·locada en un lloc fresc i tenir una bona ventilació, allunyada de temperatures molt extremes, per evitar que desenvolupi problemes de salut relacionats amb la humitat. També, s’ha de prendre en compte que l’espai ha de ser prou ampli perquè el hàmster no se senti tancat i ha de comptar amb joguines i accessoris necessaris perquè pugui exercitar-se.

L’alimentació del hàmster

Hem de donar-li al nostre rosegador una dieta equilibrada a base de llavors, vegetals, proteïnes, fulles i fruits; la quantitat de menjar podria variar segons la mida del hàmster, tot i que la mitjana aproximat d’aliment que necessiten és de 7 grams al dia.
Per ajudar-los a tenir el seu sistema immunològic en òptimes condicions, és recomanable donar-los fruita i vegetals frescos, especialment, aquells amb baix contingut en sucre i aigua.
Hi ha alguns aliments que poden ser perjudicials per a la nostra mascota, per la qual cosa hem d’evitar que ells els ingereixin. Entre aquests aliments, podem trobar l’albergínia, els cítrics, les patates, cebes, alvocat i alls. També, s’ha d’evitar els aliments alts en greix, les xocolates i els fregits.
Recorda que per criar un hàmster és molt important proporcionar-li un dispensador on pugui tenir aigua neta i fresca de manera constant.

¿Com realitzar la neteja del hàmster?

Aquests petits rosegadors de per si són molt polits i solen empolainar constantment. No és recomanable donar-los un bany a causa de que un refredat podria ser alguna cosa mortal per a ells i si se’ls submergeix en aigua podrien córrer el risc de ofegar-se.
El millor que podem fer per a la neteja del hàmster és mantenir la seva gàbia completament endreçada. El substrat s’ha de canviar almenys un cop per setmana i, amb la mateixa regularitat, s’ha de donar una neteja profunda a tota la gàbia i deixar-la assecar completament abans de tornar a introduir al nostre hàmster en ella.

El procés d’adaptació del hàmster

Al criar un hàmster, cal compartir temps amb el rosegador per tal de conèixer els seus gestos i la seva personalitat. Cada hàmster és diferent i té una manera particular de comportar-se, pel que serà necessari interactuar amb ell i anar acostant a poc a poc perquè s’acostumi a la nostra presència. S’ha de respectar el seu espai i el seu temps d’adaptació, recorda que està arribant a un lloc completament desconegut.
Pots començar l’acostament, sostenint-per breus períodes de temps fins que s’acostumi a tu; una altra forma eficaç de guanyar-te la seva confiança és donant-li llavors directament a les seves mans, ells prendran això com un gest de protecció.
No sol ser recomanable donar-li un hàmster com a regal a nens petits, ja que poden donar-li un tractament brusc i aclaparar.

Recomanacions i pautes per criar un hàmster

Pots brindar-li a la teva mascota un espai de jocs lluny de la seva gàbia, d’aquesta forma, descansarà de la tancada en la seva llar i podrà gaudir d’espais nous, a més de poder estar més a prop teu. Podràs fer un corral de jocs emprant materials com caixes de cartró i tubs de plàstic, per crear túnels i passadissos. Aquesta activitat també pot servir perquè els nens puguin divertir-se veient el hàmster jugar; a més, pots entrenar el hàmster perquè busqui objectes dins el corral.
Com hem dit anteriorment, per tenir l’hàmster net, el millor que podem fer és mantenir la seva llar endreçat; per això, hem de revisar-lo periòdicament i netejar els excessos de brutícia perquè no es cumulen. No obstant això, tot i les cures diaris que puguem donar-li, cal fer una neteja profunda de la gàbia a mínim un cop per setmana.
Abans de començar la neteja profunda, has de prendre en compte la quantitat de materials necessaris per a netejar-la per tenir-los tots a la mà i que el procés sigui menys tediós. El més important a emprar seran guants, un drap i algun desinfectant o solucions antibacterianes que no tinguin olors molt fortes ni que siguin molt abrasius, per no fer mal al hàmster. A les botigues de mascotes podem aconseguir solucions de neteja segures.
Hem de tenir cura en retirar l’hàmster de la gàbia i col·locar-lo en un lloc segur on no s’escapi ni pugui patir un accident.
Després, hauràs treure tots els objectes de la gàbia, accessoris, joguines, envasos i dispensadors i col·locar-los a remullar en una barreja d’aigua amb solució de neteja. Tot i que aquests objectes no semblin bruts, cal netejar-los de forma adequada. No oblidis retirar el substrat o el material que s’empri per dipositar les seves deixalles, així com netejar la gàbia del tot.
La raça del hàmster de determinar la forma en què puguem tractar; consulta amb el teu veterinari a fi de determinar les cures que cal tenir en la manipulació de la mascota i si és convenient que tingui companyia.

Malalties en els peixos d’aquari

Quan tenim una mascota, hem de tenir en compte les cures i el tractament adequat que se li ha de donar a aquest ésser viu que adoptem com a part de la nostra família. Els peixos, són potser, un dels éssers vius que més cura i dedicació necessiten; la mala alimentació així com el poc o mal elaborat manteniment de la seva aquari, pot fer-los patir diferents malalties.
A continuació, et portem aquest article amb la finalitat que puguis identificar aquests patiments.

Les 4 malalties més freqüents en els peixos d’aquari

Punto Blanco

El paràsit que ocasiona aquesta malaltia molt habitual en els peixos d’aquari porta per nom Protozou Extern Ichthyophthirius multifiliis i és tan comú que tots els peixos, almenys una vegada al llarg de les seves vides, tenen contacte amb ell. No obstant això, els únics peixos que es contagien són aquells que pateixen d’una mala alimentació, estrès, habiten un aquari superpoblat o en aigües de mala qualitat. Aquestes condicions fan que el peix baixi les seves defenses naturals i sigui més propens al contagi d’aquest patiment.
Podem identificar que el nostre peix està contagiat de punt blanc quan vam començar a notar petites taques blanques en la seva pell, sobretot en els seus brànquies; a més, podem notar una hiperactivitat anormal en els nostres peixos ja que ells intenten nedar agressivament per poder desfer-se de les molèsties en la seva pell.
El tractament més comú a emprar és elevar la temperatura de la peixera a 27ºC per apressar la vida del paràsit, després, es poden aplicar els medicaments recomanats per eliminar-los. Els antídots recomanats són la formalina i el Verd de Malaquita, els quals s’han d’aplicar durant una setmana aproximadament. No obstant això, cal recordar que, en tractar amb fàrmacs, el millor és seguir al peu de la lletra les indicacions del veterinari per no intoxicar els peixos.
També, és molt important complementar aquest tractament amb una bona alimentació, per tal d’elevar les defenses del peix.

Tuberculosi

Sí, com vas llegir, en l’univers aquàtic també existeix aquest patiment i és molt comú. La principal font de contagi són els mateixos peixos que porten el germen, aquells portadors del bacteri Mycobacterium piscium que és la que ocasiona aquesta malaltia. D’altra banda, la infestació es transmet per la deglució d’alguna matèria infectada.
Els principals símptomes que podem observar són: el comportament anormal, moviments i desplaçament lent, aprimament, pèrdua de la gana, caigudes d’escates, deformació, pèrdua del color.
Lamentablement, no es coneix un procediment per tractar aquest patiment, de manera que cal prendre les mesures de precaució necessàries per evitar-ne el contagi o la seva propagació.
Una de les principals coses que hem de fer és observar detalladament que el peix que adquirirem no tingui cap dels símptomes anteriorment esmentats. Cal tenir especial cura si anem a adquirir un peix neó, ja que és una de les espècies més propenses al contagi d’aquesta malaltia. Si observem al nostre aquari algun peix amb aquests símptomes, cal consultar amb el veterinari la forma apropiada en què hem d’actuar per evitar el contagi dels altres peixos.

Cuc Lernaea

Produït per un paràsit anomenat Lernaea, el qual, enterra el seu cap en el cos dels peixos quedant aferrat a ell.
Els peixos portadors d’aquest microorganisme es comporten de manera inusual, se’ls pot observar nedar de costat o fregant la seva pell contra els objectes o materials que es trobin en l’aquari. Solen tenir inflamacions en l’epidermis de les quals sortiran fils que donaran la impressió de ser cucs, els quals suren cap amunt i tenen un color verd clar.
Si és el cas, hem de traslladar immediatament els peixos portadors a una altra peixera, la qual hem de posar en quarantena. Es pot emprar una pinça per retirar els cucs. En aquest procediment hem de ser curosos i evitar tallar el cuc ja que, si el seu cap queda soterrada en els peixos, no podrem eliminar-lo.
Si s’observa al peix molt danyat, ha d’aplicar els antisèptics necessaris. En la seva clínica veterinària podrà trobar Metriponate, el qual s’ha de subministrar amb la fórmula de 1.5 mg per cada 4.5Lts d’aigua.

Argulus o polls

Si, els nostres peixos també poden contagiar d’aquests indesitjats éssers, els quals posseeixen ventoses que els ajuden a enganxar-se a la pell del peix la qual penetren per alimentar-se de la seva sang i col·locar els seus ous. Posteriorment, buscaran a altres peixos per seguir alimentant-se.
Notarem als peixos infectats fregant el seu cos amb els materials que es troben dins de l’aquari per poder alleujar les picors. També, podrem observar petits paràsits apilats, els quals tenen forma de diminuts punts blancs.
El tractament per aquest patiment és similar al de la Lernaea; s’han de traslladar els peixos contagiats a una peixera en quarantena i emprar una pinça per eliminar aquests paràsits. Posteriorment, hem d’aplicar el Metriponate a la dosi de 1.5 mg per cada 4.5 litres d’aigua. També, hem d’adquirir algun químic per matar les larves.

Recomanacions per evitar les malalties dels peixos d’aquari

Recordeu que hem de connectar el filtre, per això, és convenient col·locar la peixera propera a un endoll. A més, cal escollir un filtre de qualitat, que proporcioni l’oxigenació i filtració de l’aigua de forma adequada.
Normalment, els aquaris vénen equipats amb la llum adequada, però, si vols instal·lar la teva pròpia il·luminació, has de consultar quin tipus de llum és l’adequada per aquests espais, ja que la llum per llar pot generar molta calor i ocasionar accidents.
Esculli les algues o graves més naturals i eviti triar aquelles molt acolorides ja que els peixos solen rebutjar-la i no és tan saludable per a ells.
Recordeu adequar l’aquari almenys 10 dies abans d’introduir els primers peixos, perquè l’espai estigui en òptimes condicions.
És important mantenir neta l’aigua de les peixeres, així com realitzar neteja de l’excés de substrat. Així mateix, cal mantenir els filtres nets.
Finalment, recomanem examinar les seves peixos periòdicament i alimentar-los amb productes naturals i de bona qualitat. Davant de qualsevol dubte, no oblidi consultar amb el veterinari.

Com és la criança de periquitos australians

Gràcies a la seva intel·ligència, els periquitos australians són una de les aus preferides per les persones per tenir com a mascotes, destacant no només per la seva gran colorit sinó, també, pel seu caràcter despert i alegre, que aconsegueix omplir d’energia qualsevol llar. Avui dediquem unes línies a aquestes aus, amb la finalitat d’aprendre una mica més sobre la seva cria i cura.

Característiques generals dels periquitos australians

Provinents de la variada fauna d’Austràlia, els periquitos australians, també coneguts com periquitos comuns, són un tipus d’au endèmica que pertany a la família dels lloros i que s’han adaptat perfectament a altres zones del món, com Europa i Amèrica. En aquests llocs, són molt requerits com a mascotes per la seva mida petita i peculiar cant.
Els periquitos australians mesuren amb prou feines entre 18cm i 20cm des del cap a la cua i el seu pes és de tan sols 30-35gr. En general, són de color verd clar i tenen el cap groga, encara que és possible trobar-los en múltiples combinacions de colors com el marró, blau cel, blanc i gris.
Posseeixen un tipus de caràcter molt particular que es caracteritza per la seva alegria i vivacitat. Aquestes aus, a més, són molt intel·ligents i són capaços de reconèixer al seu amo i de manifestar-li les seves ganes de jugar. És per això que els periquitos australians són tan requerits com a mascotes, especialment pels més petits.
És precisament a causa del seu caràcter que aquestes aus han d’estar en companyia d’altres exemplars similars, pel que resulta imprescindible criar-los en un hàbitat que inclogui almenys un periquito més de la seva mateixa espècie. Quan són criats sols, solen manifestar avorriment i tristesa, més encara quan els propietaris es troben fora de casa.
Aquests exemplars s’han adaptat molt a la vida domèstica, el que els impedeix sobreviure amb facilitat en l’entorn silvestre, pel fet que no serien capaços de proveir el seu propi aliment, tindrien dificultats per volar adequadament i correrien perill en estar exposats als depredadors.
Preparant l’hàbitat dels periquitos
Una bona gàbia, prou àmplia com per permetre’ls desplaçar-se amb facilitat, és el millor hàbitat per als periquitos australians. L’ideal és que sigui rectangular i no circular. Els complements bàsics que ha de tenir la gàbia són una menjadora, 1 abeurador i una banyera, els quals hauran rentar-se cada tres o quatre dies. A més, és important canviar l’aigua de l’abeurador diàriament.
És preferible que el material de la gàbia sigui d’acer inoxidable, encara que també poden ser utilitzades les d’alumini. L’important és que siguin fàcils de netejar i que no representin un perill per a l’animal. En el seu interior, és preferible que el pis tingui una reixeta que impedeixi que els periquitos tinguin contacte directe amb les seves deposicions.
El lloc en el qual s’ubiqui la gàbia ha de ser càlid, amb una temperatura que oscil·li entre els 20 ° i 25 ° C. i amb suficient llum natural. Els periquitos han d’estar protegits de les corrents d’aire i amb accés al sol, encara que sempre tenint cura que la seva exposició directa li generi algun problema de insolació.

L’alimentació dels periquitos australians

Pel que fa a la seva alimentació, la mateixa està basada en el consum d’escaiola, mill i diverses llavors. En els veterinaris i centres especialitzats ofereixen aliments o mixtures balancejades que estan compostes per una barreja de llavors enriquides amb vitamines i minerals, aportant els nutrients necessaris per a l’adequat desenvolupament de l’au.
La dieta dels periquitos australians també ha d’incloure aliments humits com fruites i verdures; aliments com les pastanagues, espinacs i enciams, són ideals per a enfortir la salut d’aquestes aus.
Així mateix, cal incloure en la seva alimentació llavors olioses i preparats a base de minerals que els ajudin a tenir una adequada digestió. El consum d’aquests preparats té doble benefici: d’una banda, els aporta els minerals necessaris per al seu desenvolupament; de l’altra, els ajuda a triturar les llavors que estan contingudes en el seu pap, millorant la seva digestió.
Aliments com la xocolata, el julivert i l’alvocat, són nocius per als periquitos australians i han de ser evitats a qualsevol preu. A més, el consum d’altres productes com el pa han de ser dosificats adequadament per tal d’allunyar qualsevol problema de sobrepès en l’animal.

Reproducció i cries dels periquitos australians

La cria en parella d’aquest tipus d’au permet un millor control dels reproductors i les seves cries. L’èxit de la reproducció no és una qüestió complicada, només és qüestió de comptar amb una gàbia prou àmplia i especial per a cries i incorporar un niu ja que serveix com a incentiu per a la procreació.
En general, el niu és de fusta amb un orifici petit que facilita l’entrada i sortida dels reproductors. A més, compta amb una porta que serveix per revisar el seu interior en cas sigui necessari. És recomanable adquirir els que s’instal·len a l’exterior de la gàbia, ja que permet una millor manipulació.
Els exemplars reproductors posen, de mitjana, entre dos i vuit ous, en un temps d’incubació que conclou a les dues o tres setmanes. Els pollets acabats de néixer són indefensos i depenen de l’alimentació directament pels seus pares. Després de la quarta setmana ja estaran en condicions de deixar el niu.
Amb un temps de vida mitjana d’entre 4 i 6 anys, els periquitos australians són ideals com a mascotes ja que no solen donar més problemes en la seva cura, sent una excel·lent alternativa per a aquells que desitgen iniciar-se en la criança d’aus. Seguint els consells indicats en aquesta mini guia, és possible criar amb èxit a aquestes belles aus.

Older posts